La casa anònima del carrer estret

Si anem a la nostra víctima d'avui haurem d'adaptar-nos a l'estretesa de la ruta i arriscar-nos a contraure la nostra amiga tortículis. La casa Josep Martorell data de 1902 i el seu portal és una invitació al misteri, com si al seu interior s'hagués perdut la brillantor d'antic i al passadís d'entrada s'acumulessin fantasmes entre teranyines i una certa deixadesa

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Si dic que cadascú te la seva Gràcia potser pensareu que us prenc el pel, però és una veritat categòrica, indiscutible entre milers de barcelonins amb cert afecte per aquest barri únic. Jo mateix, sent del Guinardó, em sento un fill adoptiu de la Vila, on he transcorregut infinits episodis de la meva existència amb la sort de ser saludat pels matins i riurem com un boig totes les nits passades entre places i terrasses. No hauria de dir-ho, però potser, sense saber-ho, sóc un personat de la zona, quelcom sense importància ara mateix, o si, doncs també tinc els meus recorreguts i el meu cervell, com tots, es deixa suggestionar per fronteres invisibles.

En aquest cas concret el meu perímetre d’acció es correspon amb el tram entre Còrsega i la plaça Rovira. La resta no són monstres, però els freqüento de manera ben puntual perquè privilegio el nucli dur de plaça del Sol, Revolució, Rius i Taulet, Virreina, Diamant, John Lennon i Joanic. No he comprés fins fa ben poc la força del sector nord, ple d’edificis i històries dignes de ser rescatades.

El límit, psicològic a més no poder, ve marcat pel metro de Fontana i el carrer d’Astúries. Preguntin als vianants. Rars són els atrevits, els violadors del confí obcecats en anar cap amunt i transitar per Badia, Trilla, Santa Magdalena i altres carrers adjacents, i és una llàstima determinada de mode parcial pel domini de Gran de Gràcia, ben útil per a no perdre’s pel Laberint.

De fet, a Fontana podem entendre certs aspectes. A pocs metres s’oculta la masia de Can Trilla, de la que tenim dades des de 1728 i constituí per una celebració de l’any 1817 un preludi fundacional de les festes de Gràcia. És un plaer creuar la porta i contemplar la seva estructura antiga, oblidada pels passejants i per tant ben gustosa d’observar sens cap mena de pressa i el mateix, des d’una altra vessant, és dóna un xic més avall, on a la cruïlla entre Gran de Gràcia i Santa Rosa un bloc amaga un altre vestigi de quan la densitat poblacional del barri era baixa i no era utòpic avançar entre camps i torrents.

La casa en qüestió pertanyia al Baró de la Barre. La seva visió frontal és horrible, amb un barret de gust dubtós afegit al cos primigeni. L’essència es troba darrere, on es mantenen les arcades d’una galeria per accedir al pati, reconvertit al present pel gaudi dels nens d’una escola.

Serveixi aquesta introducció per a mostrar les realitats d’un temps llunyà, com la torre d’aigua a Santa Àgata o la mateixa Fontana, amb el seu nom remetent a una finca del segle XVIII amb un bosc de pins on més tard es construí l’homònim teatre.

Bé, ja deixo de marejar-vos. D’un món rural s’arribà a un altre d’urbà a velocitat vertiginosa. Aquest article neix arrel de dues obsessions conreades durant anys i panys. Un bon dia em vaig endinsar al carrer de Santa Rosa, fixant-me al seu número 32, un immoble modernista amb totes les característiques arquetípiques del moviment, des els esgrafiats amb motius florals fins a les balconades de ferro forjat. Si es mantingué a la meva retina fou per donar-se un aire amb dues peces precioses al costat mar de la Virreina i la Revolució.

A partir del contrast de dades vaig descobrir com la del carrer Or 44 és de Francesc Berenguer Mestres, amb esgrafiats pintats de certa inspiració vienesa. La segona, al 24 de Ramon i Cajal, s’assembla molt a la de Santa Rosa, si bé tot pot atribuir-se a les tendències cromàtiques de l’època.

Si anem a la nostra víctima d’avui haurem d’adaptar-nos a l’estretor de la ruta i arriscar-nos a contreure la nostra amiga torticolis. La casa Josep Martorell data de 1902 i el seu portal és una invitació al misteri, com si l’interior hagués perdut la brillantor d’antuvi i al passadís d’ingrés s’acumulessin fantasmes entre teranyines i un cert descuit. La seva composició, sent ben comú el nom del propietari, remet a allò popular, donada l’absència d’un balcó de pedra correguda al primer pis, substituït per un altre de ferro, mentre al segon i el tercer trobem dos per a conferir ritme a la façana i repartir els espais residencials. La verticalitat de l’assumpte s’exhibeix a la culminació de les finestres, un altre recurs redundant d’aquell instant.

Aquesta descripció és inexacte, doncs a més del 32 hi ha un bis, un estrany annex, com si després de la construcció inicial s’hagués pensat una de nova. La bellesa dels números eclipsa un altre enigma, el 14, únic vàlid si envien cartes a aquesta adreça. No ho farà el seu arquitecte, Salvador Vigo de Soler, qui per a conferir-me una frustració encara més gran és gairebé una ombra, amb un simple indici per a jugar una mica amb el passatge Font 3, on erigí la casa Antoni Martorell. Abans, presentà un projecte per a la urbanització de la França Xica, sent premiat amb un accèssit.

Com és comprensible, no fa falta ser Sherlock Holmes per a esbrinar-ho, la casa de Santa Rosa i la veïna de la Sagrada Família comparteixen el mateix cognom i tan sols un any de distància a la seva finalització. Ens aventuraríem a imaginar una acció conjunta de Josep i Antoni per a augmentar el seu parc immobiliari a llocs encara bastant verges per a la Barcelona d’aleshores.

Acabem. Aquesta és la crònica d’una aproximació i un regal pel passejant per a lectors amb ganes de saltar del paper a la quadrícula, el cavallet de la primera planta potser és l’esperit de l’únic Josep Martorell de la Barcelona selecta, la guia indispensable de 1908. Hi figura com a mestre de nens al carrer de Santa Anna. La transacció de les pies dones fóra perfecta per a arrodonir el conjunt. Mirin cap amunt i si saben quelcom no dubtin ni un segon a escriure’m.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*