La persecució de les germanes Úriz Pi per lluitar per la renovació pedagògica feminista

Les navarreses Pepita i Elisa Úriz Pi van revolucionar i escandalitzar les Escoles Normals de Catalunya a principis de segle XX amb les seves idees feministes i d'esquerres. Per fer-ho, van ser perseguides per l'estat i l'església però mai, ni tan sols durant el seu exili, van abandonar-les. Ara, el llibre 'Pioneres. Història i compromís de les germanes Úriz Pi', de Manuel Martorell, Salomó Marquès i Mª Carmen Agulló, recupera les seves vides

Victòria Oliveres
 
 
 
Pepita i Elisa quan estudiaven Magisteri a Madrid a començaments del segle XX (Fons Olga García Domínguez)

Pepita i Elisa quan estudiaven Magisteri a Madrid a començaments del segle XX (Fons Olga García Domínguez)

Al municipi navarrès de la Vall d’Egües tenen una geganta molt especial. Porta un pegat a l’ull i a la mà, La condición social de la mujer en España, un llibre de l’escriptora feminista Margarita Nelken. Representa a Josefa Úriz Pi – més coneguda com a Pepita – una pedagoga, activista política i sindicalista que, juntament amb la seva germana Elisa, va ser pionera de la renovació pedagògica i va ser perseguida per ser-ho.

Les germanes Úriz Pi, tot i haver nascut a Navarra a finals del segle XIX, van realitzar gran part de la seva tasca pedagògica a Catalunya, on van ser mestres de mestres a les Escoles Normals de Girona, Lleida, Tarragona i Barcelona. Després, amb el final de la guerra i pel seu compromís polític antifranquista, van exiliar-se juntes, primer a París i finalment a Berlín Est.

Tot això ho sabem gràcies a Pioneres. Història i compromís de les germanes Úriz Pi, publicat en català per Pol·len Edicions i en castellà per Txalaparta. Aquest llibre neix de la recerca iniciada per l’escriptor i periodista navarrès Manuel Martorell, que repassa meticulosament la biografia de les germanes a partir de testimonis directes i fonts documentals.

«Vam tenir la sort de trobar a Olga García Domínguez, veïna d’Elisa a Berlín i que ens ha conduït a molta documentació», explica Martorell. També va ajudar una carta de Dolors Piera, primera dona regidora a l’Ajuntament de Barcelona, que va ser alumna de Pepita a Lleida i en va ser una deixebla fidel. «Me la va enviar poc abans de morir, eren 12 pàgines! Entre això i les pistes de l’Olga, ja teníem la feina feta», diu l’escriptor.

Més tard, els professors Salomó Marquès (Universitat de Girona) i Carmen Agulló (Universitat de València), van complementar la recerca amb el bagatge pedagògic i els enfrontaments polítics de les Úriz Pi. «Quan parlem de renovació pedagògica sempre parlem dels mestres de l’escola, però elles a la Normal tenien més influència i poder. I el varen exercir», diu Marquès, «però continuen sent desconegudes».

La petjada d’una renovació pedagògica feminista

Les Úriz Pi ensenyaven d’una manera radicalment diferent respecte els seus companys. «Pepita feia molta innovació pedagògica que avui en dia encara és polèmica. Per exemple, no utilitzava llibres de text, i això que en aquella època molts professors feien el seu i obligaven a l’alumnat a comprar-lo», diu Agulló. També feia que es llegissin els diaris a l’aula i es generessin debats.

Elisa també va innovar, en el seu cas en els ensenyaments musicals. «Va signar un article per la defensa de la necessitat de la música a l’escola, amb un mètode que no tenia res a veure amb el clàssic… Era el cos, cantaven, ballaven, era molt més divertit», explica la professora de la UdV.

«Són professores de Normal, però alhora són persones compromeses amb la societat. Per això, el tipus de lectures que feien eren per ajudar a pensar i no pas per emmagatzemar, un dels lemes de l’escola republicana. És aquest model renovador el què posava nerviosa la dreta», diu Salomó Marquès.

