ENTREVISTA | JORGE DEL CURA

“L’1-O es va torturar: la policia va castigar per desobeir i va generar por”

Jorge del Cura fa més de 40 anys que treballa en temes relacionats amb la tortura i la repressió. Per a ell, la tortura té un objectiu clar, "generar por". Del Cura es mostra preocupat perquè "als jutjats espanyols totes les valoracions pericials psicològiques són rebutjades i menyspreades. Per a ells o hi ha un os trencat o no hi ha dolor"

Sònia Calvó
 
 
 
Jorge del Cura | SÒNIA CALVÓ

Jorge del Cura | SÒNIA CALVÓ

L’1 d’octubre 1.066 persones van resultar ferides, segons xifres facilitades pel Departament de Salut de la Generalitat. L’ONG Human Rights Watch va denunciar “l’ús excessiu de la força” per part de la policia l’1-O i va reclamar una “investigació efectiva” de l’actuació del cos per part d’experts internacionals. “La policia pot haver tingut la llei de la seva part per fer complir una ordre judicial, però no els donava el dret de fer servir la violència contra manifestants pacífics”, va afirmar Kartik Raj, investigador per a Europa occidental de HRW . Davant d’això, Jorge del Cura va un pas més enllà i assegura que en l’1 d’octubre es va torturar.

Aquest enginyer naval de formació va començar a freqüentar cercles antirepressius i antifranquistes a partir de l’assassinat de Salvador Puig Antich, el 1974. Pocs anys més tard, el 77, amb el motí de Carabanchel, del Cura comença a col·laborar amb el Comitè de Suport a la Coordinadora de Presos Espanyols en Lluita (COPEL). A partir d’aquí, la seva lluita va seguir a través dels comitès de suport del cas Scala, a presos anarquistes, la CNT… Fins que es crea, el 1985, l’Associació Contra la Tortura. Ara treballa com a funcionari de justícia a Madrid i és portaveu de la Coordinadora per la Prevenció i la Denúncia de la Tortura (CPDT). Parlem amb ell arran de les jornades organitzades per l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans (OSPDH) sobre violència institucional a Catalunya.

Les Nacions Unides defineixen la tortura com qualsevol acte en el qual un funcionari públic infligeixi intencionadament a una persona dolors, físics o mentals, per tal d’obtenir una informació, castigar-la, intimidar-la o coaccionar-la. Podem diferenciar tortura de maltractaments?

La convenció de les Nacions Unides de 1984 s’ha quedat antiquada, ja que està més enfocada al dany físic que no al psíquic. A més, distingeix tortura o maltractaments segons la gravetat del dany produït. Això cal canviar-ho. Les seqüeles poden ser més o menys greus, però és tortura. Hi ha un altre problema que és la intencionalitat, les Nacions Unides recull l’obligatorietat que per ser tortura sigui un dany intencional, però això avui en dia caldria superar-ho. És el cas dels entorns torturants que estan dissenyats amb l’objectiu de causar dany.

Per exemple?

Les presons de màxima seguretat o les cel·les d’aïllament a les presons. No és un funcionari el que t’aïlla per torturar, sinó que el mateix aïllament està generat per condicionar aquestes situacions de dany, dolor i càstig. Compleixen totes les funcions, per això cal actualitzar la convenció.

El Codi Penal té un article que fa referència a les tortures i altres delictes contra la integritat moral.

Hi ha moltes varietats entre tortura, maltractament i pena cruel, inhumana i degradant, és un procés llarg. D’una banda hi ha la tortura i després les seqüeles. Una cosa és la sanció, quina pena correspon a cada cas de tortura, que aquí caldria veure si és tortura, tracte cruel, inhumà, degradant, de lesions, etc. I una altra cosa és la tortura com a figura i intencionalitat, cal separar-ho. Si comencem a distingir entre tortura i maltractament, aquesta distinció està bé des del punt de vista penal, però no del punt de vista ètic o educacional.

