La Constitució d’ahir compleix 40 anys: moment de pensar la de demà

Diverses generacions veien, per primera vegada, l’opció de viure protegits amb drets i llibertats constitucionals. La Constitució va ser, lògicament, fruit dels temps convulsos d’on se sortia. Però han passat quaranta anys. Les lectures que se n'han de fer no han de ser de la nostàlgia del que es va deixar enrere, sinó desde la voluntat d’adaptar-se al que està per venir

Guillem Pujol
 
 
 
Homenatge a la Constitució a Ribadavia (Galícia), 1990 | Wikimedia

Homenatge a la Constitució a Ribadavia (Galícia), 1990 | Wikimedia

La Constitució Espanyola ja ha complert quaranta anys, tot i que és innegable que arriba a aquesta edat amb un dèbil estat de salut. El 6 de Desembre de 1978 se segellava la transició d’Espanya d’una dictadura a una democràcia liberal, refrendada per la primera Constitució democràtica en la història del país, ja que la Constitució de Cadis de 1812 mai no va reconèixer el sufragi universal.

En paraules de Manuel Vàzquez Montalbán, la Constitució naixia com a resultat d’una correlació de debilitats; és a dir, s’assumia la posició de força que mantenia el règim franquista per a guiar el procés cap a la democràcia que estava per venir. Això no significa que hi haguessin renuncies per part dels qui tenien la batuta; sabien que l’anhel de la gran part de la població era fer aquest pas cap a la democràcia, i, estant Franco mort, ja no es podia mantenir el règim franquista a base de cops de porra.

Així, en un dimecres de Desembre, s’aprovava en referèndum la Constitució Espanyola que dura fins a dia d’avui. En total, foren 17.872.271 milions de ciutadants i ciutadanes que es varen mobilitzar a les urnes, el que representava un 67.11% del total d’electors. La victòria pel sí es va segellar amb el suport del 88.54% dels participants, un èxit rotund. Després de tants anys de dictadura, l’arribada de la democràcia era una bona noticia.

Catalunya fou unes de les Comunitats Autònomes que amb més bons ulls van mirar el nou text fundacional: un 90.46% dels electors li varen donar el seu vist i plau. No importava, en aquell moment, que s’inclogués la Monarquia amb calçador en contra l’opinió de la societat espanyola tal i com va confessar en un descuit Adolfo Suàrez. La Constitució marcava un punt i apart en la història d’un país que patia de forma ininterrumpuda desde l’inici del cop d’Estat contra la II República al Juliol del 1936.

Diverses generacions que havien nascut i viscut la posguerra, veien, per primera vegada, l’opció de viure protegits amb drets i llibertats constitucionals. La Constitució va ser, lògicament, fruit dels temps convulsos d’on se sortia. Però han passat quaranta anys. Les lectures que s’han de fer de la Constitució no han de ser de la nostàlgia del que es va deixar enrere, sinó des de la voluntat d’adaptar-se al que està per venir. I hi ha una sèrie de fets que, mirant-los avui en dia, desperten dubtes sobre la seva validesa a l’hora de representar els diferents pobles que conformen l’Estat espanyol.

Deia Thomas Jefferson, un dels pares de la Constitució americana de 1776, que tant la Constitució com les lleis haurien d’expirar regularment al cap de 19 anys, a no ser que fossin renovades de manera activa durant la legislatura. El seu raonament es basava en tres principis:

  1. Tant la Constitució com les lleis han de representar la voluntat de la gent.
  2. La voluntat de la gent varia a mesura que creixen i neixen noves generacions.
  3. El dret a revocar una llei passada no és el mateix que el dret a triar les lleis pròpies.

Si fem els números i ens preguntem quanta de la gent que viu avui en dia va votar el text central de la nostra democràcia, i tenint en compte que per votar havies de tenir 21 anys, veiem que aproximadament tant sols un 30% de la població que viu avui a l’estat espanyol va tenir l’oportunitat de pronunciar-se. És a dir, qui va poder votar la Constitució té avui en dia, com a mínim, 61 anys.

Potser no cal llegir Jefferson per a arribar a la conclusió que aquest fet significa un greuge comparatiu per aquelles persones que neixen avui en dia. La majoria dels habitants d’Espanya d’avui, i en major mesura en un futur, ho faran sota unes lleis heretades per uns quants polítics, tots homes, que vivien uns temps que poc o res tenen a veure amb els actuals.

Un dels canvis que per sort han portat els nous temps és el moviment feminista. El patriarcat perdura avui en dia, i encara exerceix la seva cadena en infinitat d’escenes quotidianes. Però poc a poc la societat madura no tant cap a la igualtat formal (que encara queda camí) com a la igualtat real. Per això no és comprensible que La Constitució, el text sagrat per a tota democràcia, fos elaborada exclusivament per homes.

Set foren els “Pares” de la Constitució: Gabriel Cisneros, de la Unión de Centro Democrático (UCD); Manuel Fraga Iribarne, Ministre d’Informació i Turisme durant el Franquisme; Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, de la UCD; Gregorio Peces-Barba, diputat del PSOE; José Pedro Pérez-LORCA, també de la UCD; Miquel Roca i Junyent, fundador de Convergència Democràtica de Catalunya i Jordi Solé Tura, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Deixant a banda que la composició i elecció dels “Pares” fundadors ja revela la correlació de debilitats que comentàvem, el fet que la nostra Constitució no consti de cap “Mare” és, en si mateix, una anomalia democràtica important. I una raó per a repensar-la i reformular-la.

I, és clar, això no seria així si la Consitució s’hagués demostrat fàcilment modificable amb el pas del temps. Però no ha estat així. De fet, és la Constitució menys reformada de tota la Unió Europea. En aquests quaranta anys de història democràtica, la Constitució tan sols ha estat modificada en dues ocasions. La primera, durant el juliol del 1992, va ser per adequar-se als requeriments del Tractat de la Unió Europea (conegut com a Tractat de Maastrich). Concretament, la reforma va consistir simplement en afegir, en l’article 13.2, l’expressió “y pasivo”, que feia referència a l’exercici del dret a sufragi dels estrangers en les eleccions municipals.

Si la primera reforma venia més aviat per la necessitat d’homologar-se amb altres realitats jurídiques, la segona reforma, l’any 2011, es va percebre com una traïció a la població. El dia 23 d’agost, en plenes vacances d’estiu i lluny de la pressió mediàtica, es modificava l’article 135 establint en el text el concepte d’estabilitat pressupostària per satisfer els interessos del deute per davant dels interessos de la població espanyola. Espanya renunciava pràcticament, però sobretot, simbòlicament, a la seva sobirania. Aquell fet iniciaria la fi del sistema bipartidista i una onada de descontent amb les institucions que dura fins avui en dia.

Avui, quaranta anys després, hi ha molts motius per a modificar la Constitució. Sigui per la necessitat de fer del Senat una cambra territorial funcional, per introduir-hi la possibilitat de fer un referèndum, o per modificar la llei electoral. Però potser el millor argument és per fer-la adequada als temps on vivim. Una Constitució viva que ens inclogui a totes.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*