Fotografia familiar dels Úriz Pi presa a Girona (Fons Elena Úriz Echalecu)

Una clau perquè les seves vides destaquessin va ser la seva família liberal, que els va permetre estudiar a un centre republicà de Madrid i, a Pepita, a l’Escuela Superior del Magisterio. Allà va beure de professors de la Institución Libre de Enseñanza (ILE) però també de d’altres que n’eren ben distants.

Va compartir promoció amb persones que van marcar després la pedagogia republicana i també la franquista – des de Leonor Serrano, fins a part dels inspectors del Nacional Catolicisme. «Això vol dir que no els adoctrinaven! Els van ensenyar a ser persones que prenien les seves decisions, amb gran capacitat de crítica», diu la Mª Carmen.

Les dues germanes també van rebre beques per fer recerca pedagògica a l’estranger, cosa que els va permetre viatjar força – gens comú per l’època. El 1912, amb una beca de l’Ajuntament de Barcelona, Pepita va conèixer nous corrents educatius, com els de Maria Montessori (Itàlia) i Ovide Decroly (Bèlgica). El seu informe recollint l’experiència va promoure que es creés a Barcelona la primera escola montessoriana d’Espanya.

Elisa va obtenir el 1923 una beca de la Junta d’Ampliació d’Estudis (JAE) per estudiar a Ginebra i desenvolupar el seu projecte per introduir la gimnàstica rítmica com a mètode pedagògic. A la ciutat suïssa va conèixer la novel·lista catalana Aurora Bertrana, amb qui va fer una gran amistat.

Tot això es revertia a l’aula de moltes maneres. La gran de les Úriz Pi defensava una educació completa de les dones i fins i tot feia educació sexual. «Tots els temes que avui en dia encara són polèmics, Pepita els duia a classe», explica Mª Carmen Agulló. «Per això, part dels problemes els van tenir per no ser políticament correctes dins el consens de la renovació pedagògica del país», afegeix.

Però no tot eren enfrontaments, també van tenir molts deixebles. «Els testimonis de l’alumnat són increïbles. Les cartes de Josep Alcover, de Dolors Piera… Són alumnes que escriuen d’elles amb un afecte, respecte i complicitat enormes», diu en Salomó. La seva petjada també es va fer notar a Batec, un grup de mestres d’escoles rural amb idees renovadores que es va fundar mentre Pepita treballava a Lleida.

Molts dels membres de Batec eren seguidors de les tècniques del pedagog francès Célestin Freinet i feien missions pedagògiques per portar arreu del Pirineu lleidatà la cultura contemporània i els avenços politicosocials de la Segona República.

Pepita els va estimular i va participar en alguna de les seves missions. «Des del punt de vista teòric, amb qui més sintonia hauria de tenir Pepita és amb Freinet, ja que les seves tècniques es basen en la cooperació i la solidaritat, paraules que defineixen perfectament a les Úriz», explica Agulló. Tot i això, ella no es definia com a freinetista ni ningú l’ha reivindicada mai. «Són dues dones incòmodes perquè, des del punt de vista pedagògic, no són de ningú», conclou la professora.

Persecució ideològica i solidaritat de classe

La tasca pedagògica de les Úriz Pi va anar sempre acompanyada d’escàndol públic i de persecució per part de la dreta conservadora i l’església. Pepita ja havia aixecat polèmica a l’Escola Normal de Girona pels seus plantejaments renovadors, tot i coincidir amb un professorat jove i regeneracionista. A Lleida el xoc va ser immediat, pel seu renom de lliurepensadora i amb compromís polític d’esquerres i perquè la directora del moment era conservadora i molt catòlica.

El primer any de professora allí ja va ser reprovada públicament pel bisbe de Lleida. Alhora, la van denunciar per les lectures que havia recomanat. Se li va obrir un expedient amb càrrecs relacionats amb els debats recurrents de la història de l’educació, recorda Mª Carmen Agulló: els límits de la llibertat de càtedra, el dret de l’Església a interferir en els ensenyaments públics i la prioritat del respecte del pudor de les alumnes per sobre del seu accés a coneixements científics.

