La corporalitat com a espai de transformació social

En l'àmbt de la corporalitat habita la producció de coneixement, s'hi allotja el conflicte, el consens i la negociació, erupcionen friccions i interpel·lacions, es construeix l'equitat de les diferències

María Alejandra Castiglioni
 
 
Els alumnes de l'escola El Cim que han creat 'El Bosc dels Silencis' | Foto cedida per l'escola

Els alumnes de l'escola El Cim que han creat 'El Bosc dels Silencis' | Foto cedida per l'escola

L’educació com a institució política, social i cultural comporta una dinàmica particular i transformacions derivades de la interrelació entre múltiples variables, com actors, contextos, processos històrics, marc jurídic, polítiques educatives, creant un espai privilegiat per entramar significats, resignificar cultures i disputar sentits. La conversa educativa involucra un ampli arc de Sant Martí humà i ens instal·la davant l’oportunitat i el repte de capitalitzar les categories que visibilitzen la diversitat i porten els nostres cossos. No podem privar-nos d’això!

La mediació educativa intercultural crítica entén l’heterogeneïtat com a patrimoni i aplicada des de la més primerenca edat, se’ns presenta com una potent possibilitat per fer efectiva drets mentre es construeixen subjectivitats. Aquesta perspectiva capitalitza la interpel·lació pròpia dels/les nens/es més petits/es, donant lloc al qüestionament de valoracions sobre l’alteritat que muten segons els processos històrics.

La infància com una categoria social, històrica i emancipadora és travessada per una multiplicitat de variables altament complexes i en aquest sentit, analitzar la seva integralitat des de diferents perspectives i recorreguts, enriqueix les nostres discussions. Una cosa semblant passa amb el fet educatiu, en tant multidimensional i també complex, amerita un abordatge integral imbricant diferents camps teòrics. En aquest cas: Educació, Sociologia de la Cultura i Antropologia de Cos.

La premissa d’educar en i des de la cultura, situa la proposta didàctica en l’entramat de relacions que els actors estableixen amb si, amb els/les altres i amb la comunitat en el pla simbòlic, psíquic i corporal amb el propòsit de donar continuïtat i sentit a la totalitat de la seva existència.

No hi ha educació sense cultura, és punt de partida i d’arribada. Els/les més petits/es ho evidencien notablement, donat la seva particular manera de ser al món i d’aportar cultura, resignificar valors culturals i construir coneixement des de l’experiència corporal mentre s’inscriu en ella. Música, dansa, literatura, jocs tradicionals, llengües, menjars típics, símbols patris, elements de la natura. entre d’altres, visibilitzen la seva capital simbòlic mentre s’apropien i recreen béns culturals. El joc és fundant i remet al/la nen/a al seu espai particular on aprèn l’exercici de rols i mitjançant l’acció confronta amb la realitat, explora i incorpora estructures, consignes i models culturals (Vygostky, 1978).

Des de l’anàlisi cultural, indaguem en les fronteres simbòliques i les zones frontereres com a espai on es tensionen iniquitats, resistències, integracions ocultes i explícites i es qüestionen els ordres interns i externs (Caggiano; 2007). Per exemple, ells erupcionen en el pla interpersonal dels freqüents moviments migratoris actuals. En tant l’educació intercultural ens porti al “estranyament del real” i hi hagi la didàctica del nivell inicial, la coexistència en aquests intersticis es transformarà en convivència i l’assimilació en referenciació (McLaren; 1990).

Per Freire “aprenem, ensenyem i coneixem amb el cos sencer mitjançant les emocions, els desitjos, les pors, la passió i la raó crítica, mai només amb ella” (2005: 27). Aquí rau la perspectiva de l’Antropologia del cos, considerant la centralitat de la corporalitat, una mica més que els cossos, l’àmbit on s’inscriu la nostra història. Per la seva banda, en les pràctiques pedagògiques emergeixen gestos i disposicions corporals derivats de diverses formes d’actuar, pensar, sentir i expressar relatives a l’entramat de sentits propis de cada cultura.

Per què aquesta centralitat? Entre altres raons, perquè els cossos i els seus gestos són significants. El cos no existeix en “estat natural”, sempre està inserit en una trama de sentit i significació; perquè és l’espai més primari on s’instal·la l’emocionalitat i perquè les diferències s’encarnen, ocupen el lloc de la diversitat i s’evidencien en la corporalitat cobrant sentit en cada context. Així succeeix amb la distància, el silenci, la mirada, l’abraçada, el to muscular, la postura, l’aroma, el que es mostra, el que oculta.

Els cossos són portadors d’identitat, encarnen les diferents categories de la diversitat, nacionalitat, ètnia, edat, sexe, autopercepció de gènere, religió, estructures de poder, classe social, constitució física, entre d’altres i la seva percepció genera representacions. Entre els cossos s’obre la corporalitat humana, fenomen social i cultural, matèria simbòlica, objecte de representacions i d’imaginaris. També de valoracions i estigmatitzacions, producte d’un consens social que no es correspon amb la naturalesa mateixa i per això ens permet somiar ransformacions. S’evidencien en la veu i el gest infantil, residuals de mirades adultocéntricas i hegemòniques que operen en la seva producció disciplinant i formatant l’experiència educativa i social.

Per a Le Breton “l’existència de l’home és corporal” (2002: 7). Així, i des de la més primerenca edat, la mirada, la veu, el contacte, el rebuig o l’abraçada ens conformen. A l’espai de la corporalitat es despleguen relacions i s’allotja la materialitat dels gestos i actituds que ens donen sentit i pertinença.

Articular aquestes tres mirades permet aprofundir la relació entre corporalitat i subjectivitat i abordar la constitució social del fenomen educatiu. Implica considerar que en l’àmbit de la corporalitat habita la producció de coneixement, s’allotja el conflicte, el consens i la negociació, erupcionen friccions i interpel·lacions, es construeix l’equitat de les diferències. Mentre … es gesta el gestant d’un món més just, digne i equitatiu (no igualador) recuperant la veu de nenes i nens com a subjectes de dret i productors de coneixement des de la seva ciutadania intercultural.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*