La credibilitat de les dones, a judici

Aplicar perspectiva de gènere és l'eina per desfer els estereotips que, sovint, obstaculitzen l'accés de les dones a la justícia. Una eina que, al contrari del que sol considerar la judicatura, no és una opció lligada a la sensibilitat de cadascú, sinó una obligació, en tot tipus de procediment judicial, per tal d'aterrar el principi d'igualtat i no discriminació. L'impacte d'obviar-la s'accentua en els processos per violències masclistes

Meritxell Rigol
 
 
 
Concentració de rebuig a la sentència de Juana Rivas davant el Ministerio de Justícia | David Conde

Concentració de rebuig a la sentència de Juana Rivas davant el Ministerio de Justícia | David Conde

Quinze anys ha trigat Ángela González Carreño a obtenir un bri de justícia per part del sistema judicial de l’Estat; el bri de justícia que suposa reconèixer el dany que se li ha infligit per la “desprotecció suportada durant anys en una clara situació de discriminació, abans i després de la mort de la seva filla”, com recull la recent sentència del Tribunal Suprem.

Va ser assassinada l’any 2003 a mans de l’home de qui González Carreño havia fugit uns anys abans i contra el qual va arribar a interposar una cinquantena de denúncies. Tanmateix, va acabar sumant una víctima, de només set anys, a la llista de morts per violència masclista, durant un règim de visites sense supervisió, imposat per un jutjat. En el darrer any, han estat vuit els fills i filles menors d’edat asassinats, que se sumen als feminicidis a mans de parelles o exparelles, els únics assassinats de dones per violència masclista reconeguts oficialment a l’Estat. Han estat 51 en el darrer any. 947, en els últims quinze.

Una setmana després de conèixer la sentència del Suprem sobre el cas de González Carreño, arribava la condemna a Juana Rivas per no complir la sentència que l’obligava a lliurar els seus dos fills al pare. Contra ell, hi havia una condemna i una segona denúncia, pendent de resolució, per violència masclista.

Si bé les circumstàncies d’un i altre cas no els fan comparables, sí que comparteixen elements, assegura Gema Fernández, advocada de Women’s Link Worldwide, i resulten simptomàtics d’un funcionament judicial que els trascendeix. “Es tracta de dones que, en un context de violència de parella i familiar, temen per la vida dels seus fills i, tot i demanar protecció, el sistema no els en concedeix, perquè no considera que existeixi la violència o perquè no la considera tan greu com elles, i  al cap i a la fi, perquè es qüestiona la paraula de les dones que la denuncien”, remarca la lletrada.

Malfiar-se del relat dels fets que fan les dones en els procediments judicials és una forma principal en què es concreta jutjar sense remoure estereotips de gènere, segons coincideixen a destacar les advocades consultades. Tot i no ser una situació exclusiva dels procesos per violències masclistes, sí que s’accentua en aquests casos, als quals se suma la tendència a posar al centre de l’anàlisi judicial el comportament de la dona (si tarda “massa” a denunciar, si torna amb la seva parella tot i haver denunciat maltractament, si estava de festa amb qui va resultar agredir-la sexualment…).

“En els casos de violència masclista, es valora la veracitat de l’agressió en funció de l’actitud que ha tingut la dona; hi ha un qüestionament que no trobem en altres delictes”, recalca Júlia Humet, advocada especialista en dret penal i membre de la comissió de violències de Dones Juristes. “Hi ha una ‘víctima ideal’ i si la dona no hi encaixa, fa pensar que o bé alguna cosa haurà fet o bé que s’ho està inventant: l’estereotip provoca que el jutge resti credibilitat al relat, quan el fet és que no hi ha un perfil de víctima de la violència”, especifica Humet.

Al costat de la “víctima perfecta” −”cap baix, espantada, preocupada, petitona…” detalla Gema Fernández−, les advocades detecten, sovint, l’estereotip de “dona perversa” operant-hi de la mà. “A les dones se les veu com a mentideres i, a més, si no veuen ‘pinta de víctima’, no s’activen els mecanismes de protecció. Així no veuen el risc real”, critica l’advocada de Women’s Link Worldwide.

El Comitè CEDAW (encarregat de seguir l’acompliment de la Convenció per a l’Eliminació de tota Discriminació contra la Dona) recull en la recomanació sobre l’accés de les dones a la justícia com els estereotips, en afectar “la credibilitat de les declaracions, arguments i testimonis de les dones”, “poden fer que els jutges interpretin erròniament les lleis o les apliquin defectuosament”. “Comprometen la imparcialitat i integritat del sistema de justícia, que pot donar lloc  a la denegació de la justícia, inclosa la revictimització de les denunciants”, adverteix aquest Comitè de l’ONU.

La CEDAW és una norma vinculant pels Estats que l’han ratificat, com és el cas de l’Estat espanyol. Tanmateix, no forma part del temari de les oposicions per accedir a les places de la judicatura, segons critica l’organització Mujeres Juezas, de manera que no se’n garanteix el coneixement entre els jutges i jutgesses.

Per part seva, el Consell General del Poder Judicial, a la Guia de criteris d’actuació judicial davant la violència de gènere, reconeix que garantir l’efectivitat dels valors superiors de l’ordenament jurídic i els drets fonamentals “exigeix” interpretar i aplicar les normes amb “abstracció d’idees, prejudicis i estereotips incorporats en el procés de socialització”, per evitar “denegar la tutela judicial efectiva i convalidar, a més, manifestacions de violència contra les dones”.

