ENTREVISTA | Carles Campuzano, portaveu del PDeCAT al Congrés dels Diputats

“La millor via a la independència és la catalana, dels Balcans poca cosa en podem aprendre”

Campuzano fa 22 anys que és al Congrés dels Diputats, ara com a portaveu del PDeCAT. Independentista "des de sempre", diu que la pressa no és bona consellera i en més d'una ocasió s'ha posicionat en contra de la via unilateral. Diu que la via catalana a la independència no pot tenir com a referent a Eslovènia o cap nou país sorgit de la crisi dels Balcans

Siscu Baiges
 
 
 
Carles Campuzano, portaveu del PDeCAT al Congrés dels Diputats

Carles Campuzano, portaveu del PDeCAT al Congrés dels Diputats

Es considera independentista des de sempre, però també des de sempre ha dit que s’ha d’avançar cap a la independència sense forçar la màquina. Que la pressa no és bona consellera en aquest procés. Ha dit en més d’una ocasió que està en contra de la via unilateral. I en aquesta entrevista diu que la via catalana a la independència no pot tenir com a referent a Eslovènia o cap nou país sorgit de la crisi dels Balcans. Porta 22 anys com a diputat al Congrés, on ara és el portaveu del grup de vuit diputats del Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT). Gràcies a aquests diputats, Pedro Sánchez presideix el govern espanyol. No tots vuit el van votar amb la convicció que ho va fer ell.

Al seu perfil de twitter s’hi llegeix “Crec en la capacitat de la política per fer de Catalunya un país millor, lliure i just”. Si li dic que a Catalunya hi ha governants que sembla que creuen més en la capacitat de l’activisme que en la política, què em contestarà?

Els governants han de procurar, bàsicament, governar i els activistes han de fer d’activistes. En qualsevol societat democràtica cadascú té els seus papers ben clarament assignats. Tenim un govern amb algunes persones amb poca experiència política i això potser es nota a vegades però, en qualsevol cas, la seva obligació i principal responsabilitat no pot ser altra que governar Catalunya i crec que ho estan procurant.

No el convencen els cants de sirena dels socialistes i Podem perquè donin suport als pressupostos generals de l’Estat, amb l’argument que aporten molts diners i millores per Catalunya?

Dels pressupostos generals de l’Estat només coneixem l’acord entre Unidos Podemos i el Partit Socialista i els documents que el govern espanyol ha enviat a la Unió Europea però no els pressupostos. He tingut la sensació durant moltes setmanes que el govern del PSOE no volia de veritat aprovar els pressupostos sinó evidenciar simplement que tenia un acord amb Podemos que li permetia marcar unes determinades prioritats d’ordre polític, pensant segurament en la propera legislatura i que podria acusar la dreta i els independentistes de no tenir prou responsabilitat.

No he tingut la percepció que el govern espanyol hagi volgut obrir un procés de negociació i diàleg amb els partits sobiranistes. Veurem si canvia de criteri en les properes setmanes perquè sap que aquest debat no és només sobre el pressupost de l’any 2019 sinó que ha de formar part d’una discussió global sobre la qüestió política que té plantejada Catalunya en els darrers temps. Sap que podria prendre iniciatives en la direcció de buscar solucions dialogades amb les institucions catalanes sobre el conflicte polític, circumstància que permetria obrir el debat i la negociació sobre els pressupostos. De moment, però, ni ha plantejat el diàleg amb la Generalitat en aquests termes ni ha mostrat massa interès en negociar els pressupostos.

Es poden aconseguir les millores pels ciutadans catalans que s’inclouen als pressupostos sense necessitat d’aprovar-los, incloent-les en decrets-llei individuals, com s’ha dit de fer amb la pujada del salari mínim?

En el salari mínim no fa ni falta que el convalidi el Congrés dels Diputats. El pot aprovar el Govern quan ho cregui oportú. I en relació a les mesures d’ordre social i econòmic que pugui aprovar a través de decrets-llei caldrà analitzar si aquestes mesures corresponen al que entenem nosaltres que necessita el país i la societat. Tot allò que vagi en benefici del progrés econòmic i social de Catalunya ho valorem, d’entrada, de forma positiva.

