La Crida per la República: tres claus de la enèsima mutació convergent

La Crida Nacional per la República es va constituir finalment com a partit polític el passat dissabte 26 de Gener. La mutació de l’espai convergent neix empès amb una triple voluntat, no necessàriament alineada les unes amb les altres: ampliar l’espai convergent, combatre l’auge d’Esquerra i l’ANC i aguantar la figura de Puigdemont en la primera línia política.

Guillem Pujol
 
 
 
Carles Puigdemont, durant l'acte de presentació de la Crida per la República | ACN

Carles Puigdemont, durant l'acte de presentació de la Crida per la República | ACN

La Crida Nacional per la República ja és una realitat política. La Crida és l’última de les mutacions de l’espai convergent després que CiU decidís hibernar les seves sigles, castigades pels múltiples episodis de corrupció. Recordem que Convergència Democràtica de Catalunya no ha deixat d’existir com a formació política: després que Trias perdés l’alcaldia de Barcelona en mans d’Ada Colau i es deixés pel camí gairebé cent-mil vots, CiU deixaria de presentar-se com a tal a les eleccions, però els seus líders i càrrecs orgànics més importants han anat incorporant-se en les noves formacions polítiques.

El que hagués pogut ser un desastre electoral per a CiU es va camuflar amb la coalició electoral amb ERC sota la fórmula de Junts per Catalunya, i la independència es va convertir en motor únic del relat polític català. En les següents eleccions del 20D, els hereus de Convergència es van presentar sota el nom de Democràcia i Llibertat, liderades per Francesc Homs. Mesos més tard, Convergència Democràtica de Catalunya s’intentaria refundar canviant el seu nom per Partit Demòcrata Europeu, que, havent de canviar de nom, s’acabà anomenant-se Partit Demòcrata Europeu Català, l’actual PDeCAT.

La darrera fórmula escollida en les eleccions al Parlament de Catalunya, on post-convergents van ser capaços contra tot pronòstic d’avançar una ERC que totes les enquestes apuntaven a conquerir el Palau de Generalitat, va ser sota el nom de Junts per Catalunya, ja amb Puigdemont a l’exili. El que va passar desapercebut, és que es tractava d’una coalició electoral entre el PDeCAT, Convergència Democràtica de Catalunya i Junts per Catalunya. Així doncs, el naixement de La Crida s’emmarca dins d’aquesta estela de mutacions de l’herència convergent. Però com tota mutació, té algunes particularitats pròpies que van més enllà del gen originari. Analitzem sota quins objectius neix aquesta nova formació política:

Mantenir l’espai convergent

Mantenir l’espai convergent és l’objectiu primari de l’estratègia que hi ha, no tan sols a La Crida, sinó a totes i cadascuna de les formacions i marques que acabem de descriure anteriorment. En destapar-se els casos de corrupció de CiU, i al presenciar la caiguda de la figura central de Jordi Pujol en la història del partit i en el que havia significat per el propi país, es va fer palesa la necessitat de renovar la façana de la casa per tal de mantenir l’hegemonia. David Madí, al qui molts assenyalen com la mà darrere dels moviments estratègics del partit, lideraria aquest recorregut estratègic per tal de salvar l’essència convergent.

David Madí, que ja va presidir el Consell d’Endesa durant els anys 2011 i 2017, va ser nomenat President Executiu d’Aigües de Barcelona el passat 1 de Desembre. La influència de Madí, que va ocupar alts càrrecs dins del CDC durant els anys 1994 i 2003, uniria a la formació política convergent amb el sector econòmic i empresarial català, clau en el manteniment de CDC al llarg de la seva vida política. Així doncs, Madí i altres pesos rellevants del partit que també formen part de la Crida, com ara Agustí Colomines i Ferran Mascarell, van entendre que la nova formació, sota la figura de Puigdemont i amb la presència de Jordi Sànchez, seria el contrapunt a un PDeCAT que no acaba de capturar el desig d’independència.

