La batalla de Barcelona, la prova de foc per la ‘tercera via’ d’Ada Colau

L’alcaldia de la ciutat es jugarà més en el terreny de les percepcions objectives i subjectives que en l'eix nacional. Aquestes són les expectatives a onze mesos vista.

Jaume Risquete
 
 
 
Foto: iStock

Foto: iStock

Si la política catalana està polaritzada des de fa vuit anys entre independentistes i constitucionalistes (o unionistes), en el cas de Barcelona el partit d’Ada Colau ha estat exemple de com sobreviure als efectes del processisme. La batalla per Barcelona sembla, avui dia, més oberta que mai. La segmentació fa complicat que l’independentisme s’alci amb la victòria simbòlica que seria guanyar la capital de Catalunya.

Barcelona en Comú i Ada Colau han representat en els darrers tres anys aquesta tercera via tan bescantada per l’independentisme polític, intel·lectual i mediàtic amb la idea repetida més o menys amb frases com ara “el federalisme no és cap via perquè a Espanya no hi ha federalistes”. Les últimes enquestes que han publicat tant El Periódico i La Vanguardia com el CEO contradiuen que la majoria de catalans siguin independentistes o unionistes. Ans al contrari, menys del 20% dels catalans se senten només catalans mentre que més del 70% se senten tant espanyols com catalans o més catalans que espanyols.

Les eleccions municipals del 26 de maig del 2019, que coincidiran amb les europees i amb 13 autonòmiques, es perfilen com les més transcendentals per al mapa polític català i espanyol des de les primeres eleccions locals amb la recuperació de la democràcia, l’abril de 1979. En el conjunt d’Espanya ho seran per comprovar l’ascens del PSOE després de la jugada mestra de Pedro Sánchez, la capacitat de regeneració d’un PP en crisi i, finalment, per veure si Ciutadans és capaç d’assaltar el poder local.

Com hem vist darrerament, la política catalana i espanyola circula a una velocitat extraordinària que fa que cada vegada sigui més difícil fer pronòstics. Pel que fa a Catalunya, el procés continuarà marcant l’agenda política i mediàtica, sobretot amb la sort dels polítics empresonats (o presos polítics, que cadascú triï l’opció semàntica).

I és en aquesta clau nacional que la batalla per l’alcaldia de Barcelona es presenta més oberta i apassionant que mai. Les darreres enquestes mostren un empat entre Barcelona en Comú, ERC i Ciutadans, amb un PSC que pot guanyar terreny per l’efecte Pedro Sánchez i algunes de les iniciatives que pot prendre. Com per exemple, en habitatge, la tornada als contractes de lloguer de cinc anys. Per la seva banda, el Partit Popular segueix en caiguda lliure i pot desaparèixer del consistori. El PDeCAT i la CUP segurament ni tan sols podran sumar amb ERC perquè Barcelona tingui per primera vegada un alcalde independentista, Alfred Bosch.

Les eleccions municipals sempre tenen un comportament bastant peculiar que fa que els votants no es guiïn tant per la seva ideologia o pel sentiment identitari i més per aprovar o penalitzar la gestió del dia a dia: si els carrers estan nets, si puja la delinqüència, els preus de l’habitatge… és un terreny sovint subjectiu, de percepcions, més que de realitats, sobretot en ciutats grans com Barcelona. No tant en poblacions petites.

És en aquest terreny de les percepcions objectives i subjectives, més que en l’eix nacional, que es juga la batalla per Barcelona. I és en aquest terreny que l’alcaldessa Ada Colau té la paella pel mànec si no és que ha de gestionar alguna crisi important, especialment si ho ha de fer mesos abans que comenci la campanya electoral. A hores d’ara l’arribada d’immigrants sense papers es pot convertir en un argument contra l’equip de govern municipal durant l’estiu. Com els problemes d’incivisme dels turistes. Però el principal problema objectiu dels barcelonins són els preus desorbitats dels lloguers i és el que més podria erosionar Barcelona en Comú.

