La Declaració Universal de Drets Humans: paper mullat?

Tenim l’obligació moral de no caure en la resignació, aniria en contra de la defensa de la democràcia i dels drets humans creure que no podem revertir aquesta situació. Tenim la capacitat de fer-ho i de combatre actituds i discursos que neguen en gran part els ideals continguts en la Declaració

David Bondia
 
 
 
Monument en memòria de Martin Luther King | iStock

Monument en memòria de Martin Luther King | iStock

Tal dia com avui de fa setanta anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides adoptà una declaració no vinculant en matèria de drets humans i llibertats fonamentals que pretenia ser, alhora, una proposta de mínims i un programa d’acció per no repetir les brutalitats que s’havien comès durant la Segona Guerra Mundial.

En aquesta efemèride, seran moltes les crides a considerar la Declaració Universal dels Drets Humans com a “paper mullat” o a descriure la seva vigència durant aquests setanta anys com “la crònica d’un fracàs”. Malgrat no negligir les violacions que s’han produït i estar ben alerta davant dels retrocessos evidents, qüestionar la transcendència moral de la Declaració i del seu contingut seria caure en el parany de no valorar la importància de conèixer i entendre el passat, per tal de canviar el present i mirar amb esperança de cara el futur.

Aquesta mirada enrere ens porta, en primer lloc, a recordar el context en el que es va elaborar la Declaració; veníem d’una Europa totalment devastada, d’un món fragmentat i amb una societat paralitzada davant les atrocitats que havia patit. En segon lloc, a apreciar que el seu contingut suposà, en el seu moment, un espai de denuncia sobre les múltiples negacions de les llibertats inherents a les persones. I, en tercer lloc, a revelar que cadascun dels seus trenta articles té al darrera una història de lluita social, de mobilització per reivindicar que allò que en el millor dels casos eren considerats com a privilegis atorgats pels Estats fossin drets i llibertats exigibles i justificables.

Són els espais de denuncia i les lluites socials, continguts a la Declaració, els que hem de continuar reivindicant per resistir front a les regressions que s’estan produint a dia d’avui i per eradicar aquelles actituds i pràctiques que pretenen conduir-nos a repetir episodis molt obscurs de la nostra història.

És ben cert que, avui en dia, estem en una època on conflueixen diverses crisis: entre d’altres, una crisi de la democràcia i una crisi en matèria de drets humans. No obstant, davant les crisis s’obre també una finestra d’oportunitats per enfortir les nostres conviccions. Per una banda, la crisi de la democràcia només se superarà amb més democràcia: una democràcia radical on, més enllà de la quota de poder i els tornejos electorals que comporten la democràcia representativa, focalitzi l’atenció en la democràcia igualitària, plural, paritària, participativa, solidària i garantista. I, per una altra banda, la crisi i les retallades en drets humans només es poden combatre amb més lluites socials per consolidar i reivindicar més drets humans.

Tenim l’obligació moral de no caure en la resignació, aniria en contra de la defensa de la democràcia i dels drets humans creure que no podem revertir aquesta situació. Tenim la capacitat de fer-ho i de combatre actituds i discursos que neguen en gran part els ideals continguts en la Declaració.

Com? Hem de considerar els drets humans com a eines d’emancipació i de transformació social que ens serveixen per desmantellar discursos polítics que pretenen negar drets i llibertats i criminalitzar tot allò que té a veure amb col·lectius vulnerabilitzats. En aquest sentit, crec fermament que els discursos d’incitació a l’odi, racistes, xenòfobs i feixistes de l’extrema dreta s’han de combatre amb arguments del món dels drets humans.

Front a la criminalització que estan patint les persones immigrants i refugiades, l’argumentari des del món dels drets humans és ben clar: aquestes, no només tenen drets per ser immigrants i refugiades, tenen drets per ser persones i se’ls hi ha de garantir una protecció complementària degut a la seva situació d’especial vulnerabilitat…Oi, que vist d’aquesta manera tot canvia? Oi, que el missatge de la por i de l’exclusió queda desarmat? Doncs, fem sentir la nostra veu i els nostres arguments front aquelles persones que han fet del menyspreu social el seu dogma i que persegueixen desdemocratitzar la democràcia. 

Des de la societat civil, tenim les eines per desemmascarar els discursos manipuladors i hem de tenir la capacitat per fer que els valors inherents als drets humans impregnin també totes les institucions públiques. Això ens permetrà, entre d’altres coses, marcar les diferències entre aquells i aquelles que s’han dedicat a fer polítiques públiques amb els drets humans i aquells i aquelles que han fet polítiques públiques de drets humans. Sincerament, no sé si jugar-te-la pels drets humans dóna vots, però sí que estic segur que aconsegueix posar les bases per societats més justes i millors.

Com va dir el poeta Antonio Machado -mort a l’exili fugint de la repressió-, “Hoy es siempre todavía, toda la vida es ahora. Y ahora, ahora es el momento de cumplir las promesas que nos hicimos. Porque ayer no lo hicimos, porque mañana es tarde”. Si no ho hem fet abans, avui és el dia per començar a concebre els drets humans com una forma de vida, a temps complert i en qualsevol lloc, i la Declaració Universal dels Drets Humans com un ideal transformador encara vigent i no paper mullat.

David Bondia
Sobre David Bondia

Professor titular de Dret internacional públic i Relacions internacionals de la Universitat de Barcelona i President de l’Institut de Drets Humans de Catalunya Contacte: Twitter | Més articles

1 Comentari en La Declaració Universal de Drets Humans: paper mullat?

  1. Laura Roger // 10/12/2018 en 12:42 // Respon

    Gracies David per aquest escrit, i per recordar q 70 anys despres, hem de posar en valor els Drets Humans i mai resignat-nos, i segui la lluita

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*