Jordi Ojeda: “Estem