Hi ha una tendència preocupant que és judicialitzar tota lluita pels drets humans. Una cosa és que calgui judicialitzar, però no és l’única ni la més important. Ens hem oblidat de la funció de formació, tant als funcionaris com a la societat civil, als particulars, els individus. Cal combatre la tortura en aquest camp ideològic. Quan plantegem aquesta diferència crec que no estem fent molt bé a la lluita contra la tortura.

Amb el que hem dit fins ara, les imatges que va deixar en alguns casos l’actuació policial de l’1-O, es podria arribar a considerar maltractament o tortura?

Segons l’últim informe del Relator Especial de la Tortura , per la definició que fa de tortura, el que va passar l’1 d’octubre és tortura, perquè entra en la definició de les Nacions Unides, que és que funcionaris públics van castigar a algú per alguna cosa que ha fet o se suposa que ha fet, a més es va coaccionar a tot un col·lectiu. És un cas de tortura generalitzada. Les lesions no són especialment greus, però la por que es va generar en la societat és molt greu.

És un cas clar de tortura punitiva, on es castiga a una sèrie de persones per desobeir unes ordres, per ser independentistes, hi ha un càstig en la societat catalana per haver desobeït o fins i tot haver-se enfrontat a l’Estat espanyol. És un cas de tortura evident si bé les conseqüències personals de cadascú no són especialment greus. Insisteixo, el Codi Penal espanyol així ho recull, una cosa és el delicte de tortures, que ha d’anar acompanyat del delicte de lesions, que anirà segons les seqüeles.

Cargues durant l’1-O a Barcelona | ROBERT BONET

Fa anys que entitats que defensen els drets humans demanen que s’incorpori el Protocol d’Istanbul com a mecanisme per prevenir la tortura, ja que permet fer una avaluació psicològica i determinar el grau de maltractament o tortura. Espanya compleix amb aquest protocol?

El Protocol d’Istanbul no és d’obligat compliment, és una recomanació de les Nacions Unides. Això fa que els jutges no el coneguin o no li donin credibilitat. Després, en els jutjats espanyols, totes les valoracions pericials psicològiques són rebutjades i menyspreades. Per a ells, o hi ha un os trencat o no hi ha dolor. No estan preparats per a ser sensibles al dolor del ciutadà. És un problema important.

En el cas de les presons, concretament, hi ha un problema important amb el protocol i en general amb el patiment psíquic. Quan el procés de tortures és puntual o reduït a un espai temporal limitat, de pocs dies d’aïllament o detenció, és fàcil acreditar que hi ha hagut tortura i quines seqüeles hi ha hagut en aquest espai de temps. Però en situacions de privació de llibertat prolongada és més complicat. Amb el Protocol d’Istanbul, si hi ha hagut successos de tortura prolongats en un temps, es pot acreditar que hi ha estrès postraumàtic, encara que és difícil de concretar on, quan i com. Algú que ha estat 25 anys a la presó i que ha viscut diversos moments de tortura, el dany s’ha acumulat. En aquest sentit els jutges ho posen molt difícil perquè necessiten un culpable.

Aleshores, davant d’aquestes dificultats, val la pena denunciar?

L’objectiu de denunciar tortura no ha de ser la condemna d’una persona. Moltes vegades caiem en el parany de la impunitat, però la impunitat no és el problema, és el símptoma. Quan algú diu que no posa una denúncia perquè “no serveix per a res” o perquè “s’arxivarà”, hem de canviar el discurs. La denúncia té un objectiu legítim que és la responsabilitat personal, que el torturador sigui investigat i pateixi la sanció que correspongui. Però la denúncia té altres objectius com saber què està passant i com s’està tractant a les persones. Quan sapiguem això, podrem posar-hi solució.

Pot dir algun exemple?

