La reina Victòria i les tres-centes famílies

La cronologia, aquell març de 1939, i la molta pressa que tenien els ocupants per a alterar el mapa urbà, delata un gust per les monarquies i el seu arbre genealògic. Quan l'actual Ajuntamnet va pensar en canviar-los o, al menys, això va dir el 2015, potser es va fer una mica enrere en aquests indrets, en comprovar com formen part d'una ciutat aliena a aquestes polèmiques i molt perillosa si els toquen una mica els nassos

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Jordi Corominas

Jordi Corominas

La línia divisòria entre Monterols i la zona del Turó Park és la via Augusta. Un cop la descendim entrem al carrer de la reina Victòria, i no fa menció a la britànica àvia d’Europa, o tempora o mores, sinó a la dona d’Alfons XIII. El bateig d’aquest tram aïllat com tot el conjunt de les darreres setmanes s’establí el 7 de març de 1939, reemplaçant a Mariana Pineda.

La data i la metamorfosis venen plenes de simbolismes. Si un passeja per aquesta recta podrà entendre el transvasament des d’una vessant arquitectònica. Excepte una finca amb aspecte d’haver-se construït amb anterioritat gairebé totes remeten a un estil propi dels temps victoriosos del primer Franquisme, quan la Diagonal esdevingué l’avinguda més emblemàtica de Barcelona i començà a cimentar-se el prestigi de l’upper com a lloc característic de riquesa.

Alguns historiadors de l’època mencionen arbusts per a tapar els restaurants d’aquesta avinguda, a recuperar per a la ciutat, amb l’objectiu de no ostentar tanta diferència entre les classes benestants i els derrotats. Si es pujaven uns pocs carrers la discreció desapareixia per ser innecessària des d’una pau absoluta, gairebé monòtona.

La Història explica el perquè tot aquest perímetre fou el bressol experimental de les noves tendències. El racionalisme ensumava a República, però els seus artífexs eren talentosos, i els capitosts de la capital catalana no podrien perdre’ls com qui no vol la cosa.

Jordi Corominas

Als números 24 i 26 de la Reina Victòria trobem dos immobles amb característiques semblants. El primer serveix per a comprendre la sociologia del barri, doncs fou encarregat al modest arquitecte Bartomeu Llongueras per Delmiro Rivière, cap de l’homònim grup empresarial de teles metàl·liques, amb molt predicament abans i després de la Guerra Civil. Figurava a moltes notes de societat, i quan morí el novembre de 1964 als 53 anys d’edat tota la flor i nata comtal es congregà al seu funeral, celebrat, com no podia ser altrament, a la propera església de Sant Gregori Taumaturg.

El bloc respon a les innovadores premisses dels poderosos d’aleshores. Com que s’ubica a la cantonada amb Modolell havia de destacar-se de la resta, i això rellueix al seu ingrés, fastuós en contrast amb aquells materials propis de l’estranya i hegemònica mescla durant aquell període entre racionalisme i noucentisme. Té una tribuna de pedra artificial al centre, amb frontons al primer i quart pis, mentre els trams laterals despleguen el maó vist com si volguessin connectar-se amb la vivenda contigua, de la que parlarem al següent paràgraf. La culminació té forma de mansarda geomètrica, com si Llongueras volgués posar la seva particular cirereta.

El número 26 té més embranzida pel seu autor, Pere Benavent de Barberà, un d’aquells noms desaparegut del prestigi malgrat ser omnipresents a la quadrícula urbana. Dels seus projectes el meu preferit és un de la seva etapa vinculada al GATPAC, la Casa Jacint Esteva, a la cruïlla de passeig de Gràcia amb Rosselló.

Jordi Corominas

Em fascina pel seu atreviment en rompre amb la resta del passeig, més associat al Modernisme. La façana brilla per la seva nuesa i dues tribunes, única concessió al passat, com eixos prismàtics. A la part de sota alguns recordaran el restaurant La punyalada, indret de la mitificada tertúlia amb Josep Pla entre els seus visitants de més importància.

La seva peça a Reina Victòria sembla obeir a un enteniment amb Llongueras des de la jerarquia familiar, doncs a partir de les meves cabòries puc deduir sens gaire por a errar la relació de parentesc d’Ángeles Riviere amb en Delmiro. Al cadastre l’immoble corresponia al seu marit, Antoni Pons, mort l’any 1993 i president de la Societat de Propietaris entre 1975 i 1981, si bé prèviament l’hemeroteca el situa junt a la seva dona a molts actes benèfics i festes d’alçada.

La casa Antoni Pons és més ortodoxa a les seves solucions, ajustant-se a la moda sens gaire estridència. És més baixa que la seva antecessora, per això la menció als rangs, i mitjançant la simetria vol ser més harmònica i menys vistosa per l’ús de pilastres estriades amb capitells, fronts i balustrades de pedra correguda.

L’aposta cromàtica és arquetípica per la combinació del vermell del fals totxo amb el blanc als sectors més remarcables, amb un xic de fantasia a la mansarda, on les xemeneies i els subtils balcons panoràmics mostren gran coneixement de l’ofici des l’experiència d’haver transitat per diverses eres i adaptar-se a totes per a sobreviure, no en va Benavent de Barberà fou deixeble de Sagnier, i el mestre era el número 1 d’aquesta tessitura.

Per a acabar, no ens ve de més reflexionar sobre el nomenclàtor. Cada districte té el seu tarannà, i la majoria de noms resistents de la gran escombrada perpetrada pel Franquisme es localitzen entre Sarrià i Sant Gervasi. La cronologia, el març de 1939, els ocupants tenien molta pressa, delata un gust per les monarquies i el seu arbre genealògic. Quan l’actual Ajuntament pensà a canviar-los, o almenys això digué el 2015, potser es tirà enrere en aquests racons tot comprovant com formen part d’una ciutat aliena a les polèmiques i molt perillosa si els hi toquen una mica el voraviu.

Des d’aquesta perspectiva sospito la permanència de la Reina Victòria durant una bona temporada, com a molt podrien apuntar a Her Majesty, dons Mariana Pineda encaixa a Gràcia i l’antic Escornalbou no té intenció de moure’s del Guinardó. Cada barri té les seves dèries, i en aquest cas els noms són susceptibles de produir conflictes perquè qualsevol denominació sorgeix de movents polítics.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*