Mini-cròniques catalanes

La història es repeteix

Les reflexions d'Amadeu Hurtado sobre el desdeny dels polítics catalans pel populisme feixistitzant que recorria Europa constitueix una inquietant analogia.

Andreu Claret
 
 
 
Lluís Companys al centre de la imatge | CC by: DICCARQ

Lluís Companys al centre de la imatge | CC by: DICCARQ

No sé si com a tragèdia o com a farsa, però es repeteix. Sorprèn veure que vivim episodis que semblen clonats dels anys trenta. Amb la mateixa desconfiança i incomprensió entre Catalunya i l’Estat. Són infinits els paral·lelismes entre el que passa avui i el que va passar fa 80 anys. En els fets i en el comportament dels seus protagonistes. Llegeixin: “Ha arribat l’hora de plantar cara i de fer la revolució. És probable que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres perdem la vida en això; però perdent, Catalunya guanyarà perquè necessita màrtirs que li asseguren la victòria definitiva el dia de demà”. Això ho diu Lluís Companys al polític republicà Amadeu Hurtado, el 8 de juny de 1934, amb motiu de la tramitació de la Llei de Contractes de Cultiu (a la qual s’oposava el govern de la República).

Hurtado ho escriu al seu dietari i comenta: “Catalunya no ha produït ni pot produir, per ara, un altre tipus de polític que l’agitador propens a la protesta, com el poble, i destre en aprofitar qualsevol motiu sentimental per espantar l’adversari mentre duri la flamarada”. El dietari té altres moments rampants. Com quan descriu una concentració en suport a la llei, davant del Parlament, amb emocions i frustracions idèntics als actuals. O quan es refereix a successos de la política catalana de llavors tan surrealistes com els d’ara. O quan Hurtado compte els seus infructuosos viatges a Madrid (també s’allotja al Palace!). Per defensar davant Samper i Alcalá Zamora el que avui anomenem la tercera via.

Les reflexions d’Amadeu Hurtado sobre el desdeny dels polítics catalans pel populisme feixistitzant que recorria Europa constitueix una inquietant analogia. I reveladora resulta la seva distinció entre la Catalunya rabassaire revoltada i Barcelona, ​​que està en una altra onada de pensament. Tremendes i significatives resulten les seves paraules quan al·ludeix a Companys com un polític que “s’anima i desanima, segons van les coses, sense conèixer ni entendre a fons cap dels problemes del govern, encara que sí sap captar el que tenen d’assequible per a la multitud”. I quan retrata un Azaña proper als republicans catalans mentre els necessita. Al Rodríguez Zapatero. Eren altres temps, però tot i així les semblances que afloren en el dietari d’Hurtado són patètiques. Com quan vaticina que una sentència desfavorable del Tribunal de Garanties (antecedent de l’actual Tribunal Constitucional) “ens partiria per la meitat”. Com ara. Igual.

Andreu Claret
Sobre Andreu Claret

Periodista i escriptor Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*