Junqueras guanya a Puigdemont en la lluita per l’hegemonia independentista

A Catalunya, els resultats electorals es poden analitzar sota el prisma de l'independentisme per veure com han suposat un moment històric d'impàs entre ERC i la formació hereva de CDC, Junts per Catalunya.

Guillem Pujol
 
 
 
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, al Parlament de Catalunya | Parlament.cat

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, al Parlament de Catalunya | Parlament.cat

Els resultats de les eleccions porten cua. Un nou parlament més heterogeni, la pugna entre l’eix esquerra i dreta, l’arribada de l’extrema dreta a les institucions, la patacada històrica del Partit Popular… S’obre un escenari diferent, i Pedro Sánchez té opcions de mirar a ambdós costats per a formar govern, o bé intentar governar en solitari en un escenari de geometria variable. A Catalunya, però, els resultats es poden analitzar sota un altre prisma: el d’una lluita que va arrancar l’any 2012 i que perdura fins avui, més cruenta que mai. Parlem de l’hegemonia per l’espai independentista.

D’ençà que Artur Mas decidí fixar la històrica Convergència Democràtica en el món independentista (abans eren un partit nacionalista català) es van redefinir dos camps de batalla que s’havien mantingut perennes gairebé des dels primers anys de democràcia. El primer i més evident, la lluita per l’espai independentista. L’independentisme abans del 2012 no era un espai d’aspiració política transversal, sinó un ninxo concret d’afiliació identitària. L’antiga convergència no tenia cap problema en cedir-li l’espai a ERC, perquè sabien que es quedaven amb el tros més gran del pastís. El segon, un canvi en els jugadors principals que aspiraven a definir el catalanisme polític, aquest espai central de la política catalana que CDC havia hegemonitzat durant dècades (amb el PSC com a rival en algunes temporades). Però tornem al dia d’avui, on les eleccions generals del 26A han suposat un moment històric d’impàs entre ERC i la formació hereva de CDC, Junts per Catalunya. Fixem l’atenció en els seus respectius líders.

Junqueras vs Puigdemont

Ni Puigdemont es presentava com a candidat, ni Junqueras podia fer una campanya normal en aquests comicis, però les seves figures són tan potents que eclipsaven Laura Borràs i Gabriel Rufián, els respectius caps de llista a la pràctica. La lluita per aquest espai és també la lluita entre Junqueras i Puigdemont, que mai s’han avingut l’un amb l’altre, especialment des de les discrepàncies en assumir les responsabilitats de l’organització de l’1 d’octubre. Junqueras i Puigdemont representen dos estils de lideratge gairebé antagònics, i és possible que hagi tingut alguna cosa a veure en la decisió de la majoria de catalans i catalanes de recolzar el primer en detriment del segon.

Junqueras, que des de de Lledoners (i ara altre cop Soto del Real) mou els fils de la seva organització política, destaca pel seu posat conciliador, serè, i proper. És a dir, com s’acostuma a caracteritzar aquests atributs en política. Junqueras és el paradigma del “perfil baix”. Pretén liderar (de portes enfora) no tant amb la presència d’autoritat sinó amb la proximitat desacomplexada. Val a dir que tot és projecció i imatge, però en gran part d’això va la política. Per la seva banda, Puigdemont caracteritza el lideratge del líder carismàtic i el personalisme polític. Puigdemont sosté el partit, fet que s’ha de veure com una debilitat del mateix.

Una altra de les capacitats de Junqueras ha estat la seva intel·ligència a l’hora de diversificar el seu discurs, sempre sota la idea d’eixamplar la base, per exemple, amb les figures de Rufián i Aragonès. L’un amb un discurs formalment d’esquerres (recordem que es declara marxista), l’altre amb un perfil institucional moderat que pretén transmetre la tranquil·litat suficient perquè les elits i els poders financers confiïn en la formació republicana. Puigdemont, per la seva banda, representa un lideratge tan actiu que s’accepta implícitament (sigui o no cert), que l’actual president de la Generalitat és un transmissor més en la seva cadena de comandament. És possible que el model de lideratge de Puigdemont necessiti un context d’alta tensió política on el debat giri al voltant d’un sol tema (la independència, en aquest cas). Però la tensió no es pot mantenir eternament constant. En aquest sentit, els vents li eren favorables a Junqueras.

Hiperventilats vs traïdors

Una manera d’analitzar aquest combat fratricida és veure què diuen l’un de l’altre per a deslegitimar els seus corresponents discursos. No el que es deien directament, perquè òbviament no poden fer-ho. Però sí que han incentivat uns elements d’atac que s’ha anat difonent pels mitjans de comunicació i, sobretot, per xarxes socials. Dues paraules que ja formen part d’aquest univers lingüístic de l’independentisme: els hiperventilats i els traïdors. L’estratègia d’ERC era emmarcar a Junts per Catalunya a dins del marc dels “hiperventilats”. Què significa ser un hiperventilat? Significa tenir un discurs centrat exclusivament en la voluntat d’independència, ignorant la resta d’assumptes polítics. No només això; significa, també, que la forma en què s’adopta el discurs sobre la independència ignora les subtileses del realisme polític, les estratègies del rival, la correlació de forces, etc. És, per tant, un atac que assenyala que el posicionament és purament passional: però les batalles no es guanyen només amb cor, sinó també amb cap.

L’estratègia de Junts per Catalunya respecte a ERC implicava acusar-los de traïdors al desig independentista i al llegat de l’1 d’octubre (sigui el que sigui que això signifiqui). Una estratègia clarament ofensiva amb la intenció de deslegitimar ERC com a força capaç de portar Catalunya a la independència, i que tenen en Puigdemont el seu principal valedor. És ben cert que el que està identificat com a principal enemic de l’unionisme és Puigdemont i no Junqueras, i que fou ell el President de la Generalitat – i, en última instància, el màxim responsable – dels fets succeïts entre el setembre i l’octubre del 2017. Però l’acusació de traïdor, que bé ha gaudit d’una part important del suport del votant independentista, aixeca polseguera entre el votant independentista no mobilitzat, en tant que obra una escletxa difícilment irreconciliable dins de l’independentisme. El somni de la unitat, fet miques.

La realitat és que no només ERC ha guanyat la batalla del relat per la independència, sinó que Junts per Catalunya, a hores d’ara, no té un discurs de govern més enllà de la confrontació amb l’Estat. Alguns enyoren la solidesa de la vella Convergència, i en l’horitzó hi ha veus que dibuixen el retorn d’Artur Mas com l’esperança de canvi d’una formació que no passa pels seus millors moments.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*