La difícil llista sobiranista

Hi ha hagut darrerament altres debats menors, però de gran intensitat mediàtica, com els narcopisos del Raval. Però, tot sembla indicar que a un any vista només una llista conjunta i transversal dels partits independentistes podria fer perdre l’alcaldia a Colau. Ara com ara, ERC no vol sentir a parlar d’una llista soberanista i Alfred Bosch confia a poder avançar Barcelona en Comú amb un discurs que pivotarà sobre el concepte desobediència. Falten onze mesos per les eleccions però casos com el de Juanjo Puigcorbé, a qui ERC va fer fora dijous, no ajuden a pensar en un sorpasso dels republicans.

Una altra incògnita és el paper que pot tenir Ciutadans –que va arrasar a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya en barris obrers on Colau va obtenir un gran suport– i si finalment el candidat és Manuel Valls, un senyor fred que com es va comprovar en l’entrevista a TV3 en el programa Quatre gats no té clar si Barcelona té un o cent barris.

Caldria veure si candidats paracaigudistes com serien Manuel Valls i Jordi Graupera (Neus Munté coneix millor Barcelona que algú que viu a New Jersey) podrien tenir uns bons resultats. L’experiència ens diu que a Barcelona no es dóna suport a aquest tipus de candidats que no han baixat mai al metro o que no saben ubicar la Verneda o Nou Barris. Tot i que hi ha hagut candidats barcelonins com Josep Maria Cullell (CiU), que durant la campanya electoral de les municipals de 1987 va arribar a dir que agafava el metro a la parada de Correos. Llàstima que aquella parada s’havia tancat el 1972.

I queda el paper del PSC, i del seu candidat Jaume Collboni, un altre representant de la tercera via, que pot anar guanyant terreny a altres opcions, sobretot a Ciutadans, si l’efecte Pedro Sánchez no perd força. Un altre escenari és un nou govern de Barcelona en Comú i el PSC que tornaria a convertir Barcelona en la màxima expressió de l’opció equidistant respecte al pols entre l’independentisme i l’unionisme.

Que Barcelona sigui dels ajuntaments catalans i espanyols més sanejats econòmicament o que famílies amb ingressos baixos tinguin un ajuda per fill (de 100 euros) són alguns dels mèrits de la gestió de Colau al capdavant de l’Ajuntament. Això no obstant, Colau haurà de defensar-se sobre el fet que tot i que hi ha un pla en marxa per construir 8.000 habitatges de lloguer social al final del mandat només s’hauran fet uns 600.

La batalla per Barcelona està oberta i Barcelona en Comú (que el pròxim 7 de juliol elegirà el procediment que seguirà en el procés de primàries en què no sembla que hi hagi més candidat que la candidata Colau) encapçala fins avui les opcions per repetir en l’alcaldia. De moment, s’ha assegurat la pau social després que fa uns dies Colau hagi aconseguit el que mai cap alcalde havia aconseguit en 40 anys: signar un conveni laboral amb tots els sindicats de treballadors del consistori.

Jaume Risquete
Sobre Jaume Risquete

Jaume Risquete és periodista i doctor en comunicació política (URL). Ha col·laborat a l’Avui, El Temps, La Vanguardia, El Periódico, La Marea i El Deber de Bolívia. Va treballar al gabinet de premsa d’Iniciativa per Catalunya Verds (1999-2001) i va ser cap de premsa per aquesta formació al Congrés dels Diputats (2007-2010). Contacte: Twitter | Més articles

1 Comentari en La batalla de Barcelona, la prova de foc per la ‘tercera via’ d’Ada Colau

  1. Una aliança amb el PSC del 155 difícilment pot ser una opció de futur. Calen noves aliances, ara difícils, entre les tres forces d’esquerra catalana: Comuns, ERC i CUP.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*