Jove, ja és l’hora de treballar?

En definitiva, tot ha canviat i s'han d'adaptar les polítiques i les famílies als canvis que s'estan produint. Per això cal revisar la definició de les polítiques per a joves de 16 a 29 anys com un tot únic.

Francesc Castellana
 
 
 

Les persones grans acostumem a creure que amb l’experiència de la vida viscuda i el que hem vist i sabem, n’hi ha prou. Potser això és cert només en termes generals: podem considerar que la vellesa és un pou de coneixement per a les noves generacions, però ho és només en l’explicació històrica de les coses i potser també com a referent vital. Però no necessàriament en relació a les coses tal com són ara.

Recordaré sempre la mare explicant a la meva neboda com trobar feina: li explicava l’experiència de com havien trobat feina tots els membres de la família i li donava ànims. Ella només havia pogut treballar al camp del seu pare i com a mare de família de cinc fills, un treball no remunerat. Aliena, doncs, al coneixement del detall concret, ja que no havia viscut altres experiències, activava la confiança i l’autoestima de la meva neboda. Les coses que li explicava, a més, havien canviat molt respecte anys enrere, temps de l’ocupació en massa, quan de feina no en faltava.

El trànsit de jove a adult suposa molts mals de cap a joves, ja que han de reconèixer i adaptar-se al món dels grans per poder-hi viure amb normalitat. Més encara quan a la inestabilitat que suposa deixar l’adolescència hi afegeixes que el món dels adults està en transformació i, lluny de minvar les incerteses, encara les incrementa més. En el treball poques coses són iguals a fa 20 anys. Amb una mirada superficial es fa evident que els joves, les dones i els que han perdut la feina de tota la vida, tenen dificultats afegides per integrar-se al món laboral. Per no parlar de les persones que pateixen discapacitats laborals, pels quals el camí cap a les oportunitats es fa més estret.

Quan jo vaig començar a treballar, l’edat legal per iniciar la vida laboral era els 16 anys, i això ja fou una conquesta perquè abans, ja fa molts anys, es feia treballar els nens, tal com passa avui a països poc desenvolupats econòmicament i democràticament. La meva generació va veure el canvi legal dels 14 als 16 anys, que s’adaptava a la fi del cicle educatiu obligatori. Alguns poden pensar que res ha canviat respecte a la incorporació a la feina, ja que l’edat legal de treballar no ha canviat des dels anys 70, però és un error. Han canviat moltes coses i sembla que els grans, els de més edat, no sempre ho assumim.

Canvis operats

Podem fer una llarga llista dels canvis de tota mena en els més diversos àmbits, tecnològics, d’organització del treball, familiars, mercats internacionals, però en aquest article només ens referirem a com han afectat la incorporació dels joves al treball, que ja és en si mateix un fet prou rellevant.

La primera sorpresa és comprovar que només 2 joves de cada 10, entre 16 i 19 anys, estan actius, però només 1 treballa i l’altre està buscant feina (en recerca). Dit d’altra manera, 8 de cada 10 joves d’entre 16 i 19 anys són aliens al mercat de treball. Ja sigui per la sobreprotecció de les famílies, perquè estimen que poden sobreviure sense la seva incorporació “prematura” al treball, o perquè prefereixen invertir en la continuïtat de la seva formació, el cert és que els joves no s’activen. Ni ho fan per feines temporals, ni tampoc combinen formació i treball, ni tan sols en els períodes lectius interromputs. Així doncs, els joves resten aliens a la realitat laboral, al món on es produeixen i distribueixen els béns i serveis.

No obstant això, m’inclino a pensar en una altra qüestió i és el fet que el món empresarial no contracta joves menors de 20 anys, ja sigui per la seva escassa formació, o per la manca d’habilitats socials o tècniques, que avui són més complexes i exigents en els llocs de treball que fa 20 anys. Així doncs, els requeriments educatius, tècnics i d’experiència els deixen a la porta sense poder entrar i fan palès que l’abandonament prematur del sistema educatiu o el fracàs escolar no són bons passaports per trobar feina. D’altra banda, en els processos d’ajust del model productiu, el sistema d’acreditació professional és cada vegada més important i exigent, i deixa fora els qui no considera prou preparats, encara més quan l’empresari té altres llocs on buscar o, si més no, això li sembla.

Mercat normalitzat

No és fins als 25-29 anys que el mercat de treball es normalitza, essent l’interval 20-24 anys  l’inici de la incorporació massiva al mercat laboral, restant els menors de 20 anys en el que podríem anomenar una fase prelaboral.

Entre els 25-29 anys 7 de cada 10 joves s’activen, encara que no arriben a 5 de cada 10 els que treballen i un 25% dels activats estan a l’atur en recerca de feina. És en aquest grup on el que es porta a la motxilla en coneixements i habilitats contrasta amb la realitat de l’oferta de llocs de treball disponibles.

El grup de 25-29 anys és sens dubte el més actiu en relació a la població en general. Gairebé 9 de cada 10 estan activats i 7 ocupen feines remunerades, mentre que 2 de cada 10 es troben a la recerca de feina.

Estem doncs amb situacions ben diverses respecte a la incorporació dels joves al treball, que requereixen un tractament específic per a cada grup. Ja que no hi ha treball remunerat per als joves menors de 20 anys, caldria assegurar que aquests assoleixen les competències bàsiques que requereix el mercat de treball i, sobretot, experiència en el món de la producció i els serveis, tot allargant l’experiència educativa.

Per al grup de 20 a 24 anys cal posar èmfasi en els programes de transició: informació i orientació, reforç de pràctiques laborals, i sobretot, acompanyament reforçat en els trànsits laborals. La política preventiva que es faci amb aquest col·lectiu tindrà més retorn social i serà més eficient que les correctives o pal·liatives que es facin al llarg de la vida, ja que aquestes últimes sempre atacaran un problema que podia ser resolt abans i en millors condicions.

Quant als joves entre 25-29 anys, el problema de l’elevada rotació laboral qüestiona la posició que assoleixen de manera continuada i, per tant, requeriria programes d’acompanyament i reforç en els trànsits laborals i d’informació i capacitació, sense oblidar el reforç de les habilitats socials.

En definitiva, tot ha canviat i s’han d’adaptar les polítiques i les famílies als canvis que s’estan produint. Per això cal revisar la definició de les polítiques per a joves de 16 a 29 anys com un tot únic. Cal segmentar-les en funció de cada situació i requeriment específic en relació al context, cal informar-orientar les famílies, l’escola i els joves, i aquestes han de ser proactives en l’adaptació dels joves. Necessitem eines més ajustades per combatre el principal problema en el trànsit laboral dels joves: l’atur juvenil.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*