La casa Comas d’Argemir

La Casa Comas d'Argemir va veure la llum l'any 1904 i el seu atractiu es troba determinat a partir del terreny. La seva ubicació en pujada la converteix en un cos descendent que, no obstant, assoleix uns dels cims més originals del Modernisme mitjançant la seva coronació en una cúpula cònica recoberta de trencadís banyat de blau

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
La casa Comas d'Agremir | Jordi Corominas

La casa Comas d'Agremir | Jordi Corominas

El carrer Bolívar es troba amenaçat com a conseqüència d’una reforma que propiciarà, o almenys així s’aprovà a un ple municipal, la creació d’una rambla per a Vallcarca. A la seva part inferior una casa de 1790 es sinònim de ruïna des de fa anys, com si l’haguessin deixat morir sens considerar la seva antigüetat. Al bell mig hi ha la meva estimada casa dels gossos, amb sospitoses concomitàncies amb un immoble de torrent de les Flors de 1884; figura al cadastre com expropiada, sens que en cap moment l’Ajuntament, doncs ja he tractat la situació en més d’un article, es plantegi salvar-la o traslladar-la per a preservar la seva originalitat.

La supervivent serà, quelcom confirmat als plans de futur, la casa Comas d’Argemir, protegida com a bé d’interès cultural i protagonista d’una estranya confluència entre Bolívar i l’avinguda República Argentin. La seva condició de punt neuràlgic es complementa amb una riquesa conjugada amb l’edifici noucentista que l’observa sense passió i un altre veí, notori, però marginat a les apreciacions visuals per l’obra de Josep Vilaseca Casanovas, nom oblidat amb una sèrie de referències indispensables per a qualsevol barceloní entre les que figuren l’Arc de Triomf, l’obrador Masriera del carrer Bailén, la casa dels paraigües de la Rambla, el monument a Clavé de passeig Sant Joan o la casa Pia Batllo a la cruïlla de rambla Catalunya amb Gran Vía.

La importància de l’ideòleg d’aquesta fantasia de pedra, amb una façana posterior ben remarcada des del carrer de la Mare de Déu del Coll, em dugué a investigar sobre el propietari. L’hemeroteca va plena de dades sobre Joan Comas de Argemir. El 1890 el trobem com a primera espasa de l’Exposició Nacional Permanent i vocal de Foment de Treball. Cinc anys després rep trenta-vuit vots a la reunió de la Casa Gran per a escollir els tinents d’alcalde. Pertanyia al Centre Monàrquic Conservador. Al llarg d’aquella legislatura presidí la comissió de consums. Amb el canvi de segle fundà l’Associació Hispano-Argentina i rebé el relleu natural del seu fill, qui l’any 1915 figurava als llocs d’honor de la Joventut Maurista. És probable que morís poc després. La seva vídua, Teresa Llauradó, exhala el darrer sospir el 15 de setembre de 1918, just quan Catalunya es preparava per a reivindicar la seva condició nacional emparant-se, sense gaire èxit, en la defensa del president Wilson per a la autodeterminació dels pobles.

La casa Comas d’Agremir | Jordi Corominas

La Casa Comas d’Argemir va veure la llum l’any 1904 i el seu atractiu es troba determinat a partir del terreny. La seva ubicació en pujada la converteix en un cos descendent que, no obstant, assoleix uns dels cims més originals del Modernisme mitjançant la seva coronació en una cúpula cònica recoberta de trencadís banyat de blau. Cadascuna de les seves parts conté mèrits particulars d’inimitable sabor. El prohom volgué un castell i el seu contractat s’esmerçà per a fer-lo sentir únic. La porta té un arc parabòlic gens convencional que al seu interior amaga un preciós fanal metàl·lic i un rostre petri mig monstruós, un cave canem més aviat irònic. Les finestres del pis de dalt parlen amb el simulacre de merlets del darrer, mentre la del sector inferior és un joc magnífic, preludi d’un fris de ceràmica amb nens angelicals concentrats a la música, també visibles a la base de la cúpula, imitada a una residència d’ancians ben propera a la plaça de la Font Castellana.

La façana posterior és una mostra del poder de Comas de Argemir. Si a l’Eixample les tribunes, concebudes per a lluir l’interior com a font d’enveja entre els vianants, gairebé sempre són al centre. situar-les a la part de darrera del pis seria una incongruència pels nous rics, principals habitants de la nova Barcelona, però clar aquí parlem d’un membre de l’elit sense mitges tintes, i aquest caprici apunta a un inusual desplegament de prepotència, com si amb la presentació de la seva vivenda mesclés l’apreci a les arts i la consciència del seu lloc social, doncs al cap i a la fi igualar la importància d’ambdues façanes suggereix l’exaltació d’un tot. Cada centímetre, cada minúcia, són mecanismes imprescindibles. Si només en faltés un el projecte perdria tot el seu sentit com a metàfora del seu resident.

Comas de Argemir invertí a Vallcarca. A la Gaseta Municipal del primer d’agost de 1915 se’ns informa d’una interessant operació relacionada de manera indirecta amb la imminència del viaducte que presideix la zona. Les principals famílies del barri cediren terrenys de forma gratuïta per a convertir en carrer la riera de Vallcarca i perllongar-la fins a la carretera de Cornellà fins a Fogars de Tordera, a l’actualitat el passeig de la Vall d’Hebron. Cadascun dels clans sabia de l’enorme benefici de l’operació per a teixir vies de comuniació i reduir la distància de la vella muntanya amb el centre, del que mai s’allunyà l’actor principal d’aquestes línies. La seva mansió és inoblidable i el desigual indret on roman la propulsa fins i tot sense voler, no s’ho creguin, envers els altars. Si la resta del carrer Bolívar passa per la piqueta haurà triomfat de nou, un cop més.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*