ENTREVISTA | PAQUI PERONA, PRESIDENTA DE L'ASsOCIACIÓ veus GITANAS

“La societat majoritària creu que les persones gitanes ens mereixem el racisme que patim”

Més d'una dècada de plans integrals del poble gitano a Catalunya es tradueix en "petits èxits sense un impacte potent de canvi", descriu Paqui Perona Cortés, presidenta de Veus Gitanes. El perquè del limitat efecte davant les desigualtats que travessen una àmplia franja de la comunitat gitana, rau, segons denuncia l'activista, en els fonaments racistes de les polítiques; els mateixos fonaments, assegura, de segles de persecució.

Meritxell Rigol
 
 
 
Paqui Perona, presidenta de Voces Gitanas / MERITXELL RIGOL

Paqui Perona, presidenta de Voces Gitanas / MERITXELL RIGOL

L’antigitanisme és tan història com dia a dia en les vides de bona part la minoria ètnica més gran d’Europa i, segons indica l’últim Eurobaròmetre sobre discriminació, més discriminada −al costat de les persones musulmanes. Una elevada sobrerepresentació de la població gitana en l’exclusió social i en la pobresa, directament lligades a l’encara habitual sortida primerenca del sistema educatiu, són endèmiques formes en què es concreta la desigualtat respecte a la societat majoritària (la població paia; no gitana).

Paqui Perona Cortés, nascuda al Camp de la Bota, un dels últims barris de barraques de Barcelona, coneix de primera mà l’impacte de la segregació escolar. “És el càncer principal del poble gitano al segle XXI”, lamenta. Superar-la i accedir a una educació de qualitat, en un sistema educatiu capaç de respondre a la diversitat, és prioritari en la doble lluita que Perona Cortés, presidenta de l’associació Veus Gitanes, assumeix des de La Mina: aconseguir la igualtat efectiva respecte a la societat majoritària i, en paral·lel, la igualtat entre dones i homes, dins i fora de la comunitat gitana. “En mil anys de polítiques d’aniquilació i reeducació, vigents fins avui, no han pogut amb nosaltres”, reivindica. “I no poden amb nosaltres”, afegeix, en present.

“Si els gitanos tinguessin memòria moririen tots d’angoixa”. En ocasions has fet referència a aquesta frase de la poetessa gitana polonesa Papusza. Per què és significativa per a tu?

Supervivents del genocidi nazi no volien que les persones més joves sabessin les misèries i humiliacions que havien patit per ser gitanos. Així, mentre que les persones jueves van iniciar un procés de reconstrucció i de reconeixement de l’ocorregut en el genocidi, els gitanos no, perquè estaven més estigmatitzats que ningú, i perquè, durant segles, es va considerar que explicar les misèries que has passat no és bo per a la teva comunitat. Amb Veus Gitanes, hem intentat recollir la memòria dels vells i velles d’aquí i ha estat difícil, pel mateix: es neguen a exposar públicament les misèries. No s’explica el que feia la Guàrdia Civil a les persones gitanes, sota les polítiques de Franco. Un poble necessita la seva memòria per seguir endavant i des de les associacions treballem perquè es reconegui la història del poble gitano. Sense aquest reconeixement no hi haurà reparació.

Per tal que la història i la cultura gitana arribin a les persones gitanes i no gitanes més joves, entitats del teixit associatiu gitano demaneu que s’incloguin en el currículum escolar

La societat majoritària creu que el racisme que patim els gitanos i gitanes és merescut, perquè no coneix la nostra història. Hem suportat segles de persecució. La nostra situació és així avui en dia per com ens han tractat les lleis. El 1749, amb La Gran Batuda, l’intent d’aniquilació del poble gitano a Espanya, ja hi havia moltes persones gitanes que vivien assentades en pobles, els seus fills i filles fins i tot anaven a escoles de pagament, i algunes eren propietàries de terres. Però les polítiques van ser arrencar-les i aniquilar-les i van provocar una reculada social del poble gitano. Quan parles de les persones indígenes americanes o australianes, tothom reconeix les vulnerabilitats de les minories ètniques, perquè es coneix que han estat maltractades pel món blanc. Nosaltres hem estat tan negades, que fins i tot se’ns nega això. Es creu que hem triat mantenir-nos al marge de la societat, pel que ens mereixem la discriminació. Hem de trencar aquesta creença!

Paqui Perona (dreta) junt a Maria Rubia, de l’Associació Intercultural Nakeramos, i Ricard Valentí, de l’Associació de Joves Gitanos de Gràcia / MERITXELL RIGOL

La ‘guetificació’ en barris com el teu, La Mina, ha estat provocada?