Tot i l’especificitat del cas de Juana Rivas, Laia Serra, advocada penalista especialista en violències masclistes i membre de la Comissió de Defensa de l’ICAB, qualifica la sentència com a “paradigmàtica dels judicis de valor que avaluen la credibilitat de la dona a partir de falses creences, que incorporen una jerarquia de valors que menysté les dones i, per extensió, els fills, en situacions de violència”. En un comunicat, Dones Juristes critica que la sentència “banalitza les violències de manera irresponsable i atia  l’estereotip tòxic de la instrumentalització del sistema judicial per part de les dones per aconseguir avantatges processals”, alhora que augura a Juana Rivas “un llarg recorregut que acabarà en instàncies internacionals” on, a diferència del que ha trobat al Jutjat Penal número 1 de Granada “sí analitzaran els fets amb perspectiva dels drets humans dels infants i en clau de gènere”, com en el cas d’Ángela Gonzalez Carreño.

Arran d’aquest cas, el Comité CEDAW va expressar que, si bé l’Estat espanyol ha fet el pas gegant de tenir una normativa garantista dels drets de les dones, “no és suficient”. “Ha d’assegurar-se que la normativa s’aplica, que és efectiva, i en la implementació té molt a veure-hi el sistema judicial”, recull Fernández.

Concentració en recolzament a Juana Rivas | Wikimedia Commons

Veure (o no) que ni el Dret és neutre

Lluny de ser una opció lligada a la sensibilitat o criteri personal, aplicar perspectiva de gènere forma part del dret. És una obligació per als jutges i jutgesses, d’acord amb la normativa estatal i internacional. “El que fa la perspectiva de gènere és equilibrar la situació desigual de poder i oportunitats, corregir la discriminació en què històricament la societat ha col·locat les dones, pel que aplicar-la en impartir justícia és l’aplicació pràctica del principi d’igualtat i no discriminació”, reivindica Fernández. Tanmateix, trobar jutjats cecs al gènere és el més comú.

Si bé el marc legal estatal és dels més progressistes en protecció dels drets de les dones, el problema rau en la “cultura jurídica”, segons aprecia Serra, qui descriu la discriminació de gènere als jutjats com a “estesa, persistent i sistemàtica”. “Hi ha gent que és receptiva a interpretar les normes que toquen drets fonamentals a la llum dels convenis internacionals, com la CEDAW i el conveni d’Istanbul [Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica], mentre que una part de la judicatura defensa que les regles del dret ‘són les que són’ i parteixen de l’escut de la neutralitat”, explica.

“El Dret −detalla Serra− respon a les regles del joc imperants en la societat; manté l’estatus quo de subordinació de les dones i reprodueix discriminacions, de manera que, aplicar justicia en termes de pretesa neutralitat, reprodueix desigualtats, perquè obvia que no es parteix d’un context neutre en termes històrics, socials, econòmics”. Una mirada que costa que guanyi terreny enmig d’una judicatura amb fortes resistències a formar-se per incorporar la perspectiva de gènere.

El Consell General del Poder Judicial reconeix en la Guia de criteris d’actuació judicial davant la violència de gènere que “la formació especialitzada i permanentment actualitzada és l’eina fonamental per garantir la tutela judicial efectiva” a les dones. Tanmateix, segons critica Marisa Fernández, advocada responsable de la comissió d’igualtat de Dones Juristes, “ni les persones titulars dels jutjats de violència sobre la dona no apliquen perspectiva de gènere”.

A més d’oferir les claus per identificar falses creences sobre “com són les dones” que fonamenten sentències discriminatòries, la formació en gènere a la judicatura hauria d’oferir claus per evitar revictimitzar les dones durant els processos judicials, apunten algunes de les advocades consultades. “Aplicar perspectiva de gènere implica saber que no pots posar a la mateixa balança una persona a qui li han robat el mòbil, que una dona ha patit violència per part de la seva parella, que si tarda molt a denunciar és perquè no ha estat capaç de fer-ho fins al moment, com, també, és entendre que no és el mateix que t’entrin a robar a casa que patir una violació”, exemplifica Humet.

Comprensió, paciència, calma, és el que troba a faltar en la seva experiència als jutjats aquesta advocada. Encara més, remarca Humet, amb dones migrades que no parlen l’idioma de l’entorn i que estan en situació administrativa irregular o d’alta precarietat. “Pot ser que la dona necessiti tranquil·litzar-se, confiar en tu i després ja declararà”, reivindica, davant l’actitud que més percep entre jutges i jutgesses.

La resistència a formar-se per aplicar perspectiva de gènere en la seva pràctica professional és generalitzada, segons coincideixen a destacar les advocades consultades. Com s’explica? “La judicatura, en general, entén que, com a coneixedora tècnica del dret, no li cal formació en temes que li semblen més ideològics que de drets”, detecta Gema Fernández, alhora que reivindica la necessitat que la formació en perspectiva de gènere i sobre violència masclista sigui per al cos de jutges i jutgesses obligatòria i multidisciplinària, “en què psicòlogues parlin de com opera el cicle de la violència, de per què pot ser que les dones no denunciïn, de per què retiren la denúncia i, en general, que permeti entendre les circumstàncies en què viuen les dones, per motiu de relacions històriques de discriminació i de dominació”, detalla.

Començar a formar la justícia des de dalt, des del Tribunal Suprem, és una estratègia que planteja Mujeres Juezas per estendre amb més rapidesa la perspectiva de gènere al sistema judicial, on, observa Serra, “no tothom està disposat a formar-se en un àmbit que l’interpel·la en el pla personal i a canviar la mirada sobre com ha estat administrant justícia fins ara”. “A la tasca de valorar proves i resoldre casos −reivindica la lletrada− han d’afegir la de promoure els drets de les dones. Jutjar amb perspectiva de gènere és un imperatiu legal”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*