La (in)visibilitat de les cures

'One Year Women’s Performance 2015-2016', ​de ​l’artista Raquel Friera, exposa a La Virreina les fotografies que dotze dones es van fer dia rere dia durant un mes després d’acabar les tasques domèstiques. ​Friera investiga el treball no remunerat que fan les dones, visualitza i reconeix totes aquestes tasques imprescindibles per al desenvolupament de les nostres vides i per al funcionament de l’engranatge capitalista.

Oriol Puig
 
 
 
Una de les fotografies de l'exposició | Cedida

Una de les fotografies de l'exposició | Cedida

Segons l’estudi que va publicar el febrer del 2017 l’Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE) de la Cambra de Comerç de Barcelona, el producte interior brut de Catalunya augmentaria un 23,4% si s’hi inclogués el treball domèstic i de cura. I si no compta és perquè el realitzen majoritàriament les dones.

Concretament, les dones dediquen el doble d’hores que els homes al treball no remunerat que sosté la societat. De fet, és un aspecte constitutiu de les societats patriarcals que allò que fan les dones compti menys, tingui menys valor social i se li atorgui escassa visibilitat pública.

Les xifres són molt reveladores, també a escala global, com va denunciar l’australiana Marilyn Waring al llibre ​If women counted (si les dones comptessin) de l’any 1998. La política i intel·lectual feminista posa en evidència com en el sistema de comptes dels països i en les mesures estàndards de creixement econòmic el treball no remunerat domèstic i de cura, realitzat majoritàriament per les dones, s’ha exclòs d’allò que compta com a productiu en l’economia. Aquest treball segueix exclòs de les estadístiques oficials perquè la definició que encara preval de ​treball​ només incorpora la participació en el mercat laboral.

Des de la teoria marxista fins a la idea del capitalisme cognitiu passant per la mitologia obrerista, Occident ha produït un potent aparell crític al voltant de la qüestió del treball i les especificitats que constitueixen els nostres entorns laborals reals. ​L’art no s’ha lliurat. L’acte creatiu, pel simple fet de ser pura acció desinteressada, es transforma en resistència, ens fa pensar, ens fa sentir al passar la vida. ​Conegut per dedicar llargs i precisos períodes de temps a projectes totalment immersius, els treballs de l’artista taiwanès Tehching Hsieh abasten de tot.

Per exemple, ​a One Year Performance 1980-1981, l’artista es feia una foto vestit d’uniforme i després de fitxar en un rellotge cada hora durant un any, per al·ludir a la impossibilitat de quantificar el treball artístic segons els paràmetres laborals habituals i recordar, alhora, que la producció d’un artista s’estén vint-i-quatre hores al dia. És a dir, que les fronteres entre art i vida són quotidianament fràgils i, de vegades, inexistents.

L’artista Raquel Friera desplaça aquesta obra de la història de l’art per revisitar-la des del gènere i els problemes de l’economia actual. Ens convida a entrar en un laboratori d’experimentació i de creació en l’espai domèstic. Investiga el treball no remunerat que fan les dones, visualitza i reconeix totes aquestes tasques imprescindibles per al desenvolupament de les nostres vides i per al funcionament de l’engranatge capitalista. En un altre sentit, el projecte evidencia com, en el context europeu, en el qual preval la producció de caràcter immaterial, certes dimensions de les subjectivitats col·lectives, entre les quals hi ha el gènere, es manipulen a fi d’establir jerarquies entre professions diferents, en aquest cas entre el treball artístic i el domèstic o de cura.

L’artista compta amb dotze ciutadanes que constitueixen una certa figura femenina i col·lectiva. Al llarg d’un mes, cadascuna d’aquestes dones fitxa i es fa una foto després d’acabar, a casa seva, una tasca considerada com a treball domèstic o de cura. A més, enregistra en àudio els moments en què aquest treball sobrepassa la dimensió material, per exemple, el temps dedicat a la planificació d’activitats o la disponibilitat davant de conjuntures eventuals de la llar; en definitiva, documenta el caràcter inquantificable de bona part de les seves responsabilitats. En la resposta de Raquel Friera també hi ha un desig de compartir altres realitats, sempre properes, que no pel fet de ser invisibles –o invisibilitzades– són inexistents. I, per fer-ho, Friera desenvolupa un tipus de treball arrelat en les pràctiques feministes de la cura i l’escolta.

Embarcar-se en aquest tipus de processos de producció artística suposa un exercici de generositat: l’acte de col·laborar, intrínsec a aquests processos, implica assumir una pèrdua de control sobre el resultat final. En el cas de One Year Women’s Performance 2015-2016, el projecte pren les vides, les cases, els cotxes i l’entorn de les participants, per travessar-los en un procés d’autoconeixement i d’experiències compartides.
D’aquesta manera, podríem dir que el treball de Friera existeix de dues maneres: a la sala d’exposicions com a resum formal del que ha passat i en la vida de les persones que en formen part i que encarnen els processos que l’alimenten, unes persones voluntàries que, participant-hi, comparteixen la seva vida amb nosaltres i ens conviden a reflexionar sobre les nostres vides. Aquest tipus de pràctica artística posa en qüestió la institucionalitat que el sustenta pel seu caràcter immaterial i de procés: les obres no són fotos fixes per mostrar, sinó que creixen amb el temps i l’experiència.

En definitiva, el treball de Raquel Friera existeix en el desig de mostrar la nostra realitat més propera i, a partir de la trobada amb altres persones, ens porta a qüestionar-nos no només el sistema econòmic en què vivim, sinó també l’estructura de construcció de relats que el sustenta i condiciona.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*