La casa Josep Sabadell o la Meridiana no tenia qui li escrigués

La casa Josep Sabadell produeix una sensació agredolça. És probable que ens sembli més notòria per trobar-se a la perifèria. Aquest do és la seva victòria i la seva condemna

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Si un barceloní lloa la Meridiana no et semblarà mala idea internar-lo a Sant Boi. La mala fama de la tercera avinguda de la ciutat prové de la seva època més fosca, quan els mals fums de locomotores i cotxes l’ocuparen per a convertir-la a un espai més que insalubre generador de pietat entre les classes adinerades. Bon exemple del que dic és la supèrbia d’Oriol Bohigas, qui l’any 1964 culminà la seva Colmena per a abellir el repertori arquitectònic de la zona al seu espai més transitat per cotxes, camions i altres vehicles contaminants quan aquests dictaven l’agenda metropolitana.

A la fi de l’avinguda, entre l’estació del Clot i la plaçà de les Glòries, hi ha un racó tranquil ben allunyat del brutalisme porciolista. Al llarg d’aquests dos-cents metres es reuneixen una sèrie d’elements molt atractius, la majoria concentrats gairebé a la cantonada del carrer d’A Coruña. El passejant, envoltat d’un estrany silenci, podrà contemplar una vivenda de 1890, una notable de 1906, l’edifici franquista de la Caixa i fins i tot l’anòmala reconstrucció de l’Orfeó Martinenc, constituït per un cub diminut complementat amb una malla metàl·lica de 13 plantes que acull l’Urbany Hostel.

Al costat de tot aquest conglomerat, culminat amb l’estàtua del meridià oferta al nostre Ajuntament pel de Dunkerque l’any 1992, trobem la casa Josep Sabadell, un edifici construït entre 1914 i 1918 que demostra a parts iguals la llibertat del seu arquitecte i la pèssima ressaca esdevinguda entre la mort del Modernisme i la consolidació del Noucentisme.

Abans d’entrar a la seva Història hem d’endinsar-nos només un xic a la de la zona. Els que caminen per l’actual Clot, un altre barri ple d’estimulants detalls estètics i urbanístics, solen ignorar que el seu actual parc ocupà el terreny pertanyent des de 1890 als tallers de la RENFE. A una imatge de 1930 s’observa la divisió entre Camp de l’Arpa i Clot mitjançant els raïls. Construir una casa en aquest indret sembla mancar de sentit, però potser si sabem algunes dades més sobre el propietari hi trobarem certa lògica.

Josep Sabadell (Gràcia,1856-Barcelona,1914) fou un dels darrers alcaldes de la Gràcia independent de Barcelona, però la seva feina empresarial tingué més relleu que la política, constituint-se en gran impulsor per a fundar la Patronal, des d’on mogué els seus tentacles envers altres institucions, arribant a presidir durant la primera dècada del segle passat El círculo de Propietarios de Gràcia, on una meravellosa casa du el seu nom al número 9 de la rambla del Prat, i el Centro de Contratistas Generales de Obras y Maestros Albañiles de Barcelona. A més a més fou el principal promotor del parc d’atraccions i el Casino de la Rabassada, quelcom que no impedí en absolut la seva vinculació amb diversos negocis relacionats amb el transport públic, on destaca el seu paper de concessionari del ferrocarril elèctric entre Barcelona i Manresa.

Totes aquestes dades em permeten suposar que tenia força facilitat i mitjans per a contactar amb arquitectes de renom. Si es decantà per en Josep Masdéu, un extraordinari mestre d’obres, fou amb tota seguretat a través la seva xarxa de contactes. Masdéu té un bon repertori arquitectònic visible a tot el Principat. A Barcelona destaca la casa Anita Rodés, culminada l’any 1909 i amb una fornícula buida per a no ressuscitar els fantasmes de la Setmana Tràgica, la desapareguda casa Ramis d’Horta i Vila Consol a la plaça de Vallvidrera, on ja mescla a la façana esgrafiats d’inspiració vienesa i ceràmica policroma.