Es culpabiliza la cultura gitana del fet que moltes persones dels barris gueto estiguin en situació de marginalitat o vulnerabilitat, quan això s’ha provocat políticament. Van crear guetos perquè no “molestéssim” a la resta de la ciutat. Fa només vint anys, a La Mina estàvem tancats entre quatre murs, sense cap contacte amb la resta de la ciutat. A persones que proveníem d’una situació de marginació i vulnerabilitat, ens tanquen dècades en un barri sense equipaments i del que és difícil sortir, i esclata una bomba: una bomba en reculada social i d’evolució de la cultura. Quan comencen a reconèixer el nostre territori com a valuós, perquè estem al costat del mar, i resulta que cal recuperar-lo urbanísticament, tot comença a canviar.

En qualitat de vida?

Comença el pla urbanístic de La Mina i també veuen que fa falta un pla social. Arriba el tramvia al barri i els recursos d’acompanyament laboral i social. Les polítiques socials han arribat. Ha millorat molt el coneixement del mercat de treball, per exemple, i també hi ha més igualtat de gènere. En mutilar els mercadillos, les dones s’han hagut d’incorporar a altres feines i el fet de relacionar-se en altres espais de la ciutat i amb persones no gitanes aporta riquesa. La convivència en diversitat sempre aporta riquesa.

Com valores les polítiques en marxa actualment per promoure la igualtat del poble gitano, respecte a la societat majoritària?

Les estratègies europees i nacionals, d’aquí i d’allà, per a la població gitana no sorgeixen de les necessitats de les persones gitanes, ni es plantegen des del reconeixement cultural, el reconeixement que som una minoria ètnica que fa segles que formem part de la societat catalana, espanyola i europea. El plantejament és “necessitem que vosaltres canvieu per al nostre benefici”. Per això fallen les polítiques per a la població gitana. El marc europeu veu els gitanos com a mà d’obra barata i parteix d’un àmbit social paternalista. A una majoria dels gitanos i les gitanes ens condemnen a viure en barris marginals i a ser controlats pels serveis socials, “perquè sapiguem on estan, què gasten i com s’organitzen els gitanos”. Això és racisme. Carlos III va plantar la llavor de l’assimilació del poble gitano en les polítiques i segueix viu avui en dia.

Denuncieu, algunes veus del teixit associatiu gitano, que hi ha un antigitanisme institucional

Les accions de política pública tenen el mateix fons que les polítiques de control que van començar els Reis Catòlics i que va continuar Carlos III i que va seguir Franco. Durant segles, el poble gitano ha estat el més autònom que ha existit a la terra. Les dones i els homes ho han estat. Va ser el primer que va molestar en arribar a Europa, per això es van carregar la nostra forma d’organització econòmica. Necessitaven que estiguéssim dins d’un sistema per poder controlar-nos. Sempre hem viscut independentment amb els nostres oficis, però quan s’acaben, el mercat de treball no ens va voler. Teníem un estigma tan gran a les espatlles! De vagos, de maleantes… Vam haver de crear-nos el nostre propi mercat de treball, que van ser els mercadillos. El 90% dels gitanos i gitanes se’l van crear. No pensaven en l’escola com a futur perquè ja tenien el seu, que era la venda.

No desvincularse del sistema educatiu és un repte central per aconseguir minimitzar l’impacte de la pobresa i l’exclusió entre la població gitana. Una majoria no acaba els estudis secundaris i tenir estudis universitaris et converteix en un cas encara extraordinari dins la teva comunitat

No, no! Jo no tinc estudis universitaris

No tens un postgrau en estudis de gènere i igualtat?

Sí, vaig fer un postgrau, però sense acabar l’EGB, eh? Jo vaig tenir una trajectòria com la de la majoria de noies gitanes a La Mina. Vaig ser absentista escolar. No em sentia reconeguda en el sistema educatiu. No és que el meu pare i la meva mare me’n traguessin perquè hi havia homes. Això no és així. El que passa és que els gitanos i gitanes tenim sempre la llibertat de decidir, fins i tot de petits, per bé i per mal. Jo vaig decidir no anar a l’escola a sisè d’EGB. Però després vaig tenir la sort d’envoltar-me de persones que em van aportar molt. I comences a llegir, a interessar-te… i per una cosa i altra, vaig acabar al món associatiu. Quan comences a treballar, veus que tens una mancances tècniques i no tens més remei que anar-te formant. I al final vaig fer un postgrau de gènere. No em van poder donar el títol perquè no tenia una llicenciatura, però sí un certificat conforme havia cursat i aprovat els estudis.

Les dificultats per romandre vinculada al sistema educatiu que vas trobar-te es mantenen?

