La sentència del Procés, “dura i injusta”

Després de la sentència, tornem a parlar amb activistes, juristes i polítics que ja havien estat entrevistats per Catalunya Plural en relació al Procés, per conèixer les seves opinions sobre la sentència. Jordi Nieva-Fenoll, Joan Josep Queralt, José María Mena, José Montilla, Montserrat Tura, Jordi Armadans, Kristian Herbolzsheimer, Anton Costas i Joan Manuel Tresserras coincideixen en la "excessiva duresa i desproporcionalitat"

Siscu Baiges
 
 
 

La sentència del Tribunal Suprem contra les persones jutjades per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 és excessivament dura tant pel que fa a la determinació dels delictes comesos com a les penes imposades. Aquesta és la impressió més estesa entre els juristes, polítics i activistes consultats per Catatunya Plural, persones a les que aquest mitjà ja havia entrevistat i se’ls ha tornat a demanar la paraula. Hem parlat amb Jordi Nieva-Fenoll, Joan Josep Queralt, José María Mena, José Montilla, Montserrat Tura, Jordi Armadans, Kristian Herbolzheimer, Anton Costas i Joan Manuel Tresserras.

El catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona, Jordi Nieva-Fenoll, considera que la sentència és dura: “Amb condemnes de 13 anys, que no és poc. N’hi havia que esperaven molt més, però condemnes de 25 anys haurien estat aberrants”. Per ell, la condemna per sedició “no s’acaba d’ajustar bé al que va passar. S’estan jutjant uns aldarulls gravíssims, que no van succeir, perquè la pròpia sentència reconeix que no es va alterar el funcionament de la vida ciutadana i que l’Estat va tenir sempre el control de les institucions i de la vida social”.

Nieva-Fenoll preveu problemes amb la sentència perquè considera que la imputació per sedició és contrària a la pressumpció d’innocència: “hi ha interpretacions alternatives a la sentència, amb resultats més lleugers. A més, era molt difícil de preveure que una acció semblant al 9N acabés amb una condemna per sedició”. Això, diu, pot tenir transcendència no només davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, sinó també “davant el mateix Tribunal Constituciona”, conclou.

Per la seva banda, Joan Josep Queralt, catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona, qualifica la sentència de “maquiavèl.lica” i afirma que “no s’ajusta al dret vigent a Espanya. No respecta el principi de legalitat”. Nega que hagi existit cap dels delictes inclosos en ella. Ni sedició, ni malversació, ni desobediència. No hi ha sedició, segons ell, perquè “no hi ha hagut ni alçament ni tumults públics. No pot ser violència resistir els cops de porra de la policia”. Considera que perquè hi hagi malversació s’ha de causar un perjudici a la caixa pública. “Ningú ho ha pogut demostrar”, diu i recorda que fins i tot el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro va afirmar que no havia detectat cap desviació de diners en aquest sentit. I pel que fa a la desobediència creu que sí n’hi ha hagut no ha arribat a la categoria de delicte.

A l’ex-fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya José María Mena les penes imposades li semblen “totalment desproporcionades” i recorda que són comparables a les que s’apliquen per violació o homicidi. Destaca que el propi Tribunal Suprem no acusa els imputats per les violències que es van produir a la concentració del 20 de setembre o el dia del referèndum, sinó per “utilitzar-les per tensar la corda i aconseguir una negociació amb el govern espanyol”. Per Mena, això vol dir que ens trobem davant un “delicte no consumat” i que caldria rebaixar en un o dos graus les penes imposades per sedició, fet que suposaria penes d’entre 4 i 8 anys o entre 2 i 4 anys.

No s’ha près aquesta decisió ni s’ha inclòs en la sentència la proposta d’indult al govern, segons ell, per no desairar més el fiscal principal de l’acusació, Javier Zaragoza, a qui es va rebutjar la qualificació de rebel·lió. “Han pretès quedar en un terme mig –entre rebel·lió i res- però podrien haver graduat les penes en un nivell més digerible”, dedueix.

L’ex-president de la Generalitat Jose Montilla afirma que “la sentència, amb una dura imposició de penes, estableix quins han estat els delictes i quin grau de responsabilitat correspon a cada una de les persones jutjades. La publicació de la sentència ha comportat crítiques dels que la consideren injusta per excés o defecte. I és normal que així sigui: les sentències de tots els tribunals i per a totes les persones afectades, han de ser acatades. Però criticar-les, per expressar-ne la disconformitat, és una conducta del tot legítima”.

I recorda que “la sentència, que és ferma, permet encara la possibilitat d’un recorregut jurídic davant el Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu dels Drets Humans, si algú d’entre els condemnats considera lesionats els seus drets”. Es mostra solidari amb el dolor de les persones condemnades tot i que recorda que no comparteix els actes que van realitzar, i considera que “la política ha de recuperar la iniciativa i el temps perdut”. “Necessitem actes de coratge. El primer, reconèixer honestament el fracàs de la via escollida per defensar un projecte polític. Mai més no es pot caure en l’error de creure que saltar-se el marc jurídic és un bon camí. En segon lloc, entendre que el Procés ha expressat un malestar basat en l’existència de problemes reals del nostre autogovern, dels que hauria de ser conscient el conjunt de la societat espanyola, i que, no en tinc cap dubte, tenen solució en el marc democràtic”, acaba dient.

