L'ANÀLISI... PLURAL

La Crida de Puigdemont encén la batalla per l’hegemonia independentista

La celebració de la primera assemblea nacional del PDeCAT arriba dies després de la presentació del moviment Crida Nacional per la República de Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sánchez. La batalla pel poder i el lideratge en el camp independentista entra en una nova fase de conflicte. Aquestes són les claus.

Jaume Risquete
 
 
 
Quim Torra i Carles Puigdemont / @QuimTorraiPla

Quim Torra i Carles Puigdemont / @QuimTorraiPla

La nova marca política liderada per Carles Puigdemont (la Crida Nacional per la República) marca un punt més en l’extrema i radical postmodernització de la política catalana que ha impulsat el procés sorgit arran del frustrat i frustrant nou Estatut d’Autonomia del govern Tripartit.

Però la política postmoderna té molts elements de la política moderna, especialment pel que fa al concepte gramscià d’hegemonia. I és aquí on cal situar -i que cadascú usi l’expressió que vulgui- el punt de desavinença, el xoc, la divisió… entre JxCat i ERC al Parlament el dia 18 de juliol: l’hegemonia política que Puigdemont va ser capaç de mantenir davant l’ERC d’Oriol Junqueras el 21 de desembre del 2017.

Puigdemont vol que el PDeCAT s’adhereixi a la seva proposta -ergo, que s’hi dissolgui- i presentar-se davant l’independentisme català -que tornarà a omplir els carrers de Catalunya entre el pròxim 11 de setembre i l’1 d’octubre- una vegada més com el líder d’aquest moviment massiu de classe mitjana.

L’èxit d’aquesta empresa podria, fins i tot, amenaçar amb un transvasament de militants i votants d’ERC cap al projecte, personalista, de Puigdemont. La qual cosa podria fer realitat el desig de Puigdemont i el seu entorn: una candidatura conjunta per a les pròximes municipals. I qui sap, si les enquestes li tornen a posar per davant d’ERC, a unes noves eleccions al Parlament de Catalunya.

Si en aquesta assemblea del PDeCAT cau Marta Pascal, tot el poder serà per a Puigdemont i el seu entorn: la part menys socialdemòcrata de l’antiga Convergència, la més liberal i conservadora. I la que hagués preferit que Rajoy i el PP es mantingués en el poder per continuar en l’estratègia de la polarització i la confrontació entre els extrems. Aquest és el rerefons del qual es decideix aquest cap de setmana mentre Puigdemont s’ho mirarà de tornada a Waterloo. Més postmodern, tot plegat, impossible.

Com hem arribat fins aquí

El ‘fenomen Puigdemont’ és un tret de la política postmoderna dels darrers anys, tant a Occident com en altres regions del món com ara Llatinoamèrica. És la conversió de partits polítics en moviments sorgits en societats fragmentades, on l’eix dreta-esquerra ha quedat desdibuixat. Però a Catalunya hi ha un precedent. I és, precisament, Convergència i Unió.

CiU va néixer com a moviment liderat per la figura de Jordi Pujol, que aglutinava la dreta catalana i catalanista, fusió de liberals, socialdemòcrates i cristianodemòcrates (de neoliberals ja n’hi havia però el concepte, tot i existir des del 1938, no s’usava). La caiguda del mite Pujol, afegit a les multitudinàries manifestacions des del 2012, han portat cap a l’independentisme una bona part de la classe mitjana catalana, tot convertint el procés en el moviment social massiu més important a Europa en els darrers anys.

Aquest moviment polític i social, sense el suport massiu d’aquesta classe mitjana catalana -que ha patit la crisi econòmica, que s’ha sentit identitàriament humiliada i que va encaixar molt malament els anys del Tripartit d’esquerres- no hauria estat capaç d’esdevenir un fenomen extraordinari. Un fenomen que es tradueix en el fet objectiu que l’independentisme ha passat de menys del 15% a un 40-48% en només una dècada.

El paper d’ERC

No ha estat ERC -part d’aquell Tripartit indigest per al món convergent- ni encara menys la CUP els qui estan darrere de l’èxit del fenomen. La clau és aquesta mesocràcia catalana i catalanista, desencisada i deprimida, que ha trobat en la revolució dels somriures una mena de teràpia psicològica grupal. Una vàlvula d’escapament d’aquesta frustració col·lectiva. I és en aquest context de presumpta unitat del moviment independentista que es pot tenir el miratge de veure un grup majoritari a Catalunya portat per un ideal comú per sobre d’ideologies: el naixement d’una República catalana.

Hi ha l’ànima esquerranosa d’ERC -Joan Tardà, entre altres dirigents- que aposta pel sorpasso ja final i aconseguir l’hegemonia. I alhora hi ha l’altra ànima que sembla tenir por a deixar el lideratge del procés al seu mateix partit. I de fet, veuen en el moviment Crida Nacional per la República una versió de l’Scottish National Party.

De la mateixa manera que a Convergència convivien dues ànimes (liberal i socialdemòcrata), a Esquerra Republicana de Catalunya també conviuen dues ànimes: una esquerrana -més aviat en el fet social- i una més de centredreta o liberal -sobretot en el fet econòmic- que impedeixen el que ja hauria d’haver passat en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya: el sorpasso d’ERC sobre l’antic món de Convergència transmutat en una sopa de sigles polítiques (JxCat, PDeCAT) barrejat amb moviments socials i culturals.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*