Portem dècades al mateix lloc. Nosaltres culpabilitzant el sistema educatiu i el professorat culpabilitzant les famílies de no vincular-nos-hi. Ni tot és real d’una banda ni tot és real de l’altra. Cal mirar els fonaments del sistema educatiu, que no inclou la perspectiva de cap minoria. Quan analitzem la discriminació cap a les dones, diem que no és culpa dels homes en si, sinó que cal remoure el sistema patriarcal, deconstruirlo per construir un sistema igualitari entre homes i dones. Amb el racisme passa el mateix. El sistema educatiu, com tot el que ens envolta, s’ha construït des d’una perspectiva colonial; des de la perspectiva que les minories són un producte econòmic per al benefici dels blancs. Hem de sortir de la idea de ‘sou vosaltres els que us heu d’adaptar’ i reconstruir-lo sobre valors antiracistes.

Pensant en accions concretes, què és el més urgent per reduir la pobresa i l’exclusió?

Primer, acabar amb la segregació educativa. És el major càncer del poble gitano al segle XXI. El segon repte que cal afrontar és revisar el sistema educatiu des de la diversitat, des d’una perspectiva de la diversitat que no sigui creada des de la perspectiva paia!

L’ètnia gitana, originàriament nòmada, és transnacional. Però malgrat la diversitat de contextos en què viuen les comunitats gitanes, hi ha elements que us fan parlar de poble gitano. Quins són els principals trets compartits?

No hi ha un llibre d’instruccions de què fer per ser gitano o gitana. És la convivència amb la comunitat, amb la teva cultura, el que et fa sentir identificada amb els teus i als teus amb tu. Crec que el que compartim és l’orgull de pertinença ètnica i els valors, la unió de la família i la solidaritat. L’individu existeix, però és poca cosa, existeix més el grup. Les paies i els paios genereu un projecte independent. És un altre dels xocs que tenim. Jo crec que els gitanos i gitanes hem lluitat contra aquesta tendència a la qual el sistema econòmic ha arrossegat la societat. El sistema occidental ha de revisar on l’ha dut l’excés d’individualisme. Volem seguir així? L’individualisme no ha pogut afrontar la cura de les persones majors, de les persones malaltes, la conciliació del treball i la cura dels fills i filles…

Paqui Perona participant a la Jornada sobre relacions de gènere a la comunitat gitana, organitzada per la Fundació Surt / Foto: cedida Fundació Surt

Un dels principals prejudicis sobre les persones gitanes és que la seva cultura és més masclista que la de la societat majoritària. Com afecta sobre dones i homes?

Els estereotips sobre el poble gitano ens han matxucat tant que ens els hem acabat creient. En alguns casos, trobes un autoestereotipo de dona submissa, per reafirmar la seva identitat davant del grup. El treball que cal fer és deconstruir els estereotips, entre la societat majoritària i dins de la comunitat gitana. El masclisme és universal i els gitanos no som marcians, però cal dir que el patriarcat en nosaltres és un patriarcat imposat per la cultura blanca, amb polítiques de reeducació durant 600 anys. De fet, les primeres lleis antigitanes posen l’accent en el rol de les dones. En arribar a Espanya, va ser el primer que va xocar, perquè érem oposades al prototip de dona a Europa: lliures i amb autonomia. Mentre que la paia s’ha hagut de guanyar la seva independència econòmica, nosaltres no hem hagut de passar per això. Ser independents econòmicament ja era un valor per a les dones gitanes. També ara les gitanes tenim més llibertat i més estratègies del que es creu.

Existeix un feminisme gitano?

Les gitanes som molt diverses, com la resta de les dones. Parlant des de la meva necessitat de dona gitana d’un determinat barri, que és La Mina, i des del que jo he vist entre les dones gitanes de la base, del carrer, les que hem viscut dins de la comunitat, per a mi el model feminista és un model comunitari i que té en compte les altres discriminacions que ens travessen perquè, abans que per ser dona, sóc discriminada per ser gitana. I en això haig de lluitar al costat dels homes gitanos. Jo no puc dir ‘m’emancipo i ja canviarà el món’, perquè pertanyo a una minoria ètnica i els meus valors són de pertinença al grup. Jo crec en un feminisme que pugui generar transformació en el meu poble. Si t’emancipes però te’n vas de la comunitat, no hi ha cap benefici social per a la teva gent.

Solen associar-se a la cultura gitana els matrimonis precoços. Què té de realitat i què d’estereotip?

La societat majoritària creu que hi ha un pare i una mare dient a la nena de 13 o 14 anys “casa’t” i jo no en conec ni a un. Tot el contrari. Però moltes vegades s’accelera perquè és l’única meta en què veuen una sortida. El problema és tanta desigualtat social i tan pocs llocs en què et sentis identificada, el poc reconeixement cultural, que porta a aferrar-se a l’objectiu de crear una família. Jo no m’he casat, defenso que puguin fer-ho, però que tinguin altres opcions a la vida. Casar-se, estudiar, gaudir de la joventut simplement… jo crec que aquí està el treball de les entitats, que els i les joves es plantegin més objectius. L’important és poder tenir les eines necessàries a la vida per poder decidir. Això és el que demano per a les dones de la meva comunitat. Per a les dones i per als homes.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*