“La sentència fa mal. Avui Catalunya està adolorida, trista”, comenta l’ex-consellera d’Interior i de Justícia Montserrat Tura. “El ventall de penes de privació de llibertat és molt elevat, massa”, creu, i afegeix que “la sentència no separa el carrer de les institucions de govern. Hauria volgut que als liders de les associacions no se’ls reconegués capacitat sediciosa”. Com Montilla, pensa que “la sentència retorna a la taula política el greu problema, que fa anys que dura i es manifesta amb mobilitzacions importantíssimes”, ja que, al seu entendre “s’hauran de plantejar un indult parcial i l’aplicació curosa de la normativa penitenciaria”.

L’ex-conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Joan Manuel Tresserras es mostra molt dolgut: “La sentència contra l’independentisme suposa l’abandonament definitiu dels preceptes democràtics per part de l’Estat espanyol. Els seus valedors van mentir a la instrucció del judici. Han manipulat calculadament l’opinió pública espanyola. Han provocat episodis conflictius, proferit amenaces, detingut sense fonament i difamat, procurant establir alguna mena de vinculació entre independentisme i violència”.

Així mateix, considera que durant el judici “han exigit falsos testimonis a membres dels cossos policials. Han forçat la legalitat i distorsionat figures penals per vulnerar els drets fonamentals de persones i col·lectius. Han bloquejat totes les vies democràtiques que permetien exercir els drets d’expressió i decisió política. Han pràcticament liquidat les garanties –a través de la sentència- a la llibertat d’expressió i el dret de manifestació. Han pretès capgirar el sentit de la desobediència civil, de la resistència pacífica, de la protesta no-violenta. Han redactat la sentència calcant les expressions de la mateixa instrucció -plena de falsedats intencionades- que havien preparat per exculpar la brutalitat policial de l’1 d’Octubre del 17 i acabar presentant com a delinqüents persones que han liderat la lluita no-violenta per les llibertats i el dret d’autodeterminació”.

Tresserras, membre d’ERC, el partit al qual pertany Oriol Junqueras, que ha rebut la condemna més elevada, conclou que s’ha assistit “a la cerimònia dels botxins fotent-se’n de la veritat i la justícia, mentre celebraven la condemna dels que volien i volen poder dialogar i decidir democràticament”.

Antón Costas, catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, diu que, davant la pregunta que li han fet persones de diferents orientacions polítiques sobre si la sentència és justa o no, fa la següent reflexió: “El problema amb aquest tipus de qüestions és que a Catalunya ja no sabem parlar d’aquest tipus de coses, d’allò que és just o injust, del que és democràtic o autoritari… i així sobre moltes altres qüestions que afecten la convivència entre catalans i no només a les relacions politiques”. Costas pensa que “la sentència és ajustada a dret, encara que hauria preferit major flexibilitat en la qualificació dels fets i de les penes”.

Al seu entendre, “ara toca utilitzar tots els mecanismes legals per tenir els dirigents polítics exercint com a tals a les institucions i no màrtirs ostatges a les presons. I, mentre tant, evitar caure en una cultura de la protesta que ens faria mal a tots”.

També hem consultat dos dirigents del moviment pacifista: Jordi Armadans, director de Fundipau, i Kristian Herbolzheimer, director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Armadans considera que es tracta d’una sentència “que no s’ajusta a la realitat: parla de fets violents que ningú (periodistes internacionals, analistes independents, ONG europees, etc.) va veure”. També opina que és “una sentència contradictòria: per una banda diu que tot va ser un engany del Govern a la població perquè, efectivament, no es pretenia declarar un Estat independent i, per l’altra, els condemna per sedició”. Segons ell, aquesta sentència crea un perillós precedent: a partir d’ara, les mobilitzacions socials, protestes pacífiques, etc, poden acabar sent portades a judici i condemnades”.

Creu que estem en un escenari que no resol el conflicte: “en la base de tot plegat hi ha un conflicte de naturalesa política que ha de ser abordat com a tal. Amb la sentència no només no es resol res, sinó que s’incrementa la tensió, es dificulten les sortides i es compliquen els escenaris de negociació i diàleg; una sentència que suposa incrementar el dolor i el patiment: el de les persones condemnades, el de les seves famílies i les persones properes”. I acaba concloent que aquesta decisió del Tribunal Suprem “posa encara més en crisi l’Estat, la seva estabilitat i la seva unitat: si cal seduir la meitat de catalans perquè abandonin el seu projecte independentista no serà, precisament, a base cops, repressió i presó”.

Pel que fa a Kristian Herbolzheimer, la seva valoració és que “El judici representa el fracàs de la política per resoldre les diferències amb la paraula. La presó no ajuda a resoldre el conflicte. Des de l’ICIP treballem, amb mirada llarga, per re-construir relacions entre tot l’espectre social i polític que ens permetin avançar, sense que ningu hagi de renunciar als seus principis i ideals”. “Amb persones a la presó serà difícil avançar”, acaba dient.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*