La crisi, les retallades i el Procés debiliten l’ecologisme català

L'activisme ecologista ha perdut pistonada en els darrers anys per causes diferents. Catalunya Plural ha parlat amb diferents interlocutors per determinar la veracitat d'aquesta afirmació i si fos així quines en serien les causes.

Francesc Ràfols
 
 
Els ecologistes volen tancar el 2020 la central nuclear de Vandellòs, quan li caduca la seva llicència d'activitat. Foto: Istockphoto

Els ecologistes volen tancar el 2020 la central nuclear de Vandellòs, quan li caduca la seva llicència d'activitat. Foto: Istockphoto

L’activisme ecologista, les mobilitzacions contra projectes de diferent naturalesa fa temps que han desaparegut de l’actualitat mediàtica. És que s’amaguen o és que no n’hi ha? Catalunya Plural ha parlat amb alguns antics dirigents ecologistes i altres d’actuals, portaveus de diferents organitzacions en àmbits i temàtiques diverses perquè analitzin cap on va el moviment a Catalunya. Entre els interlocutors consultats n’hi ha de plataformes territorials que s’oposaven a projectes que afectaven la seva àrea i d’organitzacions d’àmbit general amb els grans temes com a objecte de la seva tasca.

Pep Puig, del Grup de Científics i Tècnics per a un Futur No Nuclear (GCTPFNN) i membre d’Eurosolar, apunta que darrerament «s’han moderat les actuacions contra els espais naturals», però adverteix que els perills segueixen sent-hi. Cita especialment el cas del riu Ebre i les centrals nuclears. Assenyala que ara «no hi ha aquelles actuacions dels anys setanta, vuitanta i noranta» i recorda que era una època en què una part del moviment ecologista «no es volia definir com a tal, sinó més aviat com a naturalista o conservacionista».

Miquel Muñiz, que fa uns anys estava vinculat a Ecologistes en Acció, ara forma part del Moviment Ibèric Antinuclear (MIA) amb l’objectiu d’aconseguir un país «que el 2020 estigui lliure de centrals nuclears». Aquest és l’any en què caduca la llicència –ja prorrogada en una ocasió– de les plantes de Vandellòs i Ascó. Creu que el moviment ecologista «ha tingut un vessant més territorial que global, lligat als impactes visibles de determinats projectes». Considera que els problemes mediambientals més importants, «els residus, l’energia i l’aigua han tingut moltes vegades un plantejament local».

Distrets en altres coses

Rafa Madueño, exdiputat socialista en les primeres legislatures, molt actiu en afers mediambientals, i expresident de la Fundació EcoMediterrània, apunta que «ara estem distrets en altres coses”.  Sense dir-ho obertament, els diferents interlocutors admeten que en alguns indrets l’activisme que abans molta gent dedicava a la qüestió ambiental, amb el Procés, ha redirigit cap a altres objectius. Però no com a causa-efecte. La crisi i les retallades que han afectat en els darrers anys el moviment associatiu, també ho ha fet en l’ecologisme. Manel Cunill, que havia treballat a l’Associació de Defensa i Estudi de la Natura (ADENC) –centrada a la zona del Vallès– i a la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA), assenyala que «la crisi ha endarrerit molts projectes derivats del model desenvolupista que hi havia en aquells anys, fruit d’una economia especulativa».

La crisi va provocar retallades en les ajudes a les associacions que «van haver de redimensionar les seves estructures físiques». Això ho diu Toni Altaió, que també havia estat portaveu de l’ADENC. Això va suposar la fi «del procés de professionalització pel qual havien apostat algunes entitats i que havia de permetre més capacitat d’intervenció». Altaió diu que «el voluntarisme això no ho pot substituir perquè la gent treballa a un altre nivell». Creu que el discurs ambientalista «ha quallat en la societat però la gent només vol participar puntualment, sense implicar-se». Afirma que «molts projectes megalòmans no s’han fet perquè no hi havia diners per fer-los» i assegura que «sense les entitats ecologistes, les barrabassades haurien estat descomunals».

Ximo Estellé, membre del Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans (GEPEC) –que opera a les comarques de Tarragona– i exdiputat per la CUP a la darrera legislatura, creu que ara «han canviat les formes. Abans hi havia grans conflictes molt visibles on hi havia grups i plataformes que arrossegaven molta gent». En l’actualitat tot és a una escala més petita, no es veu tant i no tenen la dimensió mediàtica d’abans. Cita el cas de la defensa de les oliveres centenàries. Estellé havia estat el portaveu del GEPEC i de plataformes territorials a la zona de l’Ebre d’oposició a diversos projectes energètics, com el d’instal·lar un cementiri nuclear a la central nuclear d’Ascó o una de cicle combinat a l’Hospitalet de l’Infant. Comparteix la tesi que la crisi ha ajudat a desactivar certs planejaments «com l’autovia A-7, que ara està en via morta».

Treball de formiga en el dia  a dia

Menys pessimistes són Xavi Jiménez, vicepresident del GEPEC, i Carolina Coll, presidenta de l’Associació de Naturalistes de Girona (ANG). Jiménez assegura que «és veritat que no estem tan presents en l’agenda mediàtica, però ara potser fem més coses. Abans tot consistia principalment a sortir al carrer en accions molt visibles, i ara es treballa més en la feina del dia a dia, que no es veu tant, com presentar recursos, la batalla legal…». Posa com a exemples la tasca que s’està fent en qüestions com la gestió de l’aigua a Ciurana-Riudecanyes, o la lluita contra la cacera en els nous espais protegits. Insisteix que hi ha molta feina «portes endins». Explica que el GEPEC ha augmentat el nombre de socis i també el de personal tècnic contractat. Carolina Coll diu que en els darrers 5-10 anys «hi havia un activisme ecologista molt de reacció, de resistència, i ara és una activitat més de propostes i més global». D’aquesta manera, ara «no ens preocupem tant del transvasament, sinó del canvi climàtic».

Anna Rosa Martínez, exdelegada de Greenpeace a Catalunya, diu que «es troba a faltar l’activisme de fa uns anys. Ara no hi ha conflictes territorials». Creu que en l’actualitat «el discurs institucional és molt més ecologista i ara els objectius són molt més ambiciosos, es fan propostes en l’àmbit de les energies renovables i tot això contribueix a fer que hi hagi menys activisme». A més, organitzacions com Greenpeace «ara opten per a una activitat molt més internacional», probablement també per raons financeres.

Un entorn hostil

Cunill veu un panorama fosc perquè «les polítiques ambientals no han estat prioritàries. El sector es mou en un entorn hostil, amb pocs recursos». Lamenta el discurs de «sempre falten infraestructures» perquè això facilita que constantment hi hagi projectes donant voltes. La crisi va aparcar el quart cinturó –l’autovia per unir el Maresme i l’Alt Penedès a través del Vallès– que ara sembla que torna a revifar. Cunill admet que l’ecologisme és molt reactiu, «resposta davant l’agressió». També reconeix que la situació ha millorat, però es pregunta «què passa amb els passius ambientals, qui paga la contaminació, qui paga Flix…?»

Els que provenen del moviment ecologista més global –Puig i Muñiz– posen l’èmfasi en la qüestió energètica. Puig apunta que aquesta qüestió i el canvi climàtic són els reptes principals. Recorda que «som energèticament dependents de l’exterior i en canvi podríem tenir un sistema 100% d’origen renovable». Sobre conflictes oberts d’abast més territorial mostra la seva inquietud per la contaminació dels aqüífers a l’Osona a causa dels purins. Muñiz es refereix al conflicte viscut dins de l’ecologisme en relació a les energies renovables.

Alguns col·lectius locals s’oposaven a projectes basats en l’energia eòlica o la fotovoltaica per l’impacte visual que suposaven o les afectacions al medi natural que generaven. Aquesta és una qüestió que va provocar en els darrers anys greus enfrontaments entre aquests dos àmbits. Muñiz assenyala que «als anys noranta les plataformes de defensa territorial, que n’hi havia més de 400 de tota mena, van tapar el moviment ecologista». Afirma que algunes d’aquestes «estaven dinamitzades per la CUP, o ERC o CDC i això va facilitar que més endavant el moviment territorial virés cap al Procés».

Madueño destaca «el moment interessant que va haver-hi als anys noranta de simbiosi entre el moviment ecologista i l’activitat parlamentària, perquè d’aquesta manera es van poder resoldre alguns conflictes». Ara creu que a la cambra catalana «no hi ha tanta sensibilització  i moviments com Greenpeace i Ecologistes en Acció estan una mica desapareguts».

La Generalitat no parla de medi ambient

La paràlisi política que hi hagut els darrers mesos a Catalunya «s’ha notat i ha tingut conseqüències», apunta Carolina Coll (ANG). També creu que ha canviat la cultura de la participació. Abans, diu, «les entitats eren els òrgans de participació. Ara s’han posat de moda les taules participatives», que Coll les defineix «com una forma de desmobilització ciutadana». Conceptualment, conclou «estan molt bé, però en la pràctica…». Una altra raó és, per a Xavi Jiménez (GEPEC), la manca d’un departament de Medi Ambient. N’hi havia hagut «però Artur Mas se’l va carregar. El que ha passat és que abans, quan sortia el conseller de Medi Ambient només parlava d’afers mediambientals. En canvi ara, quan surt el conseller de Territori i Sostenibilitat, quasi mai parla de medi ambient».

Un punt de vista a tenir en compte és el que aporta Altaió. Diu que en el moment de les retallades, el personal professionalitzat de les entitats «es va haver de buscar la vida perquè es va quedar sense feina». Com a conseqüència, les associacions van perdre el coneixement, l’expertesa, l’actiu que suposaven aquests tècnics, que no ha pogut ser substituït pel voluntarisme». Això ha provocat «un empobriment en el món ecologista que s’ha notat moltíssim».

Finalment, sobre la incidència del Procés. Puig diu «estem en el Procés, però també seguim fent ecologisme». Per a Altaió, «el procés ha absorbit molts esforços i les entitats han hagut de trampejar la situació». Estellé admet que a Catalunya «amb el Procés, han canviat les prioritats de la gent i això ha afectat l’ecologisme». Madueño explica que s’havia fet un pla de protecció d’espais naturals molt d’aparador. «Hi havia el PEIN però després no es van crear els parcs naturals. Alguns que havien de ser protegits, com el de les Gavarres, segueixen igual. Ara, la gent i el Parlament estan centrat en altres coses i no s’ha fet».

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*