Entrevista | Marcela Amador Ospina

“La pau a Colòmbia s’ha de construir des de la perspectiva de les dones”

Marcela Amador Ospina, antropòloga i feminista, fa anys que acompanya les dones de les comunitats indígenes de Colòmbia. Advoca perquè les lluites comunitàries del món s'uneixin; abans espera que les eleccions reforcin el procés de pau i el paper de les dones en ell. Forma part de '4.000 dones connectades per la pau'.

Yeray S. Iborra
 
 
 
Marcela Amador Ospina, davant la tancada de migrants de Barcelona | Sònia Calvó

Marcela Amador Ospina, davant la tancada de migrants de Barcelona | Sònia Calvó

“Sobretot no et deixis Ospina, el segon cognom… És per la meva mare”. Marcela Amador Ospina (Bogotà, 1984) sap que, sense visibilitat i reconeixement, no hi ha canvi. Per això demana encaridament que es respecti el llegat de les dones (també el de la seva família, és clar); la construcció de l’autonomia, una de les seves especialitats com antropòloga feminista, comença per una mateixa.

Amador Ospina porta deu anys acompanyant les comunitats indígenes del sud-occident del seu país en els seus processos de construcció d’autonomia, educació, diàleg intercultural, justícia comunitària i lluita contra les violències. A més, és membre de la Corporació Assaigs per a la promoció de la cultura política i de Dones Diverses i Pau de Santander de Quilichao (a la regió del Cauca).

A Barcelona ha visitat, gràcies a l’associació Maloka-Colòmbia, la tancada migrant de l’antiga escola Massana, un exemple de resistència racialitzada que tindrà un dels seus punts àlgids aquest diumenge en una manifestació a la qual s’han adherit gairebé mig miler d’entitats. L’antropòloga advoca perquè les lluites comunitàries mundials creïn ponts, previ reconeixement de les seves diferències.

Amador Ospina tindrà el cor i el cap dividits aquest diumenge: la manifestació migrant a la capital catalana i les eleccions presidencials colombianes coincidiran. El procés electoral serà clau per a un procés de pau que, segons l’antropòloga, encara s’està duent-se a terme des d’una única perspectiva, la dels homes. Per això formarà part d’una articulació de diferents organitzacions de dones –sota el nom Juntanza de Mujeres por la paz– que el proper 1 de juny portarà a terme l’acció 4.000 dones connectades per la pau.

A què es dedica el seu col·lectiu, Dones Diverses de Santander de Quilichao?

Treballem amb dones camperoles, indígenes, afroamericanes, etc. de la regió del Cauca en un moment de conjuntura històrica clau i fonamental com la signatura de pau entre les FARC i el Govern colombià i la taula de negociació en curs entre l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) i l’executiu. La nostra és una aposta per enfortir la veu política de les dones en tots els camps.

Serveixen els llaços comunitaris per trencar els sostres de vidre?

Construir comunitàriament té més potència que impulsar polítiques individuals. En termes d’apostes polítiques de les dones indígenes, que tenen una relació molt comunitària, és fonamental enfortir el seu teixit social, molt fracturat i afectat per un conflicte armat com el colombià. És una cosa semblant, imagino, a l’experiència aquí amb la Guerra Civil; també l’aposta organitzativa comunitària va permetre fer front a aquestes formes de violència estructural.

Segueixen les lluites comunitàries abocades a la dissidència o s’estan assimilant?

No puc estar segura que a nivell mundial hi hagi un canvi en el paradigma. En el cas de Catalunya, sens dubte hi ha una construcció de poder popular elaborat a partir de la mobilització als carrers i hi ha una construcció d’empatia entre les reivindicacions dels moviments comunitaris i la societat en el seu conjunt. I des d’aquí es pot anar a un escenari institucional i canviar les lògiques de poder en un país. En el cas de Colòmbia, al Cauca també hi ha construcció del poder comunitari, però aquest no s’ha expressat en totes les formes de poder institucionalitzat de les estructures de l’Estat colombià; hi ha casos en que sí, algunes alcaldies indígenes. Però a poc a poc, la reivindicació allà per l’autonomia és molt gran, i l’experiència organitzativa és molt interessant, ja que d’aquesta experiència històrica han emergit moviments socials potents com l’indígena caucà. Encara cal construir més autonomia política enfront d’un Estat que ha generat unes discriminacions molt fortes cap als pobles indígenes i cap a les dones. No hi ha encara la presa del poder popular que podria haver-hi.

