La ressaca del #MeQueer: la lluita LGTBI per crear espais de seguretat fora de les xarxes socials

El col·lectiu valora positivament la campanya, que ha visibilitzat històries d'agressions i assetjament contra persones LGTBI a Twitter, però reclama més llocs sense LGTBIfobia (més enllà del 'hashtag'). Espais informals, associatius o activistes actuen com les xarxes de suport més comunes.

Yeray S. Iborra
 
 
 
Imatge d'arxiu d'una manifestació pro LGTBI | Álvaro Minguito (eldiario.es)

Imatge d'arxiu d'una manifestació pro LGTBI | Álvaro Minguito (eldiario.es)

Com va passar amb el moviment contra l’assetjament sexual a dones, sota l’etiqueta #MeToo, uns dies enrere les xarxes socials es van convertir de nou en escenari de visibilització i lluita. En aquest cas del col·lectiu LGTBI. L’etiqueta #MeQueer, llançada per l’escriptor alemany Hartmut Schrewe i que el periodista de Playground, Rubén Serrano, va recollir en un article que va acabar enlairar-la, va servir per a denunciar la LGTBIfòbia i va omplir Twitter d’històries sobre assetjament i discriminació.

Milers de missatges amb vivències quotidianes per al col·lectiu LGTBI que moltes vegades no poden ser compartits a cap lloc més: les xarxes socials van actuar com un gran espai de seguretat (a falta de molts més d’aquest perfil fora del món hashtag).

Per aquest motiu, persones com Pau Canals, investigador psicosocial i membre d’espais com Crida LGBTI o Atzagaia, valoren positivament l’experiència. “#MeQueer ha estat una bona iniciativa, es pot incorporar a l’aprenentatge del ciberfeminisme”. Coincideix en l’anàlisi favorable Elena Longares, membre de LesbiCat. “Ha estat un esdeveniment important, revelador. No és casualitat que el hashtag neixi a més fent una variació del #MeToo: les campanyes feministes dels darrers mesos han ajudat a que es pugui generar”, destaca Longares.

Tots dos coincideixen que el #MeQueer ha permès explicar moltes realitats “aparentment desconegudes, minimitzades, invisibilitzades i silenciades”. “El #MeQueer ha mostrat que en una societat com la nostra el reconeixement i la garantia de drets de les persones LGTBI són una assignatura pendent”, cita Longares.

D’altra banda, l’oasi en què s’han convertit les xarxes socials a l’empara d’una etiqueta preocupa al col·lectiu. “El hashtag ha servit per visibilitzar violències LGTBIfòbiques que patim, per mostrar el caràcter sistemàtic i estructural d’aquestes però sobretot per a proporcionar una via d’expressió per a aquelles persones LGTBI amb menys xarxa de suport”, diu Canals.

“El #MeQueer demostra que no hi ha prou espais segurs per a persones LGTBI, només aquells entorns personals que creem i que acaben funcionant com a xarxa de suport. I això en el millor dels casos”, lamenta Longares.

Més enllà dels espais informals que cita la membre de Lesbicat, les estructures associatives o els entorns activistes LGTBI actuen com les xarxes de suport més comuns. “Les entitats, els grups, els col·lectius intenten generar aquests espais de seguretat on compartir, però ni tan sols és garantia sempre a causa de la LGTBIfòbia estructural que vivim. El col·lectiu LGTBI és molt divers i també viu sota les pressions d’un sistema que dificulta revisar els privilegis. Per això, moltes vegades acabem buscant suport en àmbits informals i personals, que són els que acaben fent possible viure les nostres vides”, explica Longares.

Pau Canals lloa la magnitud del hashtag com a acció política però també alerta que amb #MeQueer, com amb la resta del ciberactivisme, es corre el risc de generar una sensació de “falsa revolució” i que la brevetat de les xarxes socials moltes vegades “simplifica en excés la complexitat de situacions de discriminació”. “L’audiència pot rebre una impressió molt parcial d’aquestes situacions”.

Si bé Barcelona és un espai amb múltiples lluites LGTBI, on hi ha llocs com Espai Trans, els experts assenyalen que hi ha molt per fer i que els problemes realment preocupants, van, segurament, més enllà de la capital catalana. “Atès que no totes tenim persones properes amb les que generar aquests espais i que en molts casos la família no és un lloc de seguretat, Internet i les xarxes socials han ajudat, especialment en persones que no viuen en grans ciutats com Barcelona”, conclou Longares.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*