La història de les dones a un costat, al centre, ‘la història’

Les dones som encara al primer estadi de la democràcia: el del dret a vot, a la veu i a la representació política, però molt lluny de la influència i el prestigi necessaris per a que les propostes pròpies, en les que la vida es posi al centre, arribin a bon port

Elena Simón
 
 
Dones sufragistes a França

Dones sufragistes a França

M’interessa parlar i aprendre d’Història, perquè és una disciplina que està sent arraconada com gairebé inútil i suplantada per discursos diversos que advoquen per mirar cap endavant i només cap endavant, ni tan sols al present. Però la cultura mil·lenaríssima humana no és només futur (perquè estaria per veure), ni present (perquè encara no es veu bé el que està passant). La Història també va ser sociologia i antropologia, quan només es podia descriure el que s’estava veient. La nostra cultura de la immediatesa i de les falses notícies, prejudicis recurrents i trending topic no ens deixa mirar d’on venim i ofusca la memòria confonent diàriament entre el viscut, el que s’ha escoltat, el que s’ha llegit o el narrat, fins al punt de desubicar-nos de la nostra pròpia realitat.

Ja sé que tot això es deu en gran part al trànsit infernal de notícies, dades, successos, comentaris i opinions. I a la predisposició massiva per deixar de mirar cap a direccions divergents a les dels discursos oficials i pesats. 
Realitzo aquestes consideracions prèvies per emmarcar la qüestió que vull tractar: l’absència de coneixements i dades contrastades sobre la història política de les dones i les seves conseqüències. La història política de les dones està gairebé per escriure, ja que de la consecució dels drets polítics no s’ha derivat una història diferent, ignorada fins ara.

Com estem en època electoral intensiva, no està de més que reflexionem sobre els drets polítics de les dones en els sistemes democràtics i les seves conseqüències. Els drets polítics van començar pel sufragi, tant passiu (a poder ser electes) com a actiu (a poder ser electores). La política tenia una herència patriarcal indiscutible des dels temps més remots: els homes dominants de cada temps i lloc, legislaven, jutjaven i executaven accions per a la resta i, gairebé sempre, en el seu propi benefici. El bé comú va ser sempre la portada presentable de la Política, però ara també és així.

El repartiment o redistribució de béns materials i immaterials entre el conjunt de la població és relativament recent, no té encara ni tan sols un segle. El repartiment de béns i l’oferta de serveis públics és fruit de l’ascens de les classes no dominants als drets de ciutadania. Però en aquesta redistribució (molt desigual, per cert, i arrencada amb prou feines) no només va influir la classe sinó el gènere, les races i l’origen de les persones. Els parlaments no han representat proporcionalment les diversitats humanes, ja que estan en gran part copats per persones que ostenten caràcters hegemònics. Encara que sembli un tòpic: homes heterosexuals, urbans, de la raça dominant, amb estudis.

Mirant una mica cap enrere i una mica al present, les coses han canviat poc. Veiem dones en els escons (per precepte de llei), però les veiem també en segons plànols, subsidiàries, “segon sexe”. Semblen enutjoses, inoportunes, amb poques habilitats polítiques, amb discursos apresos dels seus homes i repetitius. Les dones en nombre suficient haurien d’haver canviat les polítiques del bé comú, haurien d’haver aconseguit posar al centre a les persones, a elles mateixes.

Però seguim sense tenir la influència i el respecte necessaris per fer-nos sentir amb veu pròpia, tant a l’interior com a l’exterior dels partits. La veu de dona agrada quan és aduladora i dóna suport a les accions masculines, quan és dolça i amorosa, però no si és assertiva, exigent, reivindicativa i contundent. Llavors sobra.

Sé que a moltes dones dels partits els encomanen la redacció de les parts toves dels programes electorals: igualtat, dependència, serveis socials, joventut, educació, salut. Tot allò del que se’ls considera experimentades i se suposa que faran tan bé com a casa seva. També els encomanen després els departaments corresponents, que han de gestionar amb els pocs recursos que els homes decideixen que hi hagi per aquests assumptes menors. Com en les cases: administrar el que s’atorga per part dels homes, que no tenen temps de baixar a aquestes minúcies tan minucioses i poc cridaneres. En el millor dels casos un agraïment de compromís i postureig. Igual que quan algun home il·lustre del camp de la literatura, la ciència o les arts, nomena en públic la seva dona com imprescindible per la seva brillantor i fama.

Les dones estem encara en el primer estadi de la democràcia: el del dret al vot, a la veu i a la representació política, però molt lluny de la influència i el prestigi necessaris perquè les propostes pròpies, en què la vida es posi en el centre, arribin a bon port.

La política està tot just tocada de feminisme i sí calada fins a la medul·la de androcentrisme i misogínia. 
Com a alternativa de present i futur: ¿Posem la història de les dones en el centre?

Elena Simón
Sobre Elena Simón

Profesora de Secundaria y Catedrática de Francés. Licenciada en Filología Moderna, ha sido durante más de la mitad de su vida profesora de Instituto. Desde 1980, en que se fundó el Feminario de Alicante, desarrolla tareas de Formación y divulgación de la Coeducación, Lenguaje no sexista, Feminismo y Género. Ha redactado numerosos materiales didácticos con enfoque de género. Es Formadora de Género y Coeducación. Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*