La fornícula buida

La Casa Milà havia de culminar-se amb una estàtua de la mare de Déu del Roser, però els esdeveniments estiuencs van recomanar no col·locar-la per evitar mals majors després de l'enorme cost de tan faraònic projecte, testimoni del Modernisme

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Casa d'Anita Rodés | Jordi Corominas

Casa d'Anita Rodés | Jordi Corominas

Em diuen els lectors que portem massa temps a Vallcarca. És mentida. Si la passegessin descobririen la brevetat d’aquestes setmanes en forma d’article. Tornem a l’inici, al carrer de la Mare de Déu del Coll ple d’una certa esquizofrènia arquitectònica pel pas dels anys i un menyspreu passat pel que fa al patrimoni.

Ens situem al número 21. Bingo. Contemplem la casa Anita Rodés, un immoble de 1909 amb clars components modernistes. Fins aquí res nou sota el sol. La data encaixa amb l’estil. La propietària no demanà gaire a Josep Masdéu, a qui vam conèixer tot circulant per la Meridiana mentre donàvem amb la casa Josep Sabadell. L’edifici té un semisoterrani, planta baixa i pis. La seva estètica no és gens espectacular i s’estructura mitjançant falsos carreus eclipsats pel ritme de la façana, incomprensible sense els quatre balconets inferiors i un altre central corregut amb l’habitual ferro forjat, element indispensable com a bandera del període, com la decoració vegetal a les llindes. L’austeritat exterior contrasta amb la bellesa de la porta d’ingrés, avantsala a un meravellós vestíbul ple de policromies florals.

Anita Rodés nasqué a mitjans del segle XIX. Ho sabem per l’obituari d’un dels seus fills, comandant d’artilleria mort l’any 1943. Tenia seixanta-quatre anys, pel que nasqué el 1879. La nota sobre la seva desaparició mostra sense embuts el bàndol escollit durant la Guerra Civil, gairebé com a cloenda de la fortuna familiar, d’origen misteriós per culpa del cognom patriarcal.

Casa d’Anita Rodés | Jordi Corominas

Anita es casà amb un Planas, i aleshores n’hi havia molts a Barcelona. El buidat de l’hemeroteca no ha servit per a donar amb el nom de l’espòs, doncs a les mencions de la nostra protagonista només figura com a vídua del seu home, del que només es cita el cognom. En canvi, si hem pogut resoldre que la propietària de la casa tingué un germà corredor de borsa resident a uns baixos del 43 del carrer de Carretes, al Raval.

Podem fantasiejar molt sobre el Planas anònim. Les núpcies entre ambdós indicarien un compromís entre membres de la puixant burgesia. El cert és que quan es construí la vivenda de Vallcarca l’Anita ja no tenia marit; així doncs l’encàrrec obeiria a un retir daurat. Les referències sobre ella ens informen que pel desembre de 1915 s’abonà de cara a l’any vinent a una sèrie de quatre sessions vespertines al Ideal Cine de plaça Lesseps, famós a posteriori per les pajilleras de Marsé i la cançó que li dedicà Serrat, inspirada per les històries de l’escriptor quan l’espai ja s’anomenava Roxy. Era a pocs metres de la seva residència i de ben segur suposaria una distracció per una dona molt gran per la longevitat típica en aquell moment històric.

Aquest pagament es realitzà a través del Centre Excursionista de Defensa Social, institució de caire conservador que ens transporta, sens art de màgia, a la coronació d’aquest número 21, a priori insubstancial. El seu cim mixtilini ens remet als merlets d’un castell, un altre tret pretensiós típic dels aspirants a un estatus. Un xic més avall, ben centrada, apreciem la data, i a continuació una fornícula buida on, per pura lògica, hauria d’encaixar alguna figura religiosa.

Casa d’Anita Rodés | Jordi Corominas

Barcelona patí a mitjans de 1909 una revolta fallida que mai aspirà a ser revolució. Ningú ocupa els llocs primordials per a completar-la i només, en un esclat d’ira anticlerical molt del Vuit-Cents, es cremaren esglésies a finals de juliol. La Setmana Tràgica provocà por entre els adinerats, els mateixos que tenien els fills a casa per haver pagat les mil cinc-centes pessetes de rigor per a esquivar el servei militar. Els cridats a files foren els pobres, la carn de canó menyspreada al port per senyores benestants entre ofrenes de cigarrets, medallons religiosos i altres llaminadures enmig d’un ambient hipòcrita i tens, com sempre.

Després de l’incendi arribà la calma i una certa reflexió que afectà a bona part de les obres en curs. Si un dia sortegeu als guiris de la Pedrera i alceu la vista no us resultarà gens complicat trobar la inscripció religiosa que la corona. La casa Milà havia de cloure’s amb una estàtua de la mare de Déu del Roser, però els esdeveniments estiuencs recomanaren no ubicar-la per a evitar danys més greus després de l’enorme cost d’un projecte faraònic, testament i punt i final del Modernisme.

A altres llocs de la ciutat és possible trobar altres fornícules orfes. Al número 79 del carrer Providència, quan Gràcia comença a perdre el seu nom camí del Guinardó, hi ha una interessant peça de Bonaventura Bassegoda, sense el sant on pertocaria. Durant molts mesos vaig pensar que la causa sorgia de les agitacions proletàries contra la guerra. M’equivocava. És de 1925, però pel que fa a Anita Rodés la coincidència del fatídic 1909 és un indubtable signe d’una por no tan inconscient pel que acabava de passar, amb l’afegit, gens difícil d’esbrinar a una zona poc poblada, de la professió del seu fill. La religiositat de la viuda i l’aspecte marcial d’un element primordial de la seva progènie eren una doble amenaça. Donat que la segona no podia esborrar-se optaren per a dissimular com pogueren la primera, i l’espai sense invocació ho demostra. A mi, us ho confesso, m’agradaria saber més d’en Planas.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*