La casa de l’esperança

Als anys seixanta tot patí un capgirament que explica a la perfecció Anna Maria Briongos. En un parcel·la propietat de la família de Ferran Fullà, aleshores el seu marit, es donaren una sèrie de circumstàncies que derivaren en una aliança d’interessos aprofitada pel pare de la noia, qui proposà la construcció d’un bloc de pisos encarregat a dos arquitectes novells, Oscar Tusquets i Lluís Clotet, ambdós tot començant a l’ofici després d’haver complert el servei militar.

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Edifici a la parcel·la propietat de la família de Ferran Fullà / Jordi Corominas

Edifici a la parcel·la propietat de la família de Ferran Fullà / Jordi Corominas

Feia molts anys que no pujava les rampes del carrer Gènova del Guinardó, amb tota probabilitat per la seva pendent demencial i el sediment de tants records d’infància. Per a visitar-lo hem de deixar enrere el parc del nen de la rutlla, continuar per Verge de Montserrat i el trobarem al cantó, és evident, muntanyès del recorregut.

Recuperar aquest espai fou una experiència curiosa. L’antic quiosc ha mantingut el cartell d’abans i s’ha convertit en un ultramarins pakistanès que en breu serà de tota la vida. A l’esquerra, com quan era un nen, es troba l’escola del Mar on durant anys i panys recalà la masia de Can Sors.

Com que és un carrer amb percentatges endimoniats les cases depenen d’aquests. El més sorprenent és que fins fa ben poc ignorava la història del seu número 25, on de ben petit vaig jugar més d’una vegada pels passadissos i les habitacions del poeta Joan Brossa, el mateix que m’ensenyà la idea del desordre personal com a ordre propi, l’excusa perfecta per a respondre a ma mare quan entrava al meu quarto i em fotia la bronca per tenir-lo fet un desastre.

El carrer es digué en un principi del fonògraf, en paral·lel a altres de la zona al·lusives a instruments de la modernitat, com la del Telègraf, encara avui en dia plena d’escoles a la seva part superior. El canvi s’executà, i no entenc gaire bé la raó, el 1923. Resulta més aviat senzill imaginar-la durant dècades buida, amb molts forats per construir i terrenys a l’atesa d’un postor interessat a revolucionar aquell racó on mai passa res, doncs el Guinardó és un dels grans desconeguts de la ciutat, tant que molts l’identifiquen amb les adores perquè ignoren com n’és de proper amb la Sagrada Família o el seu vincle relatiu amb Gràcia. De no haver nascut al barri no compartiria la meva doble nacionalitat de pàtria xica i quadrícula sentimental, ambdues unides pels peus, els matins i les nits.

Als anys seixanta tot patí un capgirament que explica a la perfecció Anna Maria Briongos. En un parcel·la propietat de la família de Ferran Fullà, aleshores el seu marit, es donaren una sèrie de circumstàncies que derivaren en una aliança d’interessos aprofitada pel pare de la noia, qui proposà la construcció d’un bloc de pisos encarregat a dos arquitectes novells, Oscar Tusquets i Lluís Clotet, ambdós tot començant a l’ofici després d’haver complert el servei militar.

El resultat fou, segons paraules de Briongos, “un laberint. Mai sabies qui era el teu veí, ni el de dalt ni el de baix, doncs els pisos es solapaven, n’hi havia d’una planta, de dues i de tres, amb escales que pujaven i baixaven. Tots eren diferents, d’una habitació, de dues, tres i fins i tot quatre. Tenien claraboies des d’on es veia el cel. Les xemeneies semblaven merlets d’un castell. I els espais comuns eren amples i lluminosos i al nadal s’hi posaven pessebres. També es jugava a futbol. Els que hi visquérem ens ho vam prendre com una aventura. Arribaren poques famílies normals, doncs els nens es podien caure amb tanta escala i l’estètica predominant no era pas aquella”.

Un deliri d’aquesta magnitud només podia aportar saba nova. La Barcelona de la segona etapa del Franquisme va precedir a la Movida i a tots els sants suposadament progressistes de l’imaginari nacional. A la seva versió oficial ho feu des l’anomenada Gauche Divine, una burgesia il·lustrada que poblà la part immediatament superior de la Diagonal entre locals, festes i moltes idees que foren revolucionàries fins que es solidificaren al poder i es feren pesades per repetició.

Sempre, no ho oblidem, hi ha una cara B, i aquesta es gestà en grans proporcions als immobles de Gènova 25 on, entre d’altres, visqueren Víctor Jou, inventor de la mítica sala Zeleste del carrer Argenteria, l’escriptora Marta Pesarrodona, el futbolista Foncho o el pintor Àngel Jové. És increïble pensar a l’ambient generat en aquesta estranya estructura. Serrat tocà les seves cançons. Paul Malvido, el petit i contracultural germà dels Maragall, agità el galliner com només ell sabia fer-ho i entre els assistents d’aquest laboratori improvisat no era pas difícil trobar l’energia de Pepe Ribas d’Ajoblanco. No és gens improcedent dir que fites com Canet Rock veieren la llum en alguna d’aquestes trenta-tres habitatges diferenciats de la resta en distribució i metres quadrats. Per a remarcar encara més la disparitat no s’accedia a totes de la mateixa manera. En certs pisos l’entrada, gairebé sempre oberta, era en descens, mentre en d’altres les escales demolien les cames d’amics i coneguts.

Al documental Construint llibertat els protagonistes d’aquells anys recorden l’experiència amb ecos de comuna. Tot era possible i tot estava per fer i ells representaven la possibilitat real d’un endemà molt més heterogeni en sintonia amb tot el moviment barceloní dels primers setanta, expressat en iniciatives com la gloriosa FAVB i la seva lluita per aconseguir una urbs digna per a la ciutadania o el pilar subversiu de la Rambla, amb Nazario, Ocaña i Camilo com a primeres espases.

Tota aquesta valentia es perdé com llàgrimes en la pluja, aquesta és la trista paradoxa, amb l’arribada dels ajuntaments democràtics i l’ascens del Pujolisme. Ambdues realitats polítiques aniquilaren aquesta perillosa brisa fins a crear una cultura inofensiva i domestica encara avui dominant el nostre horitzó, per això passejar per Gènova, observar la provocació del totxo, considerat pobre com a motiu constructiu, i la iconoclàstia de la casa Fullà segueix sent una ràfega d’aire fresc i un noble hàlit envers l’alteració del panorama. Tot això ben apartat del centre, factor ben simbòlic. No menyspreïn la perifèria. Sol tenir claus prohibides per als mediocres.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*