Khomeini, el barça i l’hotel que no fou masia

El recinte va obrir les seves portes el 26 de setembre de 1899 i no va funcionar, cedint-se al cap d'uns mesos al nounat Futbol Club Barcelona, que va usar el complex com a vestuari i va jugar alguns partits en aquells terrenys, acabant-se l'episodi quan es va signar la seva venta per a iniciar l'execució de la meravella de Domènech i Montaner i l'equip més emblemàtic del país va recalar fins 1905 al camp de la carretera d'Horta

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Enrique Vila-Matas denomina carrer Rimbaud als límits geogràfics de la nostra infantesa, el territori caminat que comprenia, si parlem en termes actuals, la nostra zona de confort, els llocs fora de casa on ens sentíem segurs. Més enllà arribaven aquells dracs als que només vencíem quan superàvem una edat de la nostra vida i creixíem tot ampliant el nostre coneixement de l’espai.

Una de les meves fronteres de nen era l’escola Mas Casanovas, on d’altra banda vaig tenir una de les meves grans victòries esportives perquè vaig anotar la cistella decisiva del meu grup d’EGB contra aquells nois instal·lats en aquell edifici enorme i misteriós, fàcilment recognoscible per les seves dues torres que ens feien identificar la construcció amb l’Aiatol·là Khomeini. El temps, ens situem a la fi dels anys vuitanta, propiciava el símil, totalment absurd.

Un altre dels punts infranquejables de la meva infància era passeig Maragall. Més enllà es trobava el Camp de l’Arpa, un món a descobrir que nomes vaig passejar més tard, fixant-me al seu nomenclàtor. Un dels carrers de la zona es diu, de manera ben poètica, de l’Eterna Memòria i sempre em feu pensar al nacionalisme. Anava ben errat.

En realitat, l’evocació era un homenatge de Miquela de Borràs i Valls al seu marit, el cavaller Joan de Peguera, que també figura al nomenclàtor de la parcel·la. La raó, ben comprensible, és la qualitat de propietària de la dona, qui poc després de la mort del seu espòs va contraure matrimoni amb Matías Ramón de Casanovas i Bacardí, qui morí poc després. La vídua donà al germà del finat vasts terrenys, i així fou com Baltasar de Casanovas dominà una extensió que anava del Lligalbé fins al Torrent de la carabassa, just al costat de l’actual carrer d’Aiguafreda, del que vaig parlar el passat estiu.

Ben a prop de l’escola protagonista de l’article trobem el passatge de Casanovas, un carrer ara mateix ben minso on encara és possible rescatar cert ambient de barri, amb sopars dels veïns a l’aire lliure i una tranquil·litat insòlita pel nostre segle. La relació d’aquest racó amb l’antiga masia és evident i ens permet començar una breu història del paratge.

Molts parlen del centre escolar com si fos la passada ubicació del casalot rural. S’equivoquen. L’any 1881 la fil·loxera destrossà la prosperitat de les vinyes de Can Casanovas. Encara els hi quedava la font, apreciada pel veïnat, fins al punt de donar nom a l’hotel de luxe que Montserrat Casanovas, com poden entendre els terrenys no havien canviat d’amo i tot quedava en família, instal·la a les rodalies del que en breu seria l’hospital de Sant Pau, causa major per a demolir el 1902 l’antiga masia.

L’hotel, amb trenta-dues habitacions i dotat d’electricitat, quelcom revolucionari aleshores, era una espècie de filial de l’Anglaterra, inaugurat el 1897 on avui veiem l’edifici de Telefònica, entre Fontanella i Portal de l’àngel. No és complicat imaginar que la senyora cavil·là sobre la possibilitat d’atraure clients amb ganes de dur les seves queridas a la part alta de la ciutat per a romandre tranquils sota la protecció d’aquest barri nou de trinca.

El recinte obrí les seves portes el 26 de setembre de 1899 i no funcionà, cedint les seves instal·lacions al cap de pocs mesos al Fútbol Club Barcelona, nounat que emprà el complex com a vestidor i jugà alguns partits en aquells terrenys, acabant-se l’episodi quan es firmà la seva venda per a iniciar l’execució de la meravella de Domènech i Montaner i l’equip més emblemàtic del país recalà fins 1905 al camp de la carretera d’Horta.

L’hospital condicionà tot l’entorn, i així nasqueren carrers com Igualtat, que Franco més tard mutà a Cartagena, Coelo, l’actual pare Claret, o Catalunya, que correspon a Sant Quintí.

Un lustre més tard de donar les seves primeres passes l’hotel esdevingué una caserna de la Guàrdia Civil, i així es mantingué fins 1934, quan amb la República arribà l’Escola Pablo Iglesias. Durant poc més d’una dècada aquesta àrea del Baix Guinardó tingué un marcat caràcter marcial, doncs és ben sabut que on avui es troben els jardins de Girona estigué l’homònima caserna de cavalleria, fins i tot visitada pel rei Alfons XIII.

Tornem a la meva experiència. La pujada de Cartagena amb Mas Casanovas és salvatge, un dels trams més ideals per a maleir els ossos a la pendent. A finals de l’anterior centúria on ara veiem un hotel hi havia el consolat xinès. No puc precisar, amb tota seguretat em semblava irrellevant, que amagava l’interior del gran supermercat que fa cantonada amb Castillejos.

Aquests segments tenen algunes referències simbòliques. Per a molts la seva marca més destacada és el DIR. En canvi, per a la meva educació sentimental adulta Can Vives, és la bandera, un resistent pels seus parroquians, gent normal de sempre, i la seva aposta per escapar a la homologació barcelonina.

Els immobles dels voltants expressen aquestes contradiccions urbanes. Sobreviuen poques cases dels anys vint al carrer del Mas Casanovas, Rosalía de Castro o Llorens i Barba. La resta són blocs sense personalitat, assassins d’una estètica perduda per sempre més.

El vell hotel tornà a ser de la Benemèrita el 1950. No deuria ser mala idea destinar-lo a qüestions pedagògiques. Al recuperar-se s’anomenà Bisbe Irurita i els nens que hi estudiaven convisqueren amb el barraquisme imperant a les hectàrees de la Masia. El 1986, després d’anys i panys oblidat, recobrà vida i al cap de 365 dies veié la llum el CEIP Casanovas, vigent fins a la data.

Quan passo a prop, quelcom que passa amb força freqüència, em sobta reflexionar sobre l’anonimat dels seus ets i uts mentre l’islamista barbut em provoca un somriure per sota del nas. Els cotxes el superen sense fer-li cas. Els vianants respiren profundament i blasfemen contra l’ascensió. A altes hores la seva fotografia és el silenci. Pel matí el curs d’aigua segueix, sense extingir-se.

1 Comentari en Khomeini, el barça i l’hotel que no fou masia

  1. justa dominguez rey // 05/01/2019 en 0:36 // Respon

    Si, fue mi primer colegio con maestras excepcionales que me hicieron amar de por vida la lectura y el colegio. Recuerdo, a mis màs d 60 años, a la srta. Inés, de primer grado (no recuerdo su apellido. Yo tenía 3 años). Y a la inolvidable Ma. Dolors Vilaseca, con su sonrisa unica y su amor por la enseñanza. Había también también otra maestra, de corte falangista y de ingratos recuerdos para mí. Estuve allí hasta los 7 años. Cuando he pasado por allì, me ha parecido tan bonito como cuando lo vi por primera vez

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*