L’illa excepcional

Em venia més de gust comentar aspectes més mundans, com el mur amb la bandera del Barça o la plàcida sensació de trobar-me fora del reglament estipulat a la capital; només per això ja val la pena introduir-se en aquest passatge. Però sense molestar els veïns, privilegiats en perill per la perversió de voler igualar-nos a tots, però sense Comunisme, només amb asèpsia

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Cada racó de la ciutat correspon a una parcel·la de vida. Amb el pas del temps anem del barri a tota la quadrícula perquè ampliem el nostre coneixement, però això no obstaculitza transitar per determinats espais amb especial redundància, bé sigui per perquè formen part de les nostres rutes quotidianes o pel mer costum. Trepitjar un terreny conegut aporta seguretat a la nostra brúixola.

Em passa el que descric al carrer Cartagena, que al seu interior amaga un reguitzell inacabable d’històries. Un dels seus trams s’anomenà fins el set de juliol de 1942, San Fermín, Igualtat, i això les autoritats franquistes no podien tolerar-ho de cap de les maneres. El més curiós és que, com a contrapartida, un passatge adjacent si du aquest nom, i aquí us dono una pista clau per a intuir el nomenclàtor de sempre. Si una petita travessia s’anomena amb un nom que no sigui el del seu propietari és clara senyal que el carrer principal dugué aquest nom en el passat. Ho veiem. Per exemple, al passatge de Catalunya, anomenat així perquè el carrer Sant Quintí es digué d’aquesta manera durant dècades.

Si tornem a Cartagena haurem de precisar un xic el camp d’explicacions. On, com bé evocava Mercè Rodoreda al seu El carrer de les Camèlies, hi hagué barraques ara trobem una via ràpida relativament recent com el tram de ronda Guinardó envers passeig Maragall. Si baixem per la que ara és la protagonista de l’article arribarem a l’Hospital de Sant Pau, vivificador de la zona i epicentre simbòlic junt amb la seva conclusió, la Sagrada Família.

Un, quan és en aquest punt, sempre sent la temptació d’anar cap a l’avinguda Gaudí. Fer-ho fóra caure a la monotonia del tòpic, per això sempre prefereixo endinsar-me a horitzons anòmals, que aquesta vegada ens condueixen fins a la cruïlla amb Rosselló. Un xic més avall ens dóna la benvinguda una inesperada entrada lateral, una raresa entre rareses.

Som al passatge de León i comencen les sospites. Existeix des de 1929 i correspon al seu propietari, natural de Cintruénigo, Navarra. Fins aquí tot en ordre. El problema brolla quan pensem a d’altres estructures semblants. Normalment un passatge talla una illa en dues parts, però aquí en trobem una en si mateixa, doncs un bloc d’edificis bifurca el passatge originari amb altres dos amb angles de quaranta-cinc graus dedicats al jesuïta Pau Hernández, qui amb tota probabilitat rebé aquest homenatge barceloní mitjançant una decisió sense cap mena de vincle amb en Faustino León.

Les fonts consultades no es posen gaire d’acord sobre la dedicació professional d’aquest senyor. La proximitat de la fàbrica Damm, un lloc emblemàtic donada la seva rellevància a les festes de la Mercè i la seva fama cervesera, podria fer-nos intuir que aquestes cases baixes eren destinades als empleats de l’empresa. Podria ser, si bé també, sobretot si remenem el perímetre de les rodalies, observem la proliferació de passatges datats a la fi dels anys vint, com el de Roura, que enllaça el carrer Indústria amb el de Còrsega.

D’aquesta manera les dues hipòtesis sobre la taula, 1929 i el moviment fabril dels voltants, convergeixen a partir d’un augment demogràfic del barri causat per l’oferta laboral d’aleshores, quan Barcelona cresqué en una dècada en més de tres-centes mil persones i obrí la porta a immigrants no provinents dels països catalans. Fou l’instant on nasqué el terme murciano per a referir-se a qualsevol nouvingut de parla castellana, com si tots ells es dediquessin a la penombra de l’incipient metro o a la construcció dels edificis que encara a l’actualitat coronen Montjuïc.

La única dificultat per a aquesta tesis és la diferència de qualitat entre ambdós elements urbans. Les cases del passatge Roura corresponen a l’ideal Noucentista burgés i tenen aire d’aspirar a una existència plàcida allunyada del centre, mentre les de León i Pau Hernández es nodreixen de sempiterna modèstia fins a construir un món propi, una vila dins de la gran ciutat amb característiques incopsables per a tot aquells que no habitin aquest microcosmos. De fet, això es corroboraria per la seva recent homologació amb el paviment municipal creat per l’actual Consistori per a equiparar moltes d’aquestes breus vies, una acció positiva fins a cert punt, doncs al cas que ens pertoca les diferències són infinites i modificar el sòl les perjudica. Potser els prohoms de l’Ajuntament, ho afirmo per desgràcia amb massa freqüència, haurien de passejar més a per a comprendre l’error d’aquest afany unificador, doncs aquests llocs contenen traces a preservar de tanta proclama naïf.

Són la veritable resistència i al llarg del seu recorregut oculten passades centúries. Ignoren amb excés la meravella de l’interès que alguns professen per la Història que els nostres peus trepitgen dia rere dia. La pàgina Pla de Barcelona i el blog Memòria dels barris tenen magnífiques entrades que m’han permès entendre com tot el perímetre proper a Camp de l’Arpa veu marcada la seva forma per l’influx de l’antic camí d’Horta, que sens travessar Pau Hernández i León si condicionà la seva delimitació, i com passa amb molts carrers de la zona trenca amb determinades dinàmiques de l’Eixample.

De totes maneres em venia de gust comentar aspectes més mundans, com el mur amb la bandera del Barça, la decoració d’alguns números i la plàcida sensació de trobar-me fora del reglament estipulat al contracte de la capital catalana; només per aquest detall ja val la pena introduir-se a Lleó i Pau Hernández, això sí, sens molestar als veïns, privilegiats en perill per la perversió de voler igualar a tots sense Comunisme, només amb asèpsia, com si el valor que mostra l’antic nom de Cartagena fos digne d’anar a qualsevol tassa de wàter. La igualtat, també la urbanística, es basa a la diversitat, per tota la resta de coses no patiu, que ja arribaran els robots.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*