Com es treballa amb aquestes comunitats des de la perspectiva de gènere?

Bàsicament, enfortint els espais de formació política per a dones, reconeixent les dificultats d’accés a espais formals i no formals. I també des d’estratègies d’investigació comunitària, que han permès que les mateixes dones investiguin i descobreixin els seus problemes des d’una perspectiva participativa i etnogràfica. La idea de construir coneixement des d’una visió comunitària, ¿com viuen això i allò les pròpies comunitats? Hi ha una retroalimentació entre la formació i l’acció directa.

Segons comenta, l’escenari és divers.

Sí, i hem pogut visualitzar la diversitat d’aquest escenari des de les mateixes propostes i vivències de les dones. No s’ha aconseguit d’un dia per l’altre. Hi ha un gran camí per recórrer, però les dones hem anat guanyant espai. Encara que no és suficient, no n’hi ha prou que siguem dones, n’hi ha moltes que reprodueixen estratègies patriarcals que van en contra de les apostes mateixes de la dones. Hem de seguir alimentant una idea feminista del món per transformar les relacions de poder.

Estan els moviments comunitaris estretament lligats a aquests valors feministes?

Sí. Però és un camí per construir, doncs posicionar les reivindicacions de les dones en el marc comunitari no és fàcil. A les seves microestructures s’estan tot el dia alimentant els poders del patriarcat: tot el temps les dones estem sent assenyalades, com si fóssim una amenaça la unitat dels moviments comunitaris. Les dones ens hem d’enfrontar a aquestes estructures, perquè al final de tot, el que cal és un qüestionament de les relacions de poder. Des d’allà es canvien les lògiques a nivell polític, comunitari i fins i tot familiar.

L’antropòloga forma part de ‘4.000 dones connectades amb la pau’ | Sònia Calvó

Està vostè coneixent l’experiència de la tancada. Aquí les dones viuen una doble discriminació, com a dones i com a migrants. És semblant al que poden experimentar dones afrocolombianes al Cauca?

No podem universalitzar les experiències organitzatives ni els conflictes; les dones indígenes viuen certes formes de violència i aquí es viuen altres, diferents. Però posar en perspectiva aquestes experiències és un primer pas per construir ponts. Hi ha d’haver pertinència en la comprensió del que passa en els contextos perquè hi hagi diàleg. La població migrant de diferents llocs està en una lluita pel reconeixement a viure de manera plena. Passa a l’Estat espanyol. I això ens parla de les formes com s’ha reconstituït la diversitat social i cultural. És semblant a les lluites per l’autonomia dels pobles indígenes, que també es converteixen en una amenaça a l’Estat colombià: qüestionen els poders que han generat discriminacions històriques.

Per a què poden servir aquests ponts comunitaris?

La possibilitat d’intercanvi permet compartir aprenentatges i limitacions! Permet conèixer processos organitzatius de base que ajuden a alimentar les lluites. Aquests diàlegs fan possible que una realitat de context colombià tingui ressonàncies. Hem de deixar de veure els problemes com interns i hem de fer les lluites cada vegada més potents, internacionalitzar-les; veiem les nostres lluites només.

En el marc d’aquesta mateixa tancada, es deia: “El feminisme negre és comunitari, no lluita per drets individuals com l’euro-blanc, sinó que defensa la comunitat”. Ho comparteix?

Comparteixo la idea que els feminismes negres, indígenes, d’aquestes dones altres, han qüestionat el paradigma del feminisme blanc i eurocèntric, perquè efectivament aquest feminisme blanc ha desconegut històricament els processos i les altres dimensions de les experiències que ens diferencien i ens travessen com a dones. Poder comprendre aquestes experiències diferencials és fonamental per a comprendre a les dones diverses. Això ens permetrà construir una aposta de pau conjunta.

Parlant de pau, s’està escoltant a les dones a Colòmbia?

A Colòmbia les dones volem contribuir a un procés de pau amenaçat per qüestions polítiques adverses, perquè es compleixi amb allò pactat en l’acord per a la terminació de la guerra. Les dones estem en una estratègia anomenada Juntanza de Mujeres i el proper juny farem una acció política clau: 4.000 dones connectades per la pau.

En què consistirà?

Farem un streaming amb la taula de diàleg de l’Havana per proposar mecanismes de participació de la societat civil a la taula i la creació d’una comissió de gènere en la negociació perquè la pau es construeixi des de la perspectiva de les dones. Perquè la pau, sense les dones, no va.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*