La fallida del municipalisme

A hores d’ara no sorprèn l’actitud del grup d’ERC a la Casa Gran. L’any passat, quelcom esmenat els darrers mesos, ni tan sols es mostraren favorables a regular els lloguers. El més greu és que no tenen ni la més remota idea del significat del bé comú mentre diuen ser d’esquerres

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Ada Colau / Foto: Ajuntament de Barcelona

Ada Colau / Foto: Ajuntament de Barcelona

Aquest dimecres hem assistit a la constatació del disbarat que el Procés i el soroll electoral han provocat a l’Ajuntament de Barcelona. Alfred Bosch, per a qui tot consisteix a fer-se fotos i dir no pensant en utòpics i futurs vots, ha impossibilitat que finalment la Diagonal s’uneixi mitjançant el tramvia. D’aquesta manera no fa cas a la veu de múltiples associacions, entitats, veïns, universitats i fins i tot a la lògica de l’endemà que espera contemplar una ciutat sostenible, connectada i accessible per a tothom. No deixa de resultar curiós que a una enquesta recent només els habitants de la zona alta es mostressin reticents a la proposta de l’alcaldessa, potser perquè els hi agrada massa allò de l’Upper i ben poc ser solidaris amb la zona del Besòs i la resta de municipis de l’àrea metropolitana beneficiats amb la mesura.

A hores d’ara no sorprèn l’actitud del grup d’ERC a la Casa Gran. L’any passat, quelcom esmenat els darrers mesos, ni tan sols es mostraren favorables a regular els lloguers. El més greu és que no tenen ni la més remota idea del significat del bé comú mentre diuen ser d’esquerres. Pertànyer a aquesta ala ideològica no significa lluir banderes i dur la no política al paroxisme, sinó que més aviat consisteix a treballar pel benefici de tota la ciutadania, quelcom que tampoc han entès mai, almenys durant aquesta legislatura, les regidores de la CUP, caracteritzades per les seves negatives a qualsevol proposta. No arriben a l’extrem de refutar per personalisme, dir que el tramvia és de Colau és caure a un egoisme fastigós, però amb el seu talant afavoreixen als que diuen detestar.

Les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) semblen estar molt a favor de les pors d’Agbar a la multiconsulta per a municipalitzar l’aigua. Fer el joc al holding privat, perdoneu que redundi, parla ben malament de Maria José Lecha, Eulàlia Reguant i Maria Rovira, trio tralala que es fa costat dient el que es devia votar ja era al programa. Obliden que la idea de consultar a la ciutadania és la màxima expressió democràtica del municipalisme. Ho obliden mentre en altres latituds clamen per a referèndums binaris de caràcter ben distint, doncs una cosa és dipositar el vot per a qüestions urbanes d’impacte directe i un altre ben diferent fer-ho a una tessitura impossible. L’enrenou independentista només podrà solucionar-se amb pacte, negociació i, oh déu meu, política d’alçada, i no sembla pas que els representants dels dos partits criticats tinguin aquest terme al seu vocabulari, almenys a plaça de Sant Jaume.

A vegades penso que els Comuns tampoc el coneixen gaire. És al·lucinant, un no sap si per puresa o ingenuïtat, que després de la garrotada rebuda insisteixin a ser ambigus a mig gas i creguin que la seva falsa equidistància produirà un transvasament favorable provinent d’altres formacions. Aquest matí anava al tren i no deixava d’astorar-me amb Jaume Asens. Després del cop, en comptes d’escombrar l’adversari constructivament, remugava sobre la decisió entorn dels CDR. I té raó. Ningú creu que aquests grups amb maligne aire escoltista puguin ser terroristes, però qui escriu considera que la missió del tinent d’alcalde és treballar per la capital de Catalunya, i ja són masses les vegades on l’hem vist més enllà de la seva funció essencial, com si així cregués guanyar una rellevància que no té.

És evident que la gestió d’Ada Colau té llacunes. Aviat dedicaré un tema a la meva obsessió pel petit patrimoni, tan menyspreat que fins i tot podria semblar que el desconeixen, com s’ha demostrat aquesta mateixa setmana amb el restaurant Pitarra, destinat a esdevenir un pub irlandès, quelcom molt identitari com tothom sap. Deia J.V. Foix que m’exalta el nou i m’enamora el vell. Els governants de Barcelona s’haurien de tatuar la fórmula i aplicar-la el màxim possible. Les millores als barris i altres accions producte de la coherència haurien de mesclar-se amb la comprensió d’un passat creador de present, doncs al cap i a la fi moltes zones de la ciutat foren pobles que encara diuen baixar a la reina del Mediterrani. Li pertanyen i volen ser reconegudes, aprecien el progrés i desitgen escapar de l’homologació encetada a l’època de Joan Clos.

D’altra banda, i acabo, és lamentable veure com el Procés també ha fagocitat el consens municipal. L’Ajuntament mai fou un conte de fades, però tampoc és difícil pensar en una clau diferent de la que ara tot ho envaeix. Potser Bosch i altres es donin un disgust el maig de 2019. Tots i cada un dels implicats haurien de treure’s les ulleres plenes de banderes i trepitjar el carrer, ja que els interessos dels barcelonins, i el triomf d’una autèntica esquerra, neixen de la suma de petites tessel·les capaces de filar i millor el gran mosaic, esmicolat per pura irresponsabilitat d’uns i d’altres. La Història sol passar factura, però primer s’ha de llegir.

1 Comentari en La fallida del municipalisme

  1. Arbre Agulló i Guerra // 21/04/2018 en 7:06 // Respon

    El pitjor enemic de la política que representa Colau són els votants de ciutadans, partit que no amaga la seva practica de polítiques económiques extremes de dreta, privatitzacions als serveis públics, “sálvese quien pueda”…etc, afecta als habitants dels barris obrers i populars. La política compensatòria- igualitària dels comuns pot ajudar a millorar la vida dels habitants d’aquests barris.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*