Masdéu degué començar el seu genial edifici de la Meridiana mentre vivia el seu futur propietari. És lícit pensar que Sabadell volia un palauet fregant el límit urbà, a la quinta forca total i absoluta. Mai veié complert el seu somni. Morí el desembre de 1914 com a conseqüència d’una epidèmia de tifus, deixant-nos moltes preguntes sense respondre, entre d’altres el sentit d’ instal·lar.se vora les vies, com si així fos un precedent de Cambó i volgués controlar un porció dels seus negocis des la seva llar.

La casa, magnífica malgrat el menyspreu crònic del nostre Ajuntament pel petit patrimoni, consta de tres façanes plenes de decoració. Els esgrafiats representen gerres de flors adscrites als tòpics noucentistes. De fet, tot el conjunt sembla respondre a la voluntat orsiana d’aniquilar l’exuberància modernista i cenyir-se a una senzillesa clàssica, corroborada pel blanc dominant, imprescindible per a comprendre l’alternança de motius blanc-i-blaus de ceràmica a les tres tribunes poligonals, una per a cada façana, i les finestres que es complementen amb el vermell dels motius florals. La resta de peces desprenen, quelcom que em feu dubtar sobre si la casa fou del nostre ric protagonista al·lusions a la identitat catalana. El ferro forjat s’omple d’escuts amb quatre barres a la porta i als balcons del primer pis, mentre els següents continuen amb les mencions a la natura.

Els símbols catalanistes brillen especialment a les tribunes on, flanquejats per arcs de maó vist, trobem la llegenda de Sant Jordi, la creu de Sant Andreu, la mare de Déu de Montserrat i Sant Jaume a cavall. Unir tribunes, més pròpies del Modernisme de nouvinguts, amb esgrafiats noucentistes és una contradicció estilística molt interessant, visible gairebé a tots els barris de la ciutat. No hem de culpar als arquitectes d’aquestes excentricitats. Potser Sabadell li demanà les tribunes i Masdéu accepta sens més, quelcom força normal durant aquest període de transició entre dues arquitectures saturades de sentit ideològic. Una altra opció, relativa a les gerres, seria la ja mencionada influència del Modernisme del centre d’Europa per a desmarcar-se d’un cert pensament únic als acabats.

També cal recalcar el notori treball a l’interior de la finca, on vaig accedir fent-me passar pel carter. Es prossegueix el treball ceramista amb formes geomètriques i naturals a l’entresol i l’escala.

La casa Josep Sabadell produeix una sensació agredolça. És probable que ens sembli més notòria per trobar-se a la perifèria. Aquest do és la seva victòria i la seva condemna. Si llegeixes aquest article explica de la seva existència als amics, però no diguis res a turistes i prescindibles xafarders. Tot el seu perímetre va ple d’una bellesa força ignota i fóra millor que la conservéssim per a nosaltres, dignificant-la. Una restauració podria ser un magnífic inici per a convertir-la en punt i final de la remodelada plaça de les Glòries. Alfa i Omega, benvinguda i cloenda cap a paratges silenciats per ser massa diversos al model de parc temàtic encara vigent.

2 Comments en La casa Josep Sabadell o la Meridiana no tenia qui li escrigués

  1. Domingo Olmos Vega // 22/06/2018 en 18:38 // Respon

    Al Compartir això al Grup del Facebook Amics de Barcelofília, un Membre ha fet notar que diverses dades son errònies, el propietari es un altre, Delfí Sabadell, hi ha dades que ho corroboren al Bloc Modernisme, on hi ha una entrada sobre les Cases Delfí Sabadell de Barcelona i Montmeló. el Bloc es vptmod.blogspot.com

  2. Alfred Puig // 23/06/2018 en 13:23 // Respon

    I els tallers del ferrocarril es van inaugurar el 1851!!!

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*