La importància de les famílies

La casa del carrer Renaixença, propietat de Victorina, sembla un producte d'aquesta mescla empresarial i l'aliança mitjançant els fills. Com que es va acabar durant la segona meitat dels anys vint, constitueix una mostra del Noucentisme imperant, amb elements decoratius florals, austeritat a la façana i la bellesa del less is more a la catalana.

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Totes les famílies felices s’assemblen, però cada família infeliç ho és a la seva manera. Tolstoi té raó, però actualitzo la seva frase i dic totes les famílies felices s’assemblen, i amb l’arxiu descobreixes secrets de Barcelona.

Abans la precisió amb els noms era qualsevol cosa menys exacta. Dubto sobre Victorina de Mingo Castellano. Victorina que ets als cels, alabat sigui ton nom. Gràcies a la nostra amiga la Gaseta Municipal coneixem la seva professió, mainadera numerària de l’Institut de Beneficència. El 15 de setembre de 1924 li concediren permís per a construir a un solar del carrer Renaixement cantonada amb el passatge de Viladomat, just al costat de les cases Niubó, aquells castells moderns del Guinardó, on, com hem vist a entregues anteriors, s’anaven edificant una sèrie d’habitatges de baixa intensitat i altures respectables per a poder contemplar el cel.

No vaig trobar res més de la Victorina, excepte la possessió d’accions de la Societé Generale. Ara bé, els cognoms solen ser pistes per donar amb el cos, i aquest es troba molt relacional amb el de sa germana, casada amb Joaquín Puyuelo Sanz, qui quan morí el 1946 era cap del negociat d’arbitris de l’Ajuntament. Abans, i les dades solen ser importants, pertanyé al partit Radical Republicà d’Alejandro Lerroux, com pot comprovar-se a un anunci de gener de 1934, poc abans de les eleccions municipals celebrades el dia dels enamorats. La propaganda de la formació lerrouxista demanava el vot per Espanya, per la República, per Lucanor, per la pau de Barcelona, l’harmonia social, l’equilibri econòmic de la ciutat, una administració honesta, l’autonomia municipal i la cultura de les noves democràcies.

Després de la Guerra Civil els funcionaris del municipi patiren una severa depuració. Vist el seu lloc a la llista és possible que Puyuelo no fos escollit i això el salvés, sobretot si atenem al seu fervor republicà, expressat amb ajudes econòmiques per a roba d’abric durant el conflicte i actes previs on Valentina de Mingo lliurava banderes en ateneus republicans.

Valentina de Mingo, per si ho dubtaven, era la germana de Victorina i la dona de Puyuelo, lucrat amb la seva empresa Federal, proveïdora d’acumuladors, accessoris per a la part elèctrica del cotxe, amb seus a Muntaner 110 i Mallorca 178. Tingueren dos fills, Joaquín i Julio. Aquest darrer es casà amb Enriqueta Singuerlín, morta l’agost de 1994 a Andorra i aquí, les necrològiques són una font d’informació brutal si un sap moure’s entre documents, completem el trencaclosques de genealogies i poders.

Un barri de Santa Coloma s’anomena Singuerlín a causa d’Emilio Singuerlín, un afamat comerciant de cotilles. El seu lema era genial. La familia Singuerlín, costureros hasta el fin. L’any 1920 aprofità el bon vent econòmic i aixecà dotze petits immobles a baix preu a Santa Coloma. Aleshores existia un furor per aquest tipus de domicili, en forma cooperativa o per a complir el somni de tenir un estiueig mínimament allunyat de la creixent pol·lució comtal. Aquesta dotzena fou l’embrió de la zona homònima, on des de 2009 arriba el metro per a remeiar una història de deficiència de comunicació.

La unió d’ambdós clans degué ser una joint venture de primera. Els grups es relacionaren amb amor, o almenys això s’intueix dels obituaris. Volgué la desgràcia que Emilio morís a una data pròxima als idus de març de 1942. A l’agost arribà el torn de Valentina, exànime després d’una llarga malaltia. Exhalà el darrer sospir al carrer Mallorca 284, edifici modernista de 1900 amb firma de Millás i Figuerola amb plànols de Domènech i Montaner. La casa, denominada Iglesias, té una façana de manual, amb el primer balcó de pedra correguda i la resta de ferro forjat; hi ha finestres mig enfonsades, tribunes laterals i una central. Coses de nous rics, de gent amb afany de ser vistos per a presumir de la seva fortuna.

Els funerals de Valentina i Joaquim tingueren lloc a la parròquia de la Concepció, al carrer Aragó, exemple de com els primers temples de l’Eixample eren trasllats d’altres del casc antic, en aquest cas del Monestir de Jonqueres i de l’Església de Sant Miquel, d’on prové el campanar.

La casa del carrer Renaixença, propietat de Victorina, sembla un producte d’aquesta mescla empresarial i l’aliança mitjançant els fills. Com que es va acabar durant la segona meitat dels anys vint constitueix una mostra del Noucentisme imperant, amb elements decoratius florals, austeritat a la façana i la bellesa del less is more a la catalana. Amb tota probabilitat, és una hipòtesi, es destinà al lloguer per a famílies amb mitjans raonables sense ambicions ni possibilitats de residir a un palau. Encara avui en dia m’agrada observar com entren i surten els veïns de classe mitjana, situats a un punt de Barcelona sense grandiloqüència malgrat tenir un pes específic fonamental per a entendre un pedaç de la nostra Història.

De fet la continuació del carrer Renaixença, incideix a la següent fase, quan després de la guerra es prescindí de la placidesa per a privilegiar la densitat de poblacions fins a embrutir el territori amb el fi de guanyar diners i més diners. La caseta de Victorina de Mingo amaga un altre secret, i no és altre que el nom del seu arquitecte, deduïble a partir d’altres iniciatives edilícies del període.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*