Edifici de l’Escola Normal unificada de Lleida

El seu expedient no va ser un cas aïllat. «És un context de lluita a favor i en contra de la llibertat de càtedra, de la ciència enfront de la religió, de la llibertat enfront del dogma, de l’Estat enfront de l’Església», recorda Agulló. Però sí que en sabem més coses perquè el seu cas va arribar a les Corts espanyoles – segurament per la militància de Pepita, divergent del moment polític, coincideixen els autors del llibre.

«Més enllà del conflicte per la llibertat de càtedra, que era el mateix problema que va tenir Miguel de Unamuno, per exemple, el seu cas té un matís de feminisme», explica la professora. El punt que provoca més polèmica és que hagués fet llegir el llibre de Nelken, sobretot pel capítol que parlava de prostitució. «Defensar que les seves alumnes ho havien de conèixer tot va jugar en contra seu i la va diferenciar d’altres casos», diu la Mª Carmen.

Un any més tard, l’expedient va quedar inconclús per la dimissió d’un ministre però durant la dictadura de Primo de Rivera es va reobrir. En el clima de repressió ideològica del període, es va resoldre amb una expulsió sense sou durant un any de la Normal de Lleida. Durant tot aquell temps, però, molta gent va pagar el seu sou.

Aquest suport popular s’explica per la solidaritat activa de les Úriz Pi al llarg de la vida. Bertrana recordava com Elisa l’havia atès en la seva malaltia i Pepita havia pagat els advocats de diversos encausats i els havia esperat a la sortida de la presó. «Guanyaven molts diners però els repartien. En aquella època, el professorat de Normal era dels més ben pagats, és a dir que econòmicament serien mitjana burgesia però s’identificaven amb la classe obrera», recorda Agulló.

Pepita i Elisa amb Dolores Ibarruri i altres destacades dirigents de l’FDIM (Fons Olga García Domínguez)

Aquesta identificació es palpava en la seva militància política i sindical. Ambdues van ser membres del Partit Comunista de Catalunya (PCE), després unificat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). També van ocupar càrrecs importants a la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament (FETE) – de la UGT, a la Unió de Dones Antifeixistes d’Espanya (UMAE) i, a través d’aquesta, a la Federació Democràtica Internacional de Dones (FDIM).

Doble exili i un retorn que mai va arribar

Per les seves conviccions polítiques, les germanes van haver d’exiliar-se en acabar la guerra civil. La seva actitud de militància i solidaritat, però, no va canviar. Travessats els Pirineus, van ajudar mestres i militants a fugir al continent americà, i sota el terror nazi, van integrar-se a la Resistència francesa. Més tard, l’anticomunisme del govern francès va forçar que emprenguessin un nou exili cap a Berlín, a la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA).

Allà Elisa va continuar la seva tasca de promoció dels drets de la infància. Explica en una carta que el Dia de la Infància «és una obra seva, ja que el va promoure amb la col·laboració de la UMAE i la FDIM», diu Manuel Martorell. L’ONU va instaurar el Dia Internacional del Nen l’any 1954, segons sembla, respectant la data que havia proposat Elisa, l’1 de juny, i cinc anys més tard es va fer la Declaració dels Drets dels Nens.

Les dues germanes van morir a Berlín, sense que se’ls permetés mai tornar a la seva terra natal. «Van ser unes dones econòmicament independents i afectivament lliures. Es van implicar en el camp polític, sindical, pedagògic… Van ser ciutadanes republicanes abans i després de la República», diu Mª Carmen Agulló.

La geganta Pepita Úriz, que forma part de la comparsa de gegants de la Vall d’Egüés (Badostain.net)

Per tot això, els autors i l’Ajuntament de la Vall d’Egües han estes la memòria de les Úriz Pi a través de la cultura popular, canviant nomenclàtor i amb una exposició en quatre idiomes. «És molt interessant l’esforç que s’ha fet a Navarra per recuperar les seves figures, però sobretot per donar-los una projecció social», diu Martorell. Per aquest motiu ara hi ha una geganta que es passeja per les festes amb el llibre de Nelke, apropant a tothom la història de la mestra de mestres que va ser castigada per explicar a les seves alumnes la situació de la dona a Espanya.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*