La crònica de Vicenç Batalla des del Festival de Canes (IX)

La Galícia que es crema d’Oliver Laxe

Revingut de Tànger i de les seves excursions místiques per l’Atlas, Oliver Laxe torna a la seva terra i presenta la primera pel·lícula en gallec de les 72 edicions del Festival de Canes amb ‘O que arde’ (Allò que crema) a la secció Un Certain Regard. Una pudorosa història d’un home condemnat per haver provocat un incendi forestal, però que de fet carrega amb les culpes de tots els altres que contribueixen a la desforestació i recul de l’ecosistema

Vicenç Batalla
 
 
 
Un escena de ‘O que arde’, d’Oliver Laxe, amb un incendi real a Galícia

Un escena de ‘O que arde’, d’Oliver Laxe, amb un incendi real a Galícia

Hagués pogut fer una pel·lícula convencional sobre els piròmans de torn que serveixen els polítics per expulsar-se les seves responsabilitats. O un pamflet de denúncia sobre els milers d’hectàrees que es cremen cada any a Galícia, una zona de la Península Ibèrica especialment castigada. Però l’experiència cinematogràfica d’Oliver Laxe no passa per aquests plantejaments reduccionistes i el seu objectiu amb un equip d’altres joves realitzadors gallecs ha estat el d’entrar en l’ànima d’un home que es troba en el centre de totes les mirades sense jutjar-lo més a ell que a tota una societat que posa les bases perquè s’encengui el bosc.

‘O que arde’, que en francès es dirà ‘Viendra le feu’, es va rodar entre dos estius i un hivern als pobles de la infància i adolescència de Laxe a la província de Lugo. El primer estiu, l’equip tècnic va prendre contacte amb el terreny acompanyant els bombers en les seves tasques d’extinció. A l’hivern, el realitzador ja va fer treballar el protagonista amateur Amador que conserva el seu nom real i el converteix en un condemnat que surt de presó després de complir la seva pena i torna a casa de la seva mare sense que ningú més l’esperi. La mare, Benedicta, conserva també el seu veritable nom. Ambdós viuen en un relativament aïllament, mentre al poble prenen les seves distàncies i prop seu un veí està construint una casa rural. La pel·lícula s’obre amb unes imatges d’una grua tirant a terra tot d’eucaliptus, un arbre que n’expulsa els altres i és més inflamable.

“Amador és algú que com el seu mateix nom diu estima i que, tanmateix, és observat per molts com aquell que destrueix, a part dels qui no el jutgen pas: la seva mare i els animals”, explica Laxe al programa de premsa del film. “Amador és una figura d’expiació, un innocent, un inadaptat. La insensatesa del món, el patiment d’una natura maltractada troben en aquest home una escapatòria”.

L’estiu següent, les escenes davant les flames ja es van fer amb els actors. I la sensació de realitat, que durant l’hivern es concentra sobretot en la intimitat, s’acaba multiplicant sense necessitat d’efectes afegits. I és que Laxe va estudiar al màster documental de la Pompeu Fabra de Barcelona i, després, es va traslladar a Londres per practicar els seus primers curtmetratges. Per anar-se’n a viure més tard al Marroc durant deu anys, d’on van sorgir els seus dos primers llargmetratges ‘Todos vós sodes capitáns’ i ‘Mimosas’ premiats a la Quinzena de Realitzadors i la Setmana de la Crítica de Canes. En aquest tercer film llarg, el seu registre s’adapta més a una pel·lícula realista sense improvisacions experimentals ni efectes fantàstics.

Però el caràcter panteista de les imatges, amb una naturalesa viva, hi continua present. I dobla en transcendència el patiment intern del personatge protagonista. Poques paraules, diàlegs escollits i un melodrama just, que posen en evidència tota la resta d’un sistema que comercialitza les cendres dels seus arbres. Una melancolia que es reforça amb l’aparició en un moment donat de la cançó ‘Suzanne’ de Leonard Cohen. Potser, per això, aquest fill d’emigrants gallecs a França ha decidit de tornar a viure recentment al seu poble.

Els Dardenne i els joves gihadistes i Ira Sachs i Portugal

Per a uns realitzadors de cinema documental com són els germans belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne, la radicalització islamista de la joventut d’origen marroquí que viu a Brusel·les era evidentment un objecte de ficció propici. ‘Le jeune Ahmed’, que és a competició, respon a aquests paràmetres, a partir de la història d’un adolescent de tretze anys que es deixa menjar el cervell per un imam d’ideologia gihadista malgrat els consells de família, professors i amics.

Els Dardenne tornen a treballar amb actors desconeguts, després de la seva experiència amb Marion Cotillard a ‘Dos días, una noche’ i Adèle Haenel a ‘La chica desconocida’. I recuperen, en part, aquell cinema viscut que havien perdut en aquests dos films anteriors. La temàtica, a més, és pertinent si es pensa per exemple amb el cas inaudit dels joves de Ripoll que van provocar els atemptats de les Rambles de Barcelona i Cambrils. Aquesta pel·lícula és superior, perquè no cau en el melodrama, però manca d’aquella sensació d’espontaneïtat i veritat que havien aconseguit els dos germans fa deu i vint anys.

Per la seva part, el novaiorquès Ira Sachs participa per primera vegada en competició amb ‘Frankie’. Ha deixat els seus barris familiars, després de l’èxit fa tres anys de ‘Brooklyn village’, per traslladar el seu relat al municipi turístic de Sintra prop de Lisboa. I ho ha fet amb un repartiment internacional que té la francesa Isabelle Huppert com a protagonista, acompanyada entre d’altres per l’irlandès Brenda Glesson, la nord-americana Marisa Tome i els també francesos Jérémie Renier i Pascal Greggory.

Però aquesta trasplantació de les neurosis urbanes a un entorn bucòlic no funciona. A Sachs se li pot reconèixer el risc d’anar més lluny del seu ecosistema, però no tothom és capaç de continuar fent tragicomèdia un cop perdut els referents si aquests són tan marcats. Al cinema independent nord-americà hi ha molts pretendents a succeir Woody Allen, però encara no hi ha cap hereu declarat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*