La banca no sempre guanya: recuperem la llei anti-desnonaments de Catalunya

"La banca sempre guanya", diu la dita, i també la realitat. La decisió del Tribunal Suprem sobre les hipoteques ho acaba de comprovar de nou. No obstant això, també hi ha vegades que la banca perd. O almenys, que no guanya tant

Irene Escorihuela
 
 
 
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“La banca sempre guanya”, diu la dita, i també la realitat. La decisió del Tribunal Suprem relativa a l’impost de les hipoteques ho acaba de comprovar de nou. No obstant això, també hi ha vegades que la banca perd. O almenys, que no guanya tant. La recuperació de la Llei 24/2015 contra l’emergència habitacional i la pobresa energètica de Catalunya és un petit pessic als beneficis dels grans propietaris com bancs i fons “voltor”.

Coresponsabilitzant els grans propietaris

Des dels col·lectius pel dret a l’habitatge s’ha abanderant la necessitat d’imposar obligacions a qui es lucra mercadejant amb drets fonamentals, en aquest cas a un habitatge digne. Es tracta d’aconseguir una “corresponsabilització dels privats”, d’aquells agents que, com les entitats financeres o els fons d’inversió, participen del negoci immobiliari. Si més del 90% dels habitatges estan en el mercat privat -tots coneixem l’escassetat del parc públic d’habitatge-, aquest mercat necessita estar regulat i garantir la funció social de la propietat.

La Iniciativa Legislativa Popular (ILP) d’habitatge i contra la pobresa energètica a Catalunya, impulsada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Observatori DESC, va ser pionera d’aquest nou paradigma: obligava els bancs i grans propietaris a no desnonar famílies vulnerables. Com ho feia? El propietari havia d’oferir un lloguer social -és a dir, amb una renda d’entre 10% i 17% dels ingressos familiars- en el mateix habitatge a qui estigués en procés de perdre la seva llar. Així s’aconseguia que, tant en casos de desnonaments per impagament de lloguer com d’hipoteca, les persones en risc d’exclusió residencial no perdessin el seu habitatge, romanent en ella amb un lloguer acord amb els seus recursos.

La ILP també obligava a cedir l’habitatge buit de bancs, grans empreses i fons d’inversió a les administracions públiques per a lloguer social, allà on hi hagués necessitat de reallotjar persones vulnerables. Amb més de 150.000 signatures de suport i un ampli suport social, aquesta norma es va aprovar per unanimitat al Parlament de Catalunya fa tres anys, convertint-se en la Llei 24/2015. Durant els seus nou mesos de vigència, va aconseguir parar centenars de desnonaments.

Al maig de 2016, el govern del Partit Popular va impugnar la norma davant el Tribunal Constitucional, afavorit per la banca -el BBVA va fer explícita la seva demanda d’inconstitucionalitat a la Vicepresidenta del Govern d’aquest moment-. La llei va quedar en conseqüència suspesa en la seva major part. Moltes altres lleis autonòmiques contra l’emergència habitacional, aprovades després de l’estela de la 24/2015, també van patir la mateixa sort.

La retirada del recurs: recuperem la llei?

Després de dos anys de suspensió i encara sense sentència del Tribunal Constitucional, l’arribada del PSOE a la Moncloa permetia entreveure una oportunitat per recuperar la llei. El nou govern té la potestat de retirar el recurs d’inconstitucionalitat en el moment que ho desitgi. Aquest va ser el seu compromís, signat per escrit en el moment de la impugnació. De fet, el govern de Rodríguez Zapatero va retirar 21 recursos similars del PP quan va arribar al poder el 2004. Per això, des d’abans de l’estiu, el grup promotor de la llei venim insistint en la necessitat de retirar el recurs de forma immediata, abans que una sentència del Tribunal Constitucional pogués eventualment anul·lar la norma de forma definitiva. Hem interpel·lat, d’una banda, el govern català perquè posi com a prioritat en la seva agenda la recuperació d’aquesta llei social, procedent de la ciutadania, i, d’altra banda, al govern espanyol, ja que és qui té la potestat de retirar el recurs.

L’aposta del grup promotor era, sense cap mena de dubte, la retirada íntegra del recurs i recuperar la llei per complet. No obstant, el Ministeri de Meritxell Batet, encarregat de negociar les retirades de recursos, advocava per certes modificacions de l’articulat i interpretacions jurisprudencials. Però l’acord final aconseguit suposa una gran victòria, ja que retira el recurs dels articles principals: el que paralitzava desnonaments (article 5, apartats 1, 2, 3, 4 i 9) i la cessió de pisos buits (article 7).

Aprovada la retirada en el Consell de Ministres de divendres passat, manca el beneplàcit del Tribunal Constitucional i la seva publicació al BOE perquè la “Llei 24” torni a estar vigent a Catalunya. Com a efecte immediat, aquells procediments de desnonament iniciats o a punt de ser interposats hauran de paralitzar i el gran propietari haurà de fer, de manera obligatòria, una oferta de lloguer social. L’incompliment porta associats fins a 90.000 euros de multa. Alhora, els municipis podran començar a desenvolupar la cessió obligatòria d’aquells pisos buits en mans de grans propietaris per donar resposta a la situació d’emergència habitacional.

Propers passos pel dret a l’habitatge

Tenir vigent a Catalunya la Llei 24/2015 és un primer pas per revertir el difícil accés al dret a l’habitatge. L’acord de pressupostos de PSOE i Units Podem llança algunes idees més, especialment en el camp legislatiu. Cal veure com es conjuguen amb la Llei Habitatge PAH, admesa a tràmit recentment al Congrés dels Diputats, i amb la llei de crèdit immobiliari, norma clau que s’està debatent aquests dies a la cambra.

De les propostes recollides en l’acord de pressupostos, destaca la modificació de la llei de lloguers, la LAU. Allargar els contractes a 5 anys en cas de persones físiques i a 7 en cas de grans forquilles d’habitatge suposa un petit alleujament a les persones inquilines, si bé els Sindicats de inquilines de Barcelona i Madrid ho han considerat insuficient per a un lloguer estable. El possible límit de preus de lloguer en zones tensionades seria un altre gran avanç: cal veure com es desenvoluparia en cada comunitat autònoma. Pel que fa a l’augment d’habitatge públic, el gran dèficit de l’estat espanyol, s’assegura que s’augmentarà el pressupost en els propers anys. No obstant això, les mesures sobre els immobles buits i els habitatges de la SAREB -el banc dolent-, que podrien augmentar substancialment el parc d’habitatge públic, són tímides i poc concretes.

És innegable que els últims mesos han portat bones notícies en matèria d’habitatge. Per poder palpar els seus efectes, serà imprescindible que des de la ciutadania i els moviments socials es doni seguiment tant a les modificacions normatives com als augments pressupostaris. I, sobretot, no deixar en mans dels poders públics la seva implementació: exigir l’aplicació i denunciar incompliments és vital per poder avançar cap a majors garanties del dret a un habitatge digne.

Irene Escorihuela
Sobre Irene Escorihuela

Irene Escorihuela Blasco és llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració i graduada en Dret amb Màster d’Advocacia. Especialitzada en drets humans i dret penal, actualment és Directora de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (ODESC), on ha coordinat publicacions, formació i assessorament en polítiques públiques. El seu àmbit d'actuació principal és el dret a l'habitatge i a la ciutat. Ha treballat també a l’administració pública i a la Universitat de Barcelona. Té experiència acadèmica i laboral a Amèrica Llatina, especialment a Perú i Equador Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*