El grup de diputats del PDeCAT vol que Pedro Sánchez continuï de president molt de temps o prefereix que hagi de convocar eleccions aviat?

Volem trobar una solució política a la qüestió catalana i per fer-ho es necessiten dos tipus de consideracions: un govern de l’Estat que tingui el coratge, l’audiència i la intel·ligència d’acceptar un diàleg a fons i que al Congrés dels Diputats hi hagi una majoria política que vagi en la mateixa direcció. Vam votar favorablement a la moció de censura des de la convicció que calia fer fora Rajoy i amb un cert escepticisme sobre què suposava el canvi de Pedro Sánchez. Sánchez ha de demostrar encara que sobre la qüestió de fons té una proposta política. Sabem, hem constatat, que al Partit Popular no la tenen. Encara estem pendents que ens ofereixi una resposta. Encara té temps.

Pedro Sánchez és president gràcies al PDeCAT però sembla que part del seu partit no ho volia, començant pel propi Carles Puigdemont. Què hi ha de cert en això?

Com qualsevol decisió política, en qualsevol organització important, hi ha debat, posicions, però el que és rellevant és que la decisió es va prendre de manera unànime, des del punt de vista que calia fer fora Rajoy i entrar en una nova etapa política. Per tant, els nostres vots van ser determinants en aquest sentit.

Estan ben avinguts políticament els vuit diputats del seu grup?

El fonamental, sabent que és un grup on hi pot haver maneres de pensar i fer diferents, és que al final les decisions les prenem i actuem de manera acordada.

El PDeCAT s’ha de dissoldre dins la Crida Nacional per la República que promouen Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sánchez?

El Partit Demòcrata representa un projecte polític que vol enllaçar amb la millor tradició de Convergència i aspira a representar un espai de centre ampli i progressista del país. Aquest espai no només no s’ha de dissoldre sinó que, en els propers temps, s’ha de rellançar. Al país li convé un espai polític de sobiranisme de centre, amb vocació de progrés, europeista, modernitzadora, social, reformista. Aquest espai qui millor el representa és el Partit Demòcrata.

Han d’anar junts amb ERC a les properes eleccions municipals i europees?

Hi ha sectors molt amplis del sector sobiranista de la societat catalana que exigeixen la unitat del conjunt de forces polítiques que defensem el dret a decidir i l’Estat propi per Catalunya. Aquesta unitat s’hauria de reflectir en les convocatòries electorals. Les europees serien una oportunitat excel·lent. Esquerra Republicana no està per aquesta línia d’actuació i, per tant, el Partit Demòcrata ha de saber adaptar-se a la circumstància que un dels partits als que s’apel·la a formar part de llistes unitàries no en té ganes i ha de reforçar la seva pròpia proposta.

Esquerra ha canviat. L’octubre de 2017 s’oposava a que Carles Puigdemont convoqués eleccions avançades i ara, en canvi, defensa posicions més moderades que ell. Com s’ho explica?

No ho sé. Caldria preguntar-ho a la gent d’Esquerra Republicana. Hauria preferit que hagués acompanyat el president Puigdemont en les decisions difícils que s’havien de prendre i que, en canvi, no aspirés a fer-li assumir en solitari una decisió que segurament ERC sabia que era la que més convenia al país en aquells moments, que era haver anat a una convocatòria electoral després de l’1 d’octubre.

Carles Campuzano, portaveu del PDeCAT al Congrés dels Diputats en l’entrevista amb Siscu Baiges

Per què han canviat?

No sóc jo qui ha de respondre. Insisteixo que han de ser els dirigents d’Esquerra Republicana els que ho expliquin. En qualsevol cas, el país necessitarà en els propers temps que els partits polítics tinguem més vocació de pensar en el mig i llarg termini en benefici dels nostres objectius nacionals que no pas en pura tàctica electoral. L’octubre de 2017, ERC va actuar amb lògica purament electoral. No sé si ara actua en sentit de país o electoral. En qualsevol cas, són les seves oposicions.