Així, mentre el PDeCAT serviria per mantenir l’essència més pragmàtica i conservadora de Convergència, La Crida donaria cos al discurs que manté la independència i la lluita contra l’Estat com a punt exclusiu de la seva raó de ser. Tant és així, que en el Manifest Fundacional del nou partit, s’explicita el desig de desaparèixer una vegada s’hagi aconseguit la independència. Però, és clar, això pot no arribar mai.

Combatre l’auge d’esquerra i l’ANC

Si bé en el punt anterior la visió i raó de la La Crida obeeix a motius estratègics a llarg termini, el nou partit independentista també obeeix a raons més curt-placistes. La Crida és un intent de fer-li una opa hostil a ERC i apoderar-se del relat independentista, en un moment on l’hegemonia del món convergent es debilita: i és que amb l’elecció d’Elisenda Paluzie al cap de l’Assamblea Nacional de Catalunya, abans presidida per Jordi Sánchez, el món post-convergent perd un dels satèl·lits més potents per marcar l’agenda política catalana.

La nova ANC s’apropa més als postulats de Jordi Graupera, i sota la nova presidència no dubta en manifestar-se obertament en contra les actuacions “processistes” de l’actual executiu de Quim Torra. En canvi l’altre gran satèl·lit de l’independentisme, Òmniu Cultural, és més fidel a Oriol Junqueras i a l’estratègia d’Esquerra Republicana. En aquest sentit La Crida i el PDeCAT formen part d’una estratègia electoral que busca fer-li la pinça a ERC; uns (La Crida) representant la rauxa, i el PDeCAT, representant el seny.

Ambdues formacions, intentaran fer pressió doble a ERC amb la necessitat d’anar conjuntament a les eleccions. La idea de fons és que, conscients que a la formació republicana no li interessa electoralment anar a una llista conjunta, això els donaria l’oportunitat per a poder-los desqualificar com a independentistes, ja que el poder que té la “Unitat” és tan fort que ajuda a construir l’imaginari dels traïdors a la causa.

La Supervivència de Puigdemont

Al punt de vista d’estratègia a llarg termini de l’hegemonia convergent i de l’estratègia electoralista, s’hi ha de sumar una tercera perspectiva. Perquè les estratègies, al final, passen per les persones. Puigdemont és militant de CiU des de l’any 1983, i la seva carrera com a càrrec públic s’inicià l’any 2006 quan fou diputat del Parlament de Catalunya amb aquesta força.

Puigdemont és un dels patrimonis més importants de l’actual món post-convergent, però la situació personal el porta a confrontar-se amb les decisions del nucli dur del PDeCAT. La única manera que té Puigdemont de mantenir-se en l’escenari polític és demostrar que la seva presència és indispensable per a continuar sembrant bons resultats electorals. És a dir, el nucli del PDeCAT, exemplificat en David Madí, necessita Carles Puigdemont.

Carles Puigdemont necessita tenir presència mediàtica per a mantenir-se com un actiu polític, pel que precisa de l’estructura del partit. Alhora, però, és conscient que per a que el seu suport sigui justificat, ha de mantenir una posició relativament conflictiva amb el nucli del PDeCAT. En aquest terreny de col·laboració i competició és en el que els tres objectius han de posar-se d’acord.

Al Congrés dels diputats és on millor s’exemplifiquen aquestes batalles: Míriam Nogueras, dona forta de Puigdemont a Madrid, manté constants enfrontaments amb antics càrrecs convergents que veuen en la dependència dels interessos de Puigdemont una trava per a la direcció del partit. Aprovar els pressupostos pot donar estabilitat al PDeCAT i a les relacions amb un PSOE que manté un talant dialogant. Però alhora allunya a Puigdemont del centre de comandaments.

I és que el que podem traçar com el conjunt de partits i plataformes que disposa el món post-convergent és la mateixa que la que tenien abans de l’inici del procés independentista. Però això no vol dir que no siguin un dels principals actors de la política catalana. De fet, presideixen la Generalitat de Catalunya.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*