La construcció social de l’espai i els processos de ‘guetització’ dels barris

Un barri pot convertir-se en marginal i els seus veïns ser estigmatitzats. En aquest etiquetatge queden fora les situacions estructurals que han portat a la marginalitat, com seria un urbanisme sense visió social. No s'ha de perdre de vista la relació entre arquitectura i societat en parlar d'enfortir la cohesió social, sent l'espai públic un procés en dinàmic

Salvador Carrasco Calvo
 
 
No es pot deslligar l'urbanisme de la vida dels barris

No es pot deslligar l'urbanisme de la vida dels barris

Sociòlegs i antropòlegs coincideixen a assenyalar que hi segmentacions i desigualtats urbanes que porten a obrir o incrementar processos de guetificació als barris. Com és sabut, no totes les àrees “segregades” són guetos o “enclavaments ètnics”, com tampoc tots els habitants d’aquests llocs són igualment pobres.

Un barri sencer, per raó del seu origen històric i sistèmic, pot convertir-se en un barri “marginal” o “segregat” de la resta de la ciutat i, ràpidament, el conjunt dels seus habitats poden ser estigmatitzats o considerats socialment com a “exclosos”. En aquest etiquetatge queden fora de tota consideració les situacions estructurals que han portat a la marginalitat al conjunt del barri, com seria, per exemple, un determinat urbanisme sense visió social darrere, aliè a tot el que vagi més enllà del criteri, estrictament i tècnica, arquitectònic. La relació entre arquitectura i societat ha estat objecte de molts debats, que no hauríem de perdre de vista en parlar d’enfortir la cohesió social, si pensem l’espai públic com un procés en marxa, dinàmic i en continu canvi.

En alguns d’aquests barris s’han viscut “processos d’enclusió”, és a dir, processos d’inclusió i d’exclusió social alhora. Són, efectivament, barris marginals, per la forma en què es van crear i van construir. En alguns d’ells s’han invertit molts recursos públics en remodelacions, s’han implementat programes de prevenció i d’intimidació o força, amb resultats escassos, en bona part per la falta de coordinació entre les administracions públiques i la desídia dels polítics al llarg de més de tres dècades.

El resultat final no és altre que deixar la situació creada en mans d’unes administracions locals absolutament limitades i desbordades davant la magnitud i complexitat de les situacions i dels problemes. És més, en els espais on tradicionalment hi havia hagut exclusió social acaben emergint noves formes de marginalitat, amb “exclosos nouvinguts”.

No podem oblidar en l’anàlisi el que és un fet elemental: l’espai és una producció social i es construeix socialment en el temps. Incideixen molts factors: econòmics, socials, polítics, ideològics, urbanístics, tecnològics i d’identitat.

L’espai s’experimenta, a més, a través dels intercanvis, les imatges, les memòries i els usos quotidians que la població fa. S’ha dit que qui no té un espai com a propi no existeix, pràcticament, per a la societat. Un sense sostre deia a una periodista no fa molt temps: “Nosaltres no tenim existència per a la ciutat, no som més del que és una pedra”. És que pel que fa a l’espai resulta ser central.

Hi ha, efectivament, “processos de guetificació” als barris. Passen, en primer lloc, per la producció social i política de la marginalitat; també per l’etiquetatge social indiscriminat dels seus habitants; per l’aparició d’activitats delictives de signe divers (tràfic de drogues, d’objectes de luxe robats o d’armes) i de formes de vida “desestructurades”, en les que el procés de socialització fracassa estrepitosament.

És sabut que el desordre tendeix a incrementar-se si les coses s’abandonen a si mateixes. L’entropia d’un sistema aïllat sempre augmenta i quan dos sistemes s’ajunten, l’entropia del sistema combinat és més gran que la suma de les entropies dels sistemes individuals. En aquestes situacions les mesures de mera “contenció policial”, tot i ser importants, no són en absolut suficients. Els guetos, així constituïts, contaminen l’entorn, creen unes subcultures disruptives als barris, que acaben qüestionant les formes culturals tradicionals de la població.

La lectura simultània de llibres com El respecte, de Richard Sennett (Anagrama, 2003) i de les notícies sobre els fets violents de 2016 i els primers caps de setmana d’agost de 2018 (tirotejos entre bandes amb 74 persones ferides i 12 morts) en els barris perifèrics de l’oest i el sud de la ciutat de Chicago (Illlinois, EUA) són ben il·lustratius de fins a quin punt l’entropia pot arribar a danyar i deteriorar, amb el pas de dècades, la vida de barris sencers d’una ciutat, en contextos de desídia política, de “buidament dels serveis públics” i de progressiva disminució / desaparició de la inversió pública en ajudes i subvencions per a potenciar l’acció social als barris. Tota una lliçó del que NO s’ha de fer.

No obstant això per acabar, una darrera observació. Als barris, també als immersos en processos de guetització, hi ha elements d’identificació col·lectiva que cal conèixer i treballar, des de la perspectiva del desenvolupament comunitari, de manera holística, amb tots els agents socials, les entitats i les institucions del barri, des dels centres recreatius i les escoles a les famílies i les administracions locals. És imprescindible la col·laboració de tots, la corresponsabilitat i la implicació compromesa. Cal sumar esforços, abandonant la cultura de l’aïllament i el tancament dels centres i de les institucions en si mateixes.

Estem poc acostumats al treball cooperatiu de les xarxes socials en els barris. I aquesta és una condició necessària per a la millora de la vida de la població d’aquests barris i per a l’educació dels infants i joves. A més és una experiència viscuda en els anys 70 en molts barris de les perifèries urbanes. Però ja se sap: els homes i les dones som, en expressió d’Artur Bladé, “una màquina d’oblit del passat”. Fins i tot el més recent.

Salvador Carrasco Calvo
Sobre Salvador Carrasco Calvo

Salvador Carrasco Calvo és catedràtic del Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions, i cap de la Secció de Formació del Professoral Universitari de l'Instutut de Ciències de l'Educació, ambdós de la Universitat de Barcelona Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*