Moltes de les denúncies de la CPDT no arriben a bon port, en el sentit d’aconseguir que es jutgi o es condemni a algú, però quan aconseguim focalitzar l’atenció en un centre de detenció, sigui una comissària, una presó o un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), som conscients que encara ens diguin que no és veritat el que estem denunciant, l’administració posa mesures. Durant un temps el règim de vida en aquests centres millora, disminueix l’agressivitat, disminueix la pressió… És efectiu. Mai ens reconeixeran que hi ha tortura, però millora. Per això l’objectiu de la denúncia no ha de ser castigar, sinó visibilitzar què succeeix per posar remei i sensibilitzar la ciutadania. Hi ha impunitat perquè la societat no està en contra de la tortura.

Una de les sessions organitzades per l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans a la UB | SÒNIA CALVÓ

Durant el franquisme, per exemple, es torturava amb la finalitat de treure informació. Això ha canviat? 

La tortura té tres objectius principals: obtenir informació, castigar o coaccionar. Hi ha un altre objectiu clar que és el de generar por, tant a la persona concreta que es tortura, per exemple per dissidència política, com al seu entorn. No obstant això, amb les noves tècniques de tortura hi ha persones que no saben que estan sent torturades. La gent quan parla de tortura està pensant en les pallisses, en arrencar les ungles, trencament d’ossos, cops… La part física i més sagnant. No obstant això, la tortura, la més habitual actualment, és la que intenta trencar la persona per després aconseguir el que sigui, informació, justificacions o coaccions.

Ens trobem moltes persones que han participat en una manifestació, han estat detingudes, i que quan són posades en llibertat i els preguntem com els han tractat ens diuen: “Bé, em van pegar quatre bufetades i no em van deixar dormir, em van obligar a estar contra la paret, però bé”. Al cap d’uns dies comencen els malsons i l’ansietat. Però com les seqüeles físiques aparentment no són greus, ningú associa això amb tortura. Per exemple, si no et deixen dormir, la teva capacitat de reacció és menor, ets més dòcil, hi ha un càstig i un objectiu clar d’humiliar i destrossar psíquicament a aquesta persona. Si el teu com a funcionari tens a una persona privada de llibertat, si la destrosses i la fas embojir anímicament, serà molt més fàcil poder gestionar la vida d’aquest centre.

Un cas així, en una presó ha de ser difícil de denunciar.

Sí, les presons tenen un problema en general que és que són centres molt tancats. Els murs de la presó no només tenen l’objectiu que el pres no s’escapi, sinó que la societat no entri i no vegi el que hi passa dins. Per això s’intenta que les presons cada vegada estiguin més lluny de la resta de la societat. Lluitem per trencar això, amb informació i sensibilització. Per exemple, el protocol de prevenció de suïcidis de les presons no funciona bé ni s’aplica correctament, això és per desinterès, per falta de mitjans i per la deshumanització de les presons i de les persones preses.

Aleshores, podem dir que hi ha tortura en democràcia?

En els mitjans de comunicació la paraula tortura ve aparellada normalment a una situació que es viu fora d’Europa, ja que se suposa que les democràcies no torturen. Però justament les democràcies són les que més han investigat en tortura. Hi ha l’exemple de França, després de la guerra d’Algèria, o els Estats Units amb Guantánamo. Hi ha un altre problema que és que tothom rebutja la tortura quan “sóc jo” el torturat, però quan el torturat és “un culpable” o “un dolent”, prefereixo no saber-ho, però no m’oposo. A Europa, el suport a la tortura en casos de terrorisme està en les enquestes a un 20% a Espanya o un 60% a França. La tortura no s’aplica als bons, això és inadmissible, però als dolents, com no són persones, sí que es pot. És la deshumanització de la persona. A Espanya la tortura continua sent sistemàtica a tot l’Estat.

Què recomana que faci una persona que ha patit tortura?

El primer és tenir ajuda, ja sigui a través del protocol d’Istanbul o de tractament psicològic o suport psicosocial. La gent que ha patit tortura es pot recuperar amb suport, sobretot del seu entorn més proper. És igual de crucial el suport jurídic com el social. És molt important no dir que “alguna cosa hauran fet” perquè, independentment de si han fet alguna cosa o no, no es pot torturar a les persones.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*