Vostè està ara per això que se’n diu ‘eixamplar la base social’?

Sempre he estat per eixamplar la base social. Sempre he cregut que qualsevol procés cap a l’Estat propi necessitava de majories molt àmplies, molt plurals, en un país que té una complexitat sociològica, política, electoral i demogràfica molt determinada que exigeix que qualsevol acció en termes de construcció de l’Estat propi ho tinguin en compte. No tot el país és com Girona. També és L’Hospitalet, Santa Coloma o Tarragona. No pots imaginar-te el país com si visquessis només a Girona o Vic.

El president Torra demana els CDR que ‘apretin’. L’ex-president Artur Mas diu que no hi està d’acord. I vostè?

La societat civil té la llibertat per fer el que cregui més convenient. En una democràcia, les organitzacions de la societat civil defensen els seus interessos, es manifesten, aproven documents i fan la seva feina, i després els governants han de governar. No és bo confondre el paper de la societat civil i el que han de fer els governs. Els governs han de garantir el funcionament dels serveis públics, la seguretat ciutadana, escoltar la ciutadania, que és molt plural. Són espais clarament diferenciats.

Com ha viscut els enfrontaments entre els Mossos i els manifestants anti-feixistes a Girona i Terrassa?

Amb preocupació. La causa de la llibertat de Catalunya mai no es pot associar a la violència o al desordre públic. En una societat democràtica mai no hem d’optar per la confrontació física amb els anti-demòcrates. Per sort, el que representa Vox a Catalunya és extremadament minoritari. Amb les actuacions que promouen algunes organitzacions socials i polítiques se li fa la campanya a Vox.

Què li sembla que s’aixequin les barreres de les autopistes com a senyal de protesta?

No em sembla bé. No en sóc partidari com a ciutadà. Com a diputat, tampoc. Puc entendre que hi hagi organitzacions de la societat civil que ho facin. No em sembla bé.

 PP i Ciutadans demanen que es torni a aplicar l’article 155 de la Constitució a Catalunya. Diuen que està descontrolada.

El Partit Popular, Ciutadans i ara Vox només tenen una recepta per afrontar el problema polític de Catalunya: repressió policial, repressió judicial i liquidació de l’autogovern. És una recepta que ha fracassat, que no serveix per resoldre absolutament res i segurament només la plantegen perquè, de manera miserable, pretenen aconseguir vots a d’altres llocs d’Espanya agitant el fantasma de l’anti-catalanisme. No és res nou. Ha passat moltes vegades en les darreres dècades. Avui dificulta més encara qualsevol solució política al que és un problema polític.

Els Mossos fan bé la seva feina o se’ls ha de purgar?

Se’ls ha d’emparar i se’ls ha de respectar. Si han comès algun tipus d’error existeixen tot de mecanismes interns que han de permetre analitzar si s’han produït o no. Els Mossos representen un dels elements fonamentals de la nostra societat i de les nostres estructures d’Estat i han de comptar sempre amb el màxim suport dels responsables polítics.

Vostè porta més de vint anys al Congrés dels Diputats. Coneix bé el món polític madrileny. S’acosten els judicis als independentistes. Quines sentències veu a venir?

Prefereixo no especular amb les sentències. Del que estic convençut és que les persones que ara estan injustament a la presó i que seran jutjades en les properes setmanes en cap cas van cometre fets que fossin susceptibles de ser considerats penalment com a delictes de rebel·lió i de sedició. El judici és un despropòsit que responia en el seu origen no a una idea de justícia sinó de venjança. Desitjo que aquest judici declari absolts els acusats dels delictes de rebel·lió i sedició. Qualsevol altre escenari el trobo una aberració en temes estrictament jurídics.

