La revenja de Pasqual i altres set apunts del 26-M

Més enllà de la victòria d'Ernest Maragall a la ciutat de Barcelona, la ressaca electoral del 26M ens ha deixat diverses reflexions, que passen per un canvi d'hegemonia ja anunciat el 28 d'Abril i una davallada de les forces del canvi, tot banyat en contextos en què la dreta (i extrema dreta) van recuperant territoris

Andreu Farràs
 
 
 
Els germans Maragall, a un míting d'ERC | ERC

Els germans Maragall, a un míting d'ERC | ERC

Jordi Pujol va voler instaurar una dinastia a Catalunya amb els seus fills. Després d’aconseguir un rosari de mandats presidencials propis d’una república sud-americana -democràtica, però sud-americana-, el fundador de Convergència tenia la intenció declarada de que algun dels seus fills el succeís al capdavant de la Generalitat. De fet, Artur Mas havia de ser només un regent, algú que com a “ma del rei”, s’encarregués de pilotar Catalunya fins que un Pujol Ferrusola assolís la majoria. Oriol era qui figurava a la pole position, tot i no ser el preferit del ‘president’.

Què li deuria passar pel cap al patriarca la nit del 26-A quan va veure a la tele la victòria d’Ernest Maragall?. Tot i la gran capacitat de crear somnis que després es feien realitat que tenia Pasqual Maragall, dubto que l’alcalde olímpic, el referent de gairebé tots els aspirants a presidir la casa gran barcelonina, s’hagués imaginat mai que el seu ‘tete’ seria successor seu a la plaça de Sant Jaume. A Pasqual Maragall de ben segur que no se li deuria haver passat mai pel cap. Altra cosa és que el seu bigoti no pogués dissimular el somriure si hagués pogut veure la cara del quasi nonagenari Pujol anit a casa seva.

Un Collboni que es dispara i recupera el PSC

Una de les raons de l’ascens electoral de Jaume Collboni és que ha interioritzat i ha aplicat el consell que diu que no importa tant “el que creus que ets” com que “la gent et cregui el que ets”. Conscient de les seves limitacions i que absolutament cap enquesta li donava possibilitats, ell i el seu equip han aconseguit implantar en nombrosos barcelonins la idea que ell seria l’alcalde de Barcelona. Ho va repetir sense humilitat i amb habilitat en el debat de TV-3 i va fer pensar a alguns electors que no els agrada votar (ni apostar pels cavalls perdedors) que ell estava destinat al podi. Ha creat un marc mental i s’ha convertit en un dels grans erosionadors de la candidatura d’Ada Colau.

28.000 vots a Graupera, 28.000 vots independentistes sense amo

Els 28.230 vots a Jordi Graupera haguessin fet molt profit en les candidatures independentistes més fortes. A Esquerra li hagués anat força bé. I encara més a Junts per Catalunya, que encara no ha tocat fons a la ciutat de Barcelona ni a la resta de Catalunya, per molt que la victòria de Carles Puigdemont suposa una injecció enorme de moral. La victimització no pot ser el principal punt programàtic en unes eleccions municipals.

Candidatures personalistes

El culte a la personalitat, en el bon sentit de l’expressió, dona rèdits quan al darrera hi ha una feina sense gaires errors i una constància en el servei públic que és valorada per la ciutadania. Pobles petits de la Catalunya interior i grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona en donen testimoni en totes les municipals, on sovint és vota més al candidat que al partit o la ideologia. Basar una campanya personalista en algú només conegut per les seves intervencions a les tertúlies radiotelevisades i les bombolles de les xarxes socials només és símptoma d’immaduresa narcisista i egolatria malaltissa.

Autocrítica, sí, però començant pels altres

Parlant d’egos que resten més que sumen, potser seria hora de que l’autocrítica que va anunciar Pablo Iglesias l’endemà de les eleccions comencés per ell. La tendència dels líders és que els primers autocriticats-depurats siguin els altres, perquè la culpa mai és d’ells. Fa mesos que el Podem d’ Iglesias ha tocat sostre. La supervivència del partit sorgit del 15-M del 2015 passa per l’elecció d’una nova líder i l’agraïment pels serveis prestats al seu únic fundador supervivent.

Una revàlida del 28A

El PSOE ha guanyat en els grans números electorals a Espanya, tant a les municipals i autonòmiques com a les europees. Ha estat en bona part degut a la recuperació dels vots que en anteriors convocatòries havien anat a Podem i les seves confluències. El PP treu mals resultats. Però la dreta en el seu conjunt segueix aguantant o fins i tot conquerint terreny respecte de les generals, encara que la fragmentació del vot els perjudica.

Per exemple, a la Comunitat de Madrid, el trio de Colón ha obtingut el 50,49% dels vots, cinc punts percentuals més que fa quatre anys tot i les desenes de casos de corrupció protagonitzats pels populars en aquella regió. Les esquerres han aconseguit quasi quatre punts percentuals més que al 2015, però el cisma de Podem les ha derrotat.

De Catalunya a Euskal Herria

Fa no res, Euskadi era la autonomia més conflictiva, castigada i inestable d’Espanya. Un cop desapareguda ETA, gairebé es podria parlar ara d’un oasi basc. Tot cobert de verd, no només com a conseqüència dels famosos ‘txirimiris’ sinó pel color del PNB. Una barreja de socialcristianisme tolerant i un nacionalisme moderat conduit per polítics de la vella escola però gairebé sense màcules de casos de corrupció han consolidat el partit de Sabino Arana i Xabier Arzalluz com una organització hegemònica i gairebé indiscutible d’una nació amb menys desigualtats socials gràcies en part a un finançament autonòmic envejat.

 ¿I les europees?

Com a Espanya, ha sortit castigat el bipartidisme dels populars i els socialdemòcrates, que han construït -i controlat- la UE des del seu naixement, i han tret més el cap els populismes xenòfobs a Europa oriental i septentrional, amb dos pals de pallers a França (Le Pen) i Itàlia (Salvini). Si ens volem conformar, Vox és una de les forces ultres que menys percentatge ha recollit en la seva circumscripció. No hauria de ser cap consol per als grans partits, que s’haurien de preguntar què han fet tant malament per a que la gent se senti atreta per aquest extremisme irracional. I els Vint-i-set encara no han resolt què passarà amb els britànics.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*