La pornografia dels disturbis

El Porno Riot entreté però no informa. I quan s'apaguen les flames canvies de canal. Condemnar la societat a ser espectadora sense donar eines per a que raoni i tregui les seves conclusions té repercussions irreparables. Allunya el ciutadà de la raó i el subordina a l'emoció

Miquel Ramos
 
 
 
Les restes d'una de les barricades fruit dels disturbis a Barcelona, en rebuig a la Sentència del Procés | Pol Rius

Les restes d'una de les barricades fruit dels disturbis a Barcelona, en rebuig a la Sentència del Procés | Pol Rius

Molts dels periodistes que hem estat pendents dels fets de Catalunya aquesta setmana tan sols hem pogut viure’ls a través de les pantalles. Confesso que ha estat una atrapada, com se sol dir, enganxats als nostres mòbils i a la pantalla de l’ordinador amb la televisió encesa de fons. Des de la distància, sense estar a peu de barricada ni darrera de la línia policial, els nostres judicis o les nostres informacions no tenen el mateix valor que aquelles relatades sota la pluja de pedres o esquivant cops de porra i bales de goma. Però potser ens ha permès poder abstreure’ns per uns moments, analitzar en fred sense l’olor de plàstic cremat i sense el so de les sirenes. I, sobretot, temptejar la gent del nostre entorn que no hi és, els nostres veïns, familiars i amics que ho han vist tot per televisió i intenten entendre què està passant.

Ahir el meu pare va decidir apagar la televisió. El seu cabreig monumental amb la cobertura mediàtica es barrejava amb certa tristesa i amb molta preocupació pel que podria suposar aquesta escalada de violència. Què està passant? Em va preguntar. I feia tota la setmana que mirava els informatius. No ho havia vist? Sí, però ningú no li havia explicat res. Com la resta de ciutadans que no estan a Catalunya aquests dies, va veure els esdeveniments per televisió com si es tractés de un espectacle, una pel·lícula distòpica en directe o un concert de death metall de cinc dies seguits. Estava esgotat i seguia sense entendre res.

No és casual que els principals programes d’informació d’una de les cadenes que ha estat retransmetent en directe els fets es diguin “Al Rojo Vivo”, “Liarla Pardo” i ja en pla sarcàstic, “Más Vale Tarde”. Fa anys que la informació es va subordinar a l’espectacle. Que una persecució policial a Oklahoma tingui prioritat en els informatius a una gran campanya dels veïns de Benimaclet per plantar horts urbans en un solar abandonat enmig de la ciutat de València. Dos exemples a l’atzar, però podríem relatar-ne milers.

La informació ja no intenta explicar-te el per què de les coses. Tan sols et mostra fets. Com a molt, adornats amb opinions del carrer seleccionades per a reforçar el seu relat, o amb tertulians que tan sols parlen del que diu un o altre líder polític. O, encara pitjor, que ofereixen anàlisis simples i de vegades fins i tot conspiranoiques que es repeteixen cada vegada que hi ha disturbis. A Espanya, és clar, perquè quan cremen Caracas o Hong Kong , salvant les distàncies, tot té una explicació. Aquí, però, sempre hi són presents les hordes anarquistes italianes o els “perfectament coordinats i preparats” esvalotadors que, segons sembla, portaven mesos viatjant a Grècia o vés a saber on a aprendre tàctiques de guerrilla urbana. T’ho diuen periodistes i analistes que el més a prop que han estat d’un moviment social ha estat en la comissió de festes del seu poble o les reunions de l’escala.

La informació com a entreteniment i, en aquest cas, el que alguns anomenem Porno Riot (la pornografia dels disturbis*), s’ha enquistat al menú dels mitjans de comunicació, sobretot audiovisuals. Això, qualsevol analista sap que és lluny del paper que haurien d’exercir els mitjans, que és el d’informar per a entendre, no per a entretenir. Sense obviar l’alineament de la majoria d’ells amb el relat del poder, perquè, encara que soni a tòpic, certament costa trobar fissures en les informacions d’àmbit estatal que trenquin amb el marc que reprodueixen els principals representants de l’statu quo, ja estiguin al govern o a l’oposició.

Qualsevol que conegui mínimament els moviments socials o que hagi viscut un determinat context polític on hagi esclatat la violència, ja sigui en la Transició, en els moviments antiglobalització o al 15-M, sap que tot és molt més espontani del que sembla. I sap que a la gent que està a peu de barricada li importa un pebrot qui siguin i què diguin els suposats líders polítics i estrelles mediàtiques, que, per descomptat, ni hi són ni se’ls espera allà. Hi ha una bretxa enorme entre l’anàlisi que fa el polític o el periodista de torn i allò que motiva a algú a estar a peu de carrer llançant pedres a la policia o simplement resistint pacíficament. I entre aquests els motius són múltiples. A vegades fins i tot ni tan sols ideològics.