Poca gent confia que hi hagi sentències absolutòries

Sí, però no podem acceptar en termes legals que allò que va passar a Catalunya el setembre i l’octubre de 2017 fos susceptible de ser considerat delictes de rebel·lió o sedició. Centenars de professors de Dret Penal, de Filosofia del Dret, l’ex-president del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem ho diuen. Aquests tipus penals no encaixen per res amb allò que va succeir.

Patirem molt aquests mesos?

Sí. Estem patint.

Queda la carta dels indults

Les sentències hauran d’arribar. I, en qualsevol cas, poden ser recorregudes als tribunals europeus. La història ens ha ensenyat sempre que el que permet resoldre un problema polític no és empresonar dirigents polítics sinó la negociació i el diàleg, que és el que necessita el conflicte entre Catalunya i l’Estat.

El principal objectiu del PDeCAT és la independència de Catalunya?

El principal objectiu del PDeCAT és fer de Catalunya un país millor, més pròsper, més ric, més just, modern. La independència és, senzillament, un instrument al servei d’aquest objectiu. La independència, l’autonomia, l’autogovern són instruments al servei d’una societat millor.

Vostè diu que sempre ha estat independentista. La millor via per accedir a aquesta independència és l’eslovena?

La millor via és la catalana, que és una via pacífica, democràtica, que parteix de la complexitat social i demogràfica del país. És la via en la qual hem de persistir. Dels Balcans poca cosa en podem aprendre.

El Consell per la República que es va presentar a Brussel·les proposa que es recullin firmes per fer fora Espanya de la Unió Europea. Ho subscriu?

No conec al detall aquesta iniciativa però insisteixo que hem de trobar la solució al conflicte polític a través del diàleg i la negociació. Això vol dir denunciar la repressió i, lògicament. L’anomalia judicial que estem vivint, però tenint molt clar que cal diàleg i negociació. Això voldrà dir molt coratge i audàcia perquè aquest diàleg resolgui la situació.

Demanen que Pedro Sánchez faci una proposta de solució. Quina mena de proposta pot fer que sigui suficient per vostès i que no passi per acceptar el dret a l’autodeterminació?

Pedro Sánchez diu algunes coses interessants. Diu que el problema és polític, que l’origen està en la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de l’any 2010, remarca l’anomalia que tenim un Estatut vigent que no és el que vam votar els catalans, i acaba dient que el problema s’ha de resoldre votant. Estem d’acord amb aquests plantejaments però diem que, a més a més, hi ha un 47%, gairebé un 48% dels catalans que defensem la independència. Tant legítima és aquesta opció com la del 25% que defensa la reforma de l’Estatut o la del 25% que defensa que es mantingui el ‘statu quo’.

Sobre aquesta realitat, siguem capaços de construir una proposta política que permeti als catalans decidir sobre aquestes opcions. El marc constitucional, si s’interpreta de manera oberta i progressista, permetria una consulta d’aquestes característiques. La següent qüestió seria quines obligacions tindrien les parts en funció dels resultats. Si la majoria dels catalans en un referèndum en que hi haguessin diverses opcions optés per la independència, a què obligaria a l’Estat i a què obligaria a Catalunya?. Un primer pas seria reconèixer que la solució necessita acabar passant per algun tipus de consulta a la ciutadania, en base a les diverses opcions que es plantegen políticament.

Quina seria la millor pregunta que s’hauria de fer en aquesta consulta?

Hi ha moltes preguntes possibles a plantejar. El que hem de veure és si les preguntes a plantejar responen de veritat a les corrents que existeixen a la societat catalana i és molt evident que la corrent que avui suscita més suport és la que està a favor de la independència. No podem pretendre buscar una solució obviant que el que és més poderós és la demanda de l’Estat propi, de la independència.

Tenim per davant un Nadal ple de discussions als sopars i trobades familiars d’aquests dies?

En el meu cas, no, perquè la meva família és majoritàriament sobiranista. Per sort, a la immensa part de les famílies de Catalunya aquest debat es viu amb preocupació, amb inquietud però no amb crispació.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*