La mort de Carmen Broto

Res serà el mateix si algun dia l'Alaska desapareix de la part alta de passeig de Sant Joan. El seu edifici centenari i la terrassa on hora rere hora s'asseuen espontanis i parroquians han sigut testimonis d'amors, borratxeres, discussions, negocis, ruptures i preludis de crims molt raonats com el de Carmen Broto, sens cap mena de dubtes el personatge més important a la llegenda del seu imaginari popular.

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Res serà el mateix si algun dia l’Alaska desapareix de la part alta de passeig de Sant Joan. El seu edifici centenari i la terrassa on hora rere hora s’asseuen espontanis i parroquians han sigut testimonis d’amors, borratxeres, discussions, negocis, ruptures i preludis de crims molt raonats com el de Carmen Broto, sens cap mena de dubtes el personatge més important a la llegenda del seu imaginari popular.

La Història de la Barcelona contemporània podria resumir-se mitjançant els seus crims, petites càpsules amb capacitat per a explicar el sentir de cada dècada. El 1912 l’estrella fou Enriqueta Martí, perfecte boc expiatori a la lluita de la ciutat entre burgesos i obrers. A la dels 20 l’assassinat de Salvador Seguí marcà el principi de la fi del pistolerisme. Amb l’arribada de la República els carrers es tenyiren de sang política, i amb el Franquisme suposadament no existia la delinqüència, prohibida als diaris perquè les dictadures han de donar aparença d’ordre absolut, sense fissures ni violències quotidianes, potser per això, passats els anys, El Caso fou uns dels diaris més incòmodes pel Règim.

La setmana passada celebràrem, és un dir, el vuitantè aniversari de la caiguda de Barcelona. Hem de recordar l’èxode de la derrota tot imaginant una quadrícula silenciosa amb molts homes forjats en ferro bevent perduts als racons de les tavernes. A la frontera començava un malson, però la capital catalana sempre és un port d’acollida. No pensava mesclar Carmen Broto amb Carmen Laforet. Vol la casualitat que la darrera expliqui amb molta precisió com deuria ser l’arribada a la primera postguerra des de l’Estació de França, sense cotxes motoritzats i amb el gris dominant el conjunt.

Un dia de 1940 aparegué una rossa aragonesa. Era guapa i s’anà sofisticant a mesura que aprengué a entendre l’aire imposat pels guanyadors. Els seus inicis no foren fàcils, treballà de caixera. fent-les, no anem a pensar altres coses massa modernes, i la seva bellesa blonda amb certes similituds amb Verònica Lake li obrí moltes portes.

Carmen Broto viu envoltada en el mite. S’han escrit llibres i milers d’articles amb sucoses invencions, gairebé sempre sens contrastar la informació a la recerca del sensacionalisme més estrident. Alguns diuen que Muñoz Ramonet, sempre al cim de la muntanya, li posà un pis de nova planta al número 16 de Sant Antoni Maria Claret per a no aixecar suspicàcies per la seva llunyania del centre. El cert és que fou amant de Juan Martínez Penas, el propietari del teatre Tívoli, i aleshores no era res banal ser-ho donada la limitada oferta nocturna a un món sense televisió.

Aquest affaire és la clau de la llegenda. La Carmen era jove i podia permetre’s sortir quan gairebé ningú ho feia. És probable que, més d’una vegada, es creués amb la Brigada del amanecer, nom que rebia la Gauche divine de dretes representada al record pòstum per Juan Antonio Samaranch, però també tenia amics normals, com Jesús Navarro fill i Joaquin Viñas, dos eixelebrats amb una existència plena de clarobscurs que l’11 de gener de 1949 cercaren donar el gran cop d’acord amb Jesús Navarro pare, espadista expert en obrir caixes, panys i tot el que trobés pel camí.

El pla, a priori, era força senzill. Aquella nit la Carmen anà al cinema amb el seu ric empresari. Veieren Alma en suplicio al cinema Metropol de Roger de Llúria. Els seus colegues veieren el mateix film a una altra sala. Quedaren després del passi a casa de la bella aragonesa i anaren de bars entre l’Alaska, un altre del carrer Indústria i un altre ubicat a la plaça de la Sagrada Família.

L’estratègia dels delinqüents era la següent. Navarro fill i Viñas emborratxarien la Broto i després, amb l’excusa de voler més festa, la durien al carrer Aribau, on vivia Martínez Penas. Si tot anava com havien previst la convencerien per a entrar a l’apartament del seu protector, agafarien la caixa forta i el pare els esperaria a travessera de Gràcia per a realitzar la seva feina i embutxacar-se els quartos de l’interior.

Tot anà malament, fatal. La Carmen digué que no, Viñas es posà nerviós i la colpí al cap amb una vara de ferro, matant-la a l’instant. Eren a l’alçada del Clínic i tingueren problemes amb un vigilant. Emprengueren la ruta de retorn amb el cadàver al seient davanter. Navarro pare restà atònit al veure que el carregament no era l’esperat. Pensà de pressa i optà per enterrar el cos, amb joies i un abric d’astracan, a l’hort familiar del carrer Legalitat, on a l’actualitat una escola al costat d’una gasolinera serveix com antídot del record.

A l’alba el pare i Viñas s’havien suïcidat amb dues càpsules de cianur comprades a una drogueria de plaça Rovira. Aquell mateix matí un aprenent de joier de setze anys seguí el seu recorregut habitual per anar a treballar i trobà un cotxe aparcat a la cruïlla entre Escorial amb Legalitat. Hi havia restes de la batalla i la imatge no desaparegué de la seva ment.

L’adolescent, doncs potser no ho saben, es deia Juan Marsé. Als anys setanta conegué a Navarro fill, únic supervivent de l’homicidi. Abans, la referència cronològica és essencial, havia publicat Si te dicen que caí, censurada per la dictadura, publicada a Mèxic i llegible a Espanya a partir de 1976. La novel.la, potser la més complexa del seu autor, és la clau per a embolicar el cas de Carmen Broto i nodrir-lo de tots els seus ingredients morbosos, amb tota l’alta cúpula barcelonina ben implicada a la qüestió. Sembla que la cosa no anà d’aquesta manera. Parlarem, escriurem i mai sabrem tota la veritat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*