La casa de Schönberg a Vallcarca

Les cases Valeri Sellent són de 1926 i responen sens cap mena de dubte a l’estètica Noucentista que predominava aleshores. Les seves dues portes venen precedides per porxos amb columnes ornades amb capitells jònics. Els extrems de la façana són un xic més alts que la resta i es coronen amb un semicercle decorat amb un estucat vermellós visible al llarg de tota la construcció, delimitant les seves parts

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
La Casa de Schonberg | Jordi Corominas i Julián

La Casa de Schonberg | Jordi Corominas i Julián

En un moment concret del meu passeig em trobo al carrer del Repartidor i rebaixo el meu patiment tot pensant en el pobre humà que un segle abans repartí aigua als veïns d’aquesta zona de Vallcarca. He deixat enrere el passatge de Napoleó, on tornarem en breu, i la meva voluntat de perdre’m per assolir allò conegut ha propiciat un deliri en pujada mig infernal. La calor escanya i la pendent es fa encara més dura. Descendeixo fins al carrer de la Mare de Déu del Coll, immortalitzo la Casa César Santurio, em distrec un xic amb la vista posterior de la Comas d’Argemir i medito la proximitat des de República Argentina, on les baixades de la Glòria i d’en Briz són incommensurables muntanyes pels peus dels passejant, bèsties d’asfalt amb capacitat d’aniquilar-nos centímetre a centímetre del seu territori.

El nostre destí és a la d’en Briz. Rep el seu nom per l’homònim folklòric que visqué en aquests dominis a mitjans del segle XIX, quan encara no existia el pont i el barri era un punt aïllat amb la resta de la ciutat. Això propicià, sense anar més lluny, que molts artistes estrangers decidissin instal·lar-se als seus turons durant la Primera Guerra Mundial. Estaven sense estar a Barcelona. El més conegut de tots fou el poeta i boxador Arthur Cravan, però el nostre nom d’avui és músic i es deia Arnold Schönberg.

El pare del dodecafonisme, a qui potser heu escoltat mentre miràveu algun documental de La 2, havia visitat Barcelona amb anterioritat. L’any 1925 dirigí el seu Pierrot Lunaire mitjançant la intercessió del seu antic alumne, Robert Gerhard, qui li aconsellà reincidir amb la ciutat comtal per a guarir el seus problemes asmàtics a un clima més càlid, traslladant-se a les cases Valerint Sellent l’octubre de 1931. Abandonà la capital catalana a mitjans de juliol de 1932.

La Casa de Schonberg | Jordi Corominas i Julián

Jordi Pons, autor d’un extraordinari assaig sobre el compositor vienès, rastrejà la seva presència a casa nostra. Cada diumenge celebrava una tertúlia on acudiren, entre d’altres, el promotor artístic Joan Prats i el poeta Carles Sindreu. Durant aquests mesos republicans, en un ambient diametralment oposat al que començava a escalfar la Mitteleuropa, escrigué la segona de les peces per a piano Op.33 i se submergí a la creació del segon acte de Moisés i Aarón, acabant-lo el 10 de març. El 3 d’abril de 1932 l’associació obrera de concerts l’homenatjà i pocs dies després coincidí amb Anton Webern, qui durant aquella primavera dirigí l’Orquestra Pau Casals al Palau de la Música. Pel maig nasqué la seva filla Núria. D’aquesta manera la família estaria vinculada per sempre més amb la breu estada a un dels cims de Vallcarca.

Per a escalar-la suo la gota grossa. Molts amics afirmen rient-se que quan em poso a donar gambades és impossible seguir-me, i no els falta raó. El meu metre vuitanta-tres m’ha dotat d’un parell de cames llargues, idònies per a pauses, accelerades i caminades en solitari. Sota el sol de la tarda desafio la llarga desfilada de turistes. No volen retre pleitesia al músic. La seva lloable intenció és arribar al Park Güell. Ni s’immuten quan començo a treure instantànies de l’edifici situat als números 22-24 de la baixada d’en Briz. Ni em miren, ignorant-me per complert, com si fos un boig per ficar-me a una vila sense referències al seu bagatge viatger.

Les cases Valeri Sellent són de 1926 i responen sens cap mena de dubte a l’estètica Noucentista que predominava aleshores. Les seves dues portes venen precedides per porxos amb columnes ornades amb capitells jònics. Els extrems de la façana són un xic més alts que la resta i es coronen amb un semicercle decorat amb un estucat vermellós visible al llarg de tota la construcció, delimitant les seves parts.

La Casa de Schonberg | Jordi Corominas i Julián

El seu autor fou Salvador Valeri i Pupurull, que al mateix barri féu la Torre Sant Jordi, amb un acabat modernista molt del seu gust. La seva obra més coneguda és la Casa Comalat, discreta fins a cert punt a la seva façana de la diagonal i esplèndida de cobres i un talent gaudià fins a la confusió al seu sector posterior, notori fins al punt que molts vianants es permetien desplaçar la seva mirada de la trilogia propera consistent en un Bingo, un sexhop i la ja desapareguda seu de Convergència. Els ulls solen ser savis.

I nosaltres, no està de més dir-ho, una mica rucs. Per això enlloc de continuar el meu ascens vaig optar per baixar i prosseguir les meves investigacions. La meva decisió comportà la pèrdua d’una poesia del nomenclàtor. Un cop culmina la baixada d’en Briz inicià el carrer Schönberg, que a la seva fi es creu amb el tancament de Verdi, cruïlla entre el classicisme i l’avantguarda i un malson pels taxistes; ho dic amb coneixement de causa, doncs més d’una vegada els conductors s’han negat a deixar-me en aquest port de primera categoria on Marsé ubica a la seva infravalorada El amante bilingüe la pensió del protagonista, la mateixa on cercarà de perpetrar la seva venjança de seducció.

Més enllà d’aquestes efemèrides literàries és curiós saber que les cases Valeri Sellent només tenen una placa en record de l’artista des del 24 d’abril de 2012. El fet és remarcable, doncs Barcelona és una de les capitals del Vell Món més desastroses pel que fa a commemorar els fets succeïts als seus murs. Fins fa ben poc aquests requadres informatius no estaven unificats i encara falten molts per a col·locar i permetre una major pedagogia urbana. Val a dir que l’actual Ajuntament, ben passiu amb la protecció del patrimoni, si s’ha esmerçat a reparar aquest error entre plafons, inauguracions i netejes per a crear un mapa del passat. S’aplaudeix la iniciativa, però no n’hi prou. Situar noms notoris als carrers és bonic, però encara ho és més protegir la identitat dels barris, doncs la Historia i el seu llegat no només s’escriu amb lletres d’or, sinó també des del sentiment d’allò petit.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*