“La cultura és clau per canviar de polítiques”

Barnasants és un dels festivals de cançó d'autor més importants d'Europa. Pere Camps, el seu director, creu en la cultura, no com a entreteniment, sinó com a eina política. Ferm defensor que totes -totes- les expressions artístiques estan polititzades, treballa per a que el festival "possibiliti una hegemonia contra un sistema basat en la discriminació"

Txema Seglers
 
 
Pere Camps, director del festival Barnasants | Juan Miguel Morales

Pere Camps, director del festival Barnasants | Juan Miguel Morales

Pere Camps ( Barcelona, 1955) té un aire rebel i alternatiu. El cuir de la jaqueta, l’arracada a l’orella, el pas ferm i decidit. Però només amb aquesta actitud es pot crear el festival de cançó d’autor més important d’Europa. Parlem de molts temes al jardí de l’Ateneu Barcelonès mentre xisclen les cotorres. Una paraula apareix amb insistència en el seu discurs: cultura. Escoltant-lo, sabem que fa temps que Pere Camps va passar a l’acció.

Barnasants no és un festival d’entreteniment. Els seus lemes gairebé s’han tornat aforismes que encapçalen el propòsit de cada edició.

Estan basats en les preocupacions d’un projecte cultural que entén la cançó d’autor com un element clau de la transformació social. Els lemes són consignes atentes al què ens passa i el que ens envolta. El Barnasants beu de la cultura i la cançó d’autor que té contingut i qualitat literària, de veus artístiques que ens expliquen coses. I no només del que et passa individualment, sinó també col·lectivament. No pots deslligar-te del que t’envolta.

El lema d’aquest any és Feixisme mai més. Per què?

Fa 80 anys del triomf del feixisme a l’estat espanyol. En els territoris catalans, el feixisme va significar un intent de genocidi en tota regla contra una llengua i una cultura. Però no ho va aconseguir per la resistència, tot i que ens va debilitar molt. Se’ns va imposar per les armes la llengua de l’imperi. I quan millor sapiguem tot això, farem del castellà la veu fantàstica de Federico García Lorca: una llengua fraternal i no imposada.

Si pensem en les dones, què més va comportar el triomf del feixisme?

Va implicar que les dones tornessin a formes servils, a ser ciutadanes de segona. I si mirem encara més enllà, la victòria feixista va significar l’empobriment dels treballadors. I esgarrifa si parlem dels milers de morts, torturats i empresonats.

En quin sentit, la cançó va esdevenir un element de resistència contra el feixisme?

Hi va haver dos elements claus de la resistència: primer, la lluita de les forces del treball social que reivindicava les condicions materials de la vida; i segon, la lluita més democràtica pels drets nacionals de la ciutadania, que la va encapçalar la cançó d’autor. De fet, la cançó va crear una hegemonia contra l’status quo franquista per establir-se com la punta de l’iceberg de la resistència dels catalans. I alhora va possibilitar una consciència antifranquista a Catalunya.

Com a director del Barnasants, per quina cultura apostes?

Per una que possibiliti una hegemonia contra un sistema basat en la desigualtat i en les discriminacions. Vivim en un sistema injust on uns quants ho tenen tot i una multitud gairebé no pot sobreviure. Des del Barnasants defensem la llengua i la cultura catalanes, però al mateix temps ho fem des d’una òptica internacionalista: convidem altres llengües del món i de la península ibèrica perquè compartim un sistema de valors on estan implícites la llibertat, la igualtat, la solidaritat i la fraternitat.

‘Al Alba’ de Luis Eduardo Aute, ‘Al vent’ de Raimon i ‘A galopar’ de Paco Ibáñez comparteixen uns valors comuns. Totes les cançons estan polititzades?

Sí. Una cançó de Julio Iglesias també ho està.

Pere Camps, director del festival Barnasants | Juan Miguel Morales

Explica-m’ho, si us plau.

Des del punt de vista de les relacions humanes, la cançó del Julio Iglesias és reaccionària. Els esterotips que explica tenen darrere un sistema de valors que són, malauradament, els majoritaris. I si són els majoritaris és perquè les forces polítiques que guanyen es basen en aquests valors. Al final, tot és una lluita per les hegemonies culturals. Per aquesta raó, la cultura és clau per canviar de polítiques.

En aquest sentit, un poble amb més cultura és un poble més sobirà?

Sí. Perquè la cultura genera persones sobiranes, independents i autodeterminades. I permet que tu siguis sobirà personalment. I si ho ets, podràs ser-ho col·lectivament. L’hegemonia cultural és aconseguir el ple domini del nostre destí en tots els terrenys. I parlo de sobiranies perquè són múltiples.

Però el pressupost en cultura escasseja.

No pots reclamar-te com una força alternativa, transformadora sense apostar decididament per la cultura. Digues-me quina partida li dónes i et diré què en penses d’ella.

Per aquesta raó són febles els governs?

Sí, perquè no estan basats en una hegemonia cultural de transformació, sinó per les necessitats immediates d’una part important de la població. La cultura treballa des de l’arrel. Tu has vist baralles per la regidoria de cultura?

No. L’entreteniment complau molt més en la societat de la indiferència.

Perquè interessen dos missatges: ‘el no va amb mi’ i ‘és impossible canviar les coses’. L’status quo ven aquests valors ideològics. Fa de l’entreteniment un sistema reaccionari. Fins i tot, i amb molt de cinisme, fomenta televisions amb certa càrrega d’esquerres perquè li interessa tenir captiva aquesta part del personal. Per aquesta raó, cal una hegemonia cultural amb polítiques que fomentin el pensament crític.

Però les polítiques concretes beneficien a uns i perjudiquen a uns altres.

La política ha de servir pel bé comú. I el bé comú són les àmplies majories. Quan hi ha un sector immobiliari basat en l’especulació més salvatge, que ha expulsat a la gent gran i els joves dels barris per fer negoci, hauràs de fer política contra aquest sector. La via perquè les transformacions siguin incontestables es l’ àmplia majoria, més enllà del 60 o 65 % dels vots. Si fas les coses pels pèls, et seguen molt l’herba.

Una última pregunta: com veus les esquerres?

Més enllà dels matisos, haurien de tenir clars temes com la vivenda, la sanitat, l’ecologia, el feminisme i l’educació. Crear fronts amplis d’esquerres, progressistes, per transformar amb un gran suport les coses.

Però sembla que no qualla aquest front.

La conjuntura no ha ajudat a l’articulació de l’esquerra alternativa. No hi ha xarxa d’organització que representi els vots obtinguts. Hi ha un punt molt volàtil perquè es queda en la indignació. I no sap gestionar les discrepàncies. Les esquerres tenen l’obligació de gestionar les discrepàncies, perquè si no, debiliten els seus representants davant el somriure dels de sempre.

3 Comments en “La cultura és clau per canviar de polítiques”

  1. Josep María Campos Fernàndez // 02/04/2019 en 11:52 // Respon

    Absolutament d’acord amb tú.
    Deia Neruda…la poesia si no es comprometida, no es poesia…

  2. Consol Hernàndez García // 02/04/2019 en 16:11 // Respon

    La importancia de conèixer què és allò què ens fa ser persones amb valors solidaris i d’equitat per poder tractar objectius reals de futur, preparant sòlidament l’andamiatge què ens ha de permetre fer-los possible.

  3. Oscárboles // 02/04/2019 en 19:48 // Respon

    Un honor participar d’aquest festival, un plaer llegir aquesta aquesta entrevista. Salut’i gràcies.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*