La font pública de travessera de Gràcia

La font del número 126 de la travessera de Gràcia, antany una via romana, no conserva el seu estat primigeni. És de suposar que, més o menys a mitjans dels anys vint del segle passat, el ceramista Salvador Sunet li va donar la seva forma tradicional mitjançant una sèrie de rajoles amb dos mascarons, alguna cosa diabòlics que esputen aigua cap a dues copes situades a la part inferior de la seva obra

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Un dijous a la tarda, envoltat de trenta persones més que expectants, vaig mirar a quinze metres de distància, pronunciant les següents paraules: La escasez de agua en que se hallaba el barrio de Gracia impulso al Ayuntamiento a la construcción de este Fuente, que empezó a fluir el día cinco de abril de 1845.

Dit això, tots els presents es sorprengueren de la meva agudesa visual. Acabava de llegir els mots gravats a la font pública de travessera de Gràcia, culminada a la data de l’escrit després d’un any de construcció deguda a les greus dificultats de la zona per a proveir-se de líquid element.

Aleshores Gràcia formava part de Barcelona. S’havia independitzat durant el trienni lliberal i tornaria a fer-ho l’any 1850. Un dels principals arguments que emprà Barcelona per a evitar la circumstància fou la font, pagada amb calers del municipi.

Resulta complicat imaginar Gràcia en aquell instant. Un daguerreotip de 1842 pot donar-nos pistes. Si un es fixa atentament veurà dues grans construccions sobresortint de la resta. Una és el Palau de la Virreina, on havia estiuejat la vídua del Virrei Amat, resident tot l’any al seu palau de la Rambla, actualment un dels millors centres expositius de la capital catalana.

L’altra és la fàbrica tèxtil Puigmartí, on a dia d’avui localitzem la plaça del Poble Romaní, que per distintes tessitures li ha donat per aparèixer amb certa freqüència en aquesta sèrie d’articles.

A la imatge s’aprecia un bon espai de terreny buit entre Barcelona i Gràcia. És el pla urbà que més tard configuraria l’Eixample, per això el darrer carrer del barri era el de Bonavista, i sí, el nom fa la cosa, no fan falta paraules.

El passeig de Gràcia, magnífic vincle d’unió entre la futura metròpoli i la localitat veïna, era un esbós del seu avenir, però tot i així ja permetia als senyors acudir més veloçment a les seves destinacions estiuenques. Entenien arribar a una frontera quan veien la font de Ceres, de Celdoni Guizà, ubicada des del juny de 1830 més o menys on hi ha l’actual obelisc i més tard traslladada a la plaça del Sortidor del Poble Sec, des d’on anà a parar cap a Montjuic, doncs es considerava la muntanya un emplaçament molt més digne per a la seva bellesa.

Gràcia anava industrialitzant-se i creixent a pas de gegant. En aquest sentit la font pública de travessera de Gràcia és una relíquia d’un parèntesi. El mateix dia de la inauguració cobrà vida una altra a plaça Trilla, un d’aquells racons ignorats pels barcelonins que no coneixen la Vila, com si aquesta acabés a l’estació de Fontana, nom originari d’una finca ubicada a la cruïlla entre Gran de Gràcia i rambla del Prat.

La font del número 126 de la travessera, al principi una via romana, conserva el seu estat fundacional. Es de suposar que, més o menys a mitjans dels anys vint del segle passat, el ceramista Salvador Sunet li donés la seva forma tradicional mitjançant un seguit de rajoles amb dos mascarons un xic diabòlics que esputen aigua envers dues copes situades a la part inferior de l’obra. El fanal de la seva secció superior mostra la seva importància.

Dels seus detalls, enclaustrada com es troba dins d’un estrany reducte mescla de tràfec incessant i petites empreses capficades a sobreviure, destaco la seva balconada superior, que em du amb naturalitat a associar-la amb altres fonts del centre de Barcelona, com la de Fivaller a la plaça de Sant Just i Pastor, la degana barcelonina, de 1367, o la de Santa Maria del mar, aquesta de 1402.

Ambdues tenen una balustrada, present a la nostra protagonista, per a obtenir un senzill mirador per a major gloria de la burgesia de mitjans del segle XIX, ufana per disposar d’una perfecta visió de les alçades, doncs no hem d’oblidar com durant segles situar-se per damunt de les petjades quotidianes era un indubtable signe de distinció, només cal pensar a l’etimologia del terme cavaller.

La nostra amiga de travessera em fa jugar amb el meu llegat associatiu. Acut al meu cap la barbaritat de nits on amb el José Luis hem esgotat el mapa barceloní del senyor Rovira a la seva homònima plaça. Gràcia es veu com un entramat idèntic al que camino sempre que puc, amb la travessera confluint a Joanic, on de ben segur l’arquitecta havia previst un àgora amb molt pes específic.

L’altra reflexió em condueix al menyspreu del barceloní per les seves fonts. Les més veteranes del seu planisferi solen maltractar-se des de moltes vessants, com si manquessin d’importància. La de Portaferrissa encara llueix digna, com la d’Hèrcules, mig sepultada enmig de tantes atraccions turístiques. No passa el mateix amb la de Nou de la Rambla, de 1826 i relacionada amb la construcció aquell mateix any d’un aqüeducte cap a Barcelona impulsat pel Marqués de Campo Sagrado.

Potser la meva preferida sigui la de la plaça Molina, erigida per l’ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles l’any 1874. Por això llueix el seu escut. Aquesta zona fou escollida per a escapar del soroll barceloní per un bon grapat d’intel·lectuals. Joan Maragall és el més conegut, però ben a prop de casa seva podem admirar els jardins d’Enric Sagnier amb finca estiuenca del nostre arquitecte més prolífic.

Gràcia, com molts pobles de les rodalies, passà a formar part de Barcelona, el 20 d’abril de 1897, quan era una de les deu ciutats més importants d’Espanya. Molts no ho saben, però encara és independent, al menys pels tres màstils del seu ajuntament, on només hi ha la bandera de la Vila. Al cap i a la fi això de ser d’una banda o d’una altra és un estat d’ànim.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*