També és cert que l’espectacularitat de les informacions sol motivar més que sufocar els disturbis. El Porno Riot és això. Apel·la a l’emoció. Uns es creuen que Espanya està a la vora de l’apocalipsi i apel·len a suspendre qualsevol dret fonamental per a restablir l’ordre. Altres s’indignen en veure la violència policial i el relat dels mitjans i acaben unint-se a les protestes. Però tots segueixen sense rebre una interpretació raonada. Tan sols estímuls. I, a més, molt poques vegades, parlen els protagonistes dels fets.

Una motocicleta calcinada després dels disturbis a Barcelona | Pol Rius

Fa uns dies, el company Hibai Arbide publicava un article a El Salto en què precisament denunciava aquesta falta d’informació. Coneix bé Catalunya i el que són els disturbis ja que porta anys vivint a Grècia, on els còctels Molotov són més que habituals en moltes manifestacions. El que hem vist aquests dies a la majoria de mitjans justifica àmpliament el títol del seu article: ‘Viure en un altre món’.

El preocupant és que els periodistes han estat també víctimes aquests dies. Alguns han estat increpats al crit de “premsa espanyola, manipuladora” per aquells als qui fa anys que titllen de ‘borregos’, colpistes i violents, mentre que anomenen “constitucionalistes” o “ciutadans amb banderes d’Espanya” a neonazis que criden Sieg Heil i franquistes amb la bandera del àguila de Sant Joan. D’altres, sobretot fotoperiodistes, agredits (i fins i tot detinguts, com Albert Garcia d’El País ) per policies que s’incomoden quan els retraten excedint-se en les seves funcions.

Són desenes de periodistes els que han denunciat aquests excessos, i de molt diversos mitjans. Fins 58 periodistes agredits ha comptat Grup de Periodistes Ramon Barnils, en el moment de la publicació d’aquest article. Però les agressions a la premsa que solem veure per televisió són les de manifestants increpant reporters. Dels excessos policials contra la premsa en veiem pocs, i ho sabeu.

Normalitzar aquests excessos, ja no contra la premsa, sinó contra qualsevol, per les “situacions d’estrès” o la “tensió” a la qual sens dubte estan sotmesos els agents, és més preocupant del que sembla. A ningú li agrada que un polític cometi irregularitats en la seva gestió, que un empresari no compleixi els protocols de riscos laborals o que un treballador posi en risc la seva seguretat o la seguretat de ningú. Però a la policia se li permet saltar-se els seus propis protocols amb una sorprenent condescendència. Els agents se suposa que estan entrenats per afrontar aquest tipus de situacions.

La responsabilitat que tenen és enorme, ja que tenen el monopoli de la violènciai representen l’Estat. I aquí no haurien de valer excuses. I menys encara quan moltes de les actuacions que hem vist aquests dies no són fruit de cap situació límit en la que l’agent està acorralat, sinó d’una ràbia acumulada i una ira desfermada que se sent impune i que frega la crueltat d’una manera preocupant. Encara més, quan aquesta agressivitat s’exhibeix des de les seves xarxes socials, com una declaració de guerra cap als manifestants, com es veu al vídeo que van penjar en el compte de Twitter “Antidisturbios”, al que apareix un agent de la Policia Nacional mostrant una bala de goma a la qual havien escrit “la república no existeix, idiota. En record del pelotazo que et vaig donar”.

Però també cal preocupar-se per entendre el per què de tot això. I aquí és quan hem de qüestionar sense por els nostres mitjans, els que trien els titulars, els continguts i els relats, els que construeixen una realitat i un ambient que pot ser explosiu a peu de carrer. I, per descomptat, els nostres polítics. Els que saben jugar bé a l’espectacle al qual s’han subordinat els mitjans, actuant com a piròmans, creient-se déus, sense cap empatia cap a la ciutadania, venent un relat calculat per al seu públic i sense cap intenció de resoldre res. Encara que aquí, de nou, la correlació de forces no pot ser obviada. L’Estat té l’obligació de resoldre un conflicte polític amb política, no amb la força ni tractant-lo com un problema d’ordre públic, com fa des de l’1 d’octubre de 2017. I, d’altra banda, els qui s’erigeixen com a portaveus d’un moviment que ja ha passat per sobre d’ells fa temps, mentre envien a la seva pròpia policia contra “els seus” manifestants.

Finalment, més enllà dels mitjans i dels polítics ha la gent. La que segueix sense entendre què està passant. La que ha vist el seu carrer en flames, la que ha rebut un cop de porra sense estar fent res, o la que des de casa fa zàping i passa dels disturbis a un concurs de cuina. El Porno Riot entreté però no informa. I quan s’apaguen les flames canvies de canal. Condemnar a la societat a ser mera espectadora sense donar-li eines perquè raoni i tregui les seves pròpies conclusions té repercussions irreparables. Allunya el ciutadà de la raó i el subordina a l’emoció. I això no ajuda gens a que aquests fets no es tornin a repetir. És més, contribueix al fet que els problemes s’enquistin. Mentrestant, polítics i mitjans segueixen interpretant el seu sainet, aliens i ben lluny del noi que ha perdut un ull per una bala de goma, del que ha acabat a la presó, del policia ferit i del veí a qui li han cremat el cotxe.


Article publicat originalment a La Marea en castellà. Llegeix-lo aquí

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*