La crisi de refugiats del Triangle Nord d’Amèrica Central

El nivell de violència és dels més alts del món, principalment a causa del fenomen de les maras, per això la població fuig terroritzada a altres països en busca de refugi i asil. La majoria de persones migrants i refugiades centreamericanes es dirigeixen a Mèxic i als Estats Units, però moltes venen a Catalunya i a altres llocs d’Espanya, ja que és un destí més segur i barat

Gaby Poblet
 
 
 
Un membre de la Mara Salvatrucha ensenya els seus tatuatges a una presó d'El Salvador | Foto: Moisen Saman. Cortesía de Sony World Photography

Un membre de la Mara Salvatrucha ensenya els seus tatuatges a una presó d'El Salvador | Foto: Moisen Saman. Cortesía de Sony World Photography

L’anomenat Triangle Nord d’Amèrica Central (integrat per Guatemala, Hondures i El Salvador) és una regió que ha estat durant dècades immersa en cops d’estat, dictadures i guerres. Actualment, el nivell de violència és dels més alts del món, principalment a causa del fenomen de les maras, per això la població fuig terroritzada a altres països en busca de refugi i asil. La majoria de persones migrants i refugiades centreamericanes es dirigeixen a Mèxic i als Estats Units, però moltes venen a Catalunya i a altres llocs d’Espanya, ja que és un destí més segur i barat. El 2016, els salvadorenys van ser el tercer col·lectiu de sol·licitants d’asil a Catalunya, segons dades del Ministeri de l’Interior d’Espanya. A la ciutat de Barcelona, ​​els naturals d’Hondures són el col·lectiu llatinoamericà que més va créixer durant els últims anys, amb més de 8.000 persones registrades al padró. Un gran percentatge són dones que han fugit de la violència i que ara treballen al servei domèstic de forma irregular per manca de papers i de reconeixement del dret d’asil.

Atès que la situació de conflicte polític i social que es viu al Triangle Nord d’Amèrica Central difereix conceptualment d’un conflicte armat, les persones que intenten fugir-ne molt sovint no són reconegudes com a refugiades. No obstant això, va ser un conflicte armat el que va establir les bases sobre les quals es va desenvolupar l’actual onada de violència. Les maras van tenir el seu origen en la crisi de refugiats que va ocasionar la guerra civil d’El Salvador, als anys vuitanta, una guerra que va deixar més de 75.000 morts i desapareguts. Més de 40.000 persones van fugir als Estats Units i moltes famílies es van instal·lar als barris marginals de Los Angeles, Califòrnia. Allà, els seus fills adolescents es van veure assetjats per bandes (pandillas) xicanes, coreanes i afroamericanes. Alguns es van unir a la pandilla xicana Barrio 18 que acceptava centreamericans, i uns altres van fundar la seva pròpia pandilla com a mitjà de protecció, la Mara Salvatrucha Stoner, que després es va convertir en la MS13. Al principi eren pandillas germanes, però amb el temps es van convertir en rivals. A les presons van canviar les formes d’identificar-se i es van professionalitzar.

Als anys noranta Estats Units va endurir la política de deportacions i milers de joves que pertanyien a bandes van ser deportats als seus països d’origen. A El Salvador, els joves es van trobar en un país devastat per la guerra, amb institucions molt febles, pobresa, manca d’oportunitats i escasses xarxes de suport. Una situació propícia perquè s’hi produís una rèplica de l’organització de les pandillas de Los Angeles. Com va passar als Estats Units, també a El Salvador les maras es van organitzar amb jerarquies i cúpules des de les presons. Després van començar a operar com a pandillas transnacionals també a Guatemala i Hondures. Els procediments d’actuació van anar canviant i es van assimilar més al crim organitzat que a bandes de carrer, es lucraven mitjançant extorsions, tràfic de drogues, venda d’armes, prostitució i tracta. Les estratègies de seguretat i de lluita contra la violència i el narcotràfic que van acordar els governs del SICA (Sistema d’Integració Centreamericana) i de Mèxic a les cimeres de 2007 i 2010 no van ser efectives i els recursos internacionals van ser escassos i van arribar amb comptagotes. La remilitarització, la repressió i les polítiques de “mà dura” o “puny de ferro” per part dels governs locals tampoc van solucionar els greus problemes d’inseguretat, sinó que per contra van augmentar l’espiral de violència.

El 2012 a El Salvador es va establir una treva amb l’ajuda de l’Església Catòlica perquè les dues grans pandillas deixessin de agredir-se entre elles, i van disminuir els homicidis, però a l’any següent van tornar a augmentar. L’any 2015 El Salvador va superar el seu rècord de violència, amb més de 18 homicidis al dia, i el 2017 va registrar la taxa més alta d’assassinats a nivell mundial (60 morts violentes per 100.000 habitants). Actualment la Mara Salvatrucha 13 i la pandilla Barrio 18 controlen barris i comunitats de gairebé totes les ciutats dels països del Triangle Nord a través d’extorsions i violència armada. Els petits comerços i el sector del transport, sobretot, són obligats a “pagar la renda” sota amenaça de mort. Els últims anys ha augmentat el reclutament de nens preadolescents, que solen ser els encarregats de recollir els diners de les extorsions a comerços i botigues. La disputa per controlar els barris fa que la població visqui en un toc de queda permanent, tancats a casa des del capvespre, tal com expliquen les persones refugiades, una situació que afecta especialment les “zones vermelles”, zones frontereres entre les dues grans bandes. Els tirotejos, les extorsions, les amenaces de mort, l’alerta permanent i els assassinats de veïns, amics i comerciants són situacions de la vida quotidiana que narren la majoria de les persones refugiades. El poder de les bandes és tan gran que han aconseguit també infiltrar-se en les forces de seguretat i tenir incidència en la política local.

350.000 demandants d’asil

Les sol·licituds d’asil del Triangle Nord sumen 350.000 a tot el món, segons les dades de l’ACNUR, i només a Mèxic es van comptabilitzar 9.000 sol·licitants d’asil el 2016. Però el perill que representa travessar Mèxic i creuar la frontera amb els Estats Units fa que moltes famílies centreamericanes es plantegin Espanya com una opció més segura i contactin amb els vincles i xarxes de relacions que viuen a Barcelona o Madrid per migrar per avió. La Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) ha mostrat la seva preocupació per la falta de reconeixement del dret d’asil a les víctimes de maras. Segons l’últim informe d’aquesta entitat, les persones sol·licitants d’asil a Espanya procedents del Triangle Nord van passar de 115 el 2014, a 2.145 el 2017, però les resolucions d’asil representen una xifra irrisòria: només 25 resolucions favorables els últims 4 anys. El problema principal és que el govern espanyol considera les maras com a delinqüència comuna i no a crim organitzat. Viure en un “toc de queda permanent” sota amenaces de mort i extorsions no és causa suficient per ser reconegut com a refugiat.

El 2010 l’ACNUR va fer una sèrie de recomanacions per interpretar de forma més flexible els 5 motius del dret d’asil que estipula la Convenció de Ginebra, per poder respondre als nous riscos de persecució i temor originats per pandillas, però pel que sembla tampoc és suficient la interpretació de l’ACNUR perquè els països europeus reconeguin als que fugen del terror de les maras el dret d’asil. Però encara que no se’ls reconegui, la gent intentarà fugir igualment i res no ho podrà impedir. Nombroses investigacions ja van demostrar que les polítiques restrictives no disminueixen la immigració, sinó que, pel contrari, generen més condicions per al crim organitzat i eleven els costos i els perills de creuar una frontera. Ni les estrictes mesures dels estats membres de la Unió Europea, ni la burocràcia dels visats, ni la ignorància de l’Estat espanyol, ni el menyspreu de Salvini, ni l’estratègia de Trump de tolerància zero, ni les suposades mesures dissuasives com murs i tanques, ni la militarització de les fronteres, ni les gàbies per a infants… res no detindrà les famílies centreamericanes que fugen de la por i busquen refugi i seguretat. La població del Triangle Nord necessita protecció internacional. Romandre als seus països significa viure en un toc de queda permanent o, en el pitjor dels casos, una sentència de mort.

Primer cal fer visible el que és innegable: es tracta d’una crisi de refugiats per violència i risc de mort. I després explicar-ne les arrels: és una crisi de refugiats originada per una altra crisi de refugiats de fa 30 anys.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*