La investidura d’Ada Colau o una partida de pòquer al Rick’s Café

L'alcaldessa és avui més conscient de la complexitat sociopolítica barcelonina i catalana. Jugar aquesta partida a la plaça de Sant Jaume pot ser la lliçó magistral que li faltava en la seva carrera autodidacta

Gabriel Jaraba
 
 
 
Una dona, recolzant Colau, a Plaça Sant Jaume | Pol Rius

Una dona, recolzant Colau, a Plaça Sant Jaume | Pol Rius

La partida de pòquer per l’ajuntament de Barcelona ha acabat amb un resultat clar, potser perquè no hi havia “farols” sinó que a la taula la gent anava per feina: un jugador que es veia guanyador, un amb consciència de la seva força, un més que no va perdre els nervis, un que fiava la seva sort a un altre i un, inesperat, que ha introduït a la partida elements de coratge i imaginació mai vistos en les nostres taules. El joc de la política consisteix en el mateix que el de la democràcia: convertir els vicis privats en virtuts públiques, de manera que cap jugador pot titllar un altre de voler guanyar i ser capaç d’aconseguir-ho.

La falta d’habilitat del jugador que ja es veia guanyador per aprofitar les apostes dels altres ha estat certament sorprenent. I l’enfurismament d’ell i els seus en veure’s superats, no només és un tret del caràcter personal sinó del moment que viu l’independentisme, en l’actual etapa de disgust fruit de la frustració. Però la incapacitat de maniobra d’Ernest Maragall és tan sorprenent com poc analitzada, i la seva paràlisi només s’entén si hom pren seriosament el postulat central del moviment independentista en el seu conjunt pel que fa a aquestes eleccions barcelonines: el que estava en joc era fer o no de la gran ciutat la capital del Procés.

Maragall ha jugat la partida amb un braç lligat a l’esquena, puix la seva fortalesa era alhora la debilitat. Malgrat la majoria aconseguida no disposava de marge de maniobra, ja que es presentava a l’elecció en tant que portador d’un encàrrec, guanyar Barcelona per al bloc independentista, i això l’impedia arribar a segons quins compromisos. Ell era el candidat, però la força del relat al qual servia era dirigida per altres. Qui fos capaç de percebre aquest detall podia decidir la partida.

Tothom acusa tothom de fer política de blocs perquè cap geperut es veu la seva gepa, però quan la teva política consisteix en delimitar-ne un i voler-lo hegemònic pot passar que l’arribis a consolidar però no en la dimensió que volies. Així, primer comences de bona jeia, demanant eixamplar la base, però després puja aquesta remor rabiüda de fons, els lletjos pamflets distribuïts al carrer a darrera hora i el 80 per cent de la consellera Meritxell Budó. I també la paràlisi silenciosa de Junts per Catalunya, confiant-ho tot a la força del bloc per si aquest, un cop establert, organitzava la repartidora.

Al capdavall resulta que el candidat del designi jugava a cara o creu al bell mig del què era en realitat un joc d’envit. El candidat d’ERC ha pogut comprovar que no hi ha prou amb un relat poderós per guanyar perquè la democràcia és alguna cosa més que seducció de les masses: un sistema de contrapesos i equilibris en el qual el pragmatisme juga el paper de presa de terra per impedir que el sentimentalisme porti al desastre.

Potser per això, Joaquim Forn va fer com a la pel·lícula Casablanca i el Rick’s Café: “Senyors, aquí es juga!”, tot acusant Ada Colau de formar part d’una “operació política ordida pels poderosos”, com si ell hagués tractat només amb Càrites i la fundació Arrels durant la seva experiència com a regidor per CiU.

Collboni i Valls

En aquesta partida hi ha hagut dos elements que demanen atenció continuada perquè incorporen potencials de futur: les actituds de Jaume Collboni i de Manuel Valls. Totes dues demostren no només una serenitat política notable, sinó un tremp humà elogiable, i demanen ser observades més enllà de la propaganda, la mesquinesa política i personal i la frivolitat.

El candidat socialista no era, precisament, allò que en diem un líder de masses, però no només s’ha mostrat com a un candidat proper a la gent, humil i amb una orella molt grossa per percebre les veus populars sinó que s’ha mantingut ferm i dempeus en mig d’uns giravolts que podien marejar a més d’un.

Collboni ha plantejat la seva aliança sense retrets al mal estil amb el qual va ser foragitat del pacte anterior i no ha volgut semblar més alt del que és; la seva alçada personal i política prenen una dimensió diferent després de tot això. Si han de ser sincers, molts, i entre ells uns quants dirigents del seu partit, hauran de dir que Jaume Collboni podrà ser, en el futur, un bon alcalde de Barcelona.

Manuel Valls ha protagonitzat la jugada política de l’any amb una acció mai vista a una ciutat i un país que sol produir engendres com el pacte fallit Reventós-Pujol, que va impedir que l’esquerra mantingués posicions a la Generalitat i en guanyés de noves, o els tripartits amb ERC i ICV, dedicats a torpedinar persistentment el govern d’esquerres des de dins (perquè ja pensaven, tots dos, en el que vindria després?).

La pàtria mundial del tacticisme ha assistit a un gest de valentia, intel·ligència tàctica i estratègica, generositat i qualitat humana personal per part de l’ex-primer ministre de la República Francesa, que no té parió i que la nostra cultura política no està en condicions de valorar adequadament. Valls ha estat capaç de convertir el seu pobre resultat electoral en un triomf, en erigir-se en pedra de toc del final de la partida.

Benvingut sigui el seu “desconeixement” de la ciutat si això el porta a actuar de manera tan desconeguda per aquestes terres. El qui ha estat presentat com a un perdedor per una propaganda i un cert brutalisme en el relat polític ha estat qui ha decidit qui seria el vencedor. En sentirem parlar molt més del que ens pensem d’aquest pretès paracaigudista que s’ha fet amb la torre de control.

El repte d’Ada Colau

L’interrogant realment important que ara es planteja és com serà aquesta nova etapa d’Ada Colau com a alcaldessa. Aquests últims dies l’hem vist en tota la seva esplendor, amb picades d’ullet cap a objectius diametralment oposats. I hem comprovat la seva qualitat de lluitadora de sumo capaç d’esmunyir-se de manera impressionantment relliscosa de les abraçades del contrari. No sabem encara si ha acabat per adonar-se que assumir, ni que sigui d’esquitllentes, alguns postulats del relat processista és kryptonita per a una superselfmadewoman foguejada com ella en l’adversitat (com els resultats a Nou Barris semblen mostrar).

Falta, a més, per veure, com se’n surt amb una organització política que ha acabat esfilagarsada i gairebé desballestada a còpia de confondre la nova política amb un oportunisme de nou tipus. Però del que és conscient és de la complexitat de la realitat sociopolítica barcelonina i catalana, i en això supera gran part dels actors polítics amb els quals comparteix escena.

Per ser conscient d’aquesta complexitat, en la seva investidura com a alcaldessa, Ada Colau es va mostrar al final de la partida no com a guanyadora de la timba sinó com a convidada d’honor a un funeral. Algun dia sabrem si les seves especials maneres de posar-se de perfil són a causa de la consciència de la complexitat o d’una altra cosa que el temps ens acabarà dient: els vots de Valls diu que no els volia però els ha pres.

Jugar aquesta partida al Rick’s Café improvisat a la plaça de Sant Jaume pot ser, per a una persona com Ada Colau, la lliçó magistral que li faltava en la seva carrera autodidacta. Sobretot si es fixa bé en Miquel Iceta, el primer que a la nit electoral va veure l’escletxa i la penúltima víctima dels blocs.

Gabriel Jaraba
Sobre Gabriel Jaraba

Gabriel Jaraba (Barcelona, 1950) és periodista, escriptor, professor i investigador. Doctor en Comunicació i Periodisme, és professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor de “Periodismo en internet”, “Twitter para periodistas”, “YouTuber” i “Hazlo con tu Smartphone”. Contacte: Twitter | Més articles

2 Comments en La investidura d’Ada Colau o una partida de pòquer al Rick’s Café

  1. Acabarem veient a Barcelona un programa d’expulsió dels gitanos amb l’assessorament de Manuel Valls (com que tot el que fan els de Bcn en Comú és d’esquerres, encara ho justificaran).

  2. Al final les paraules se les emporta el vent. Caldrà veure, a qui donen la raó pels fets. Doncs no podem perdre els valors de l’esquerra ni deixar de lluitar per guanyar la llibertat d’un poble que resta segrestat per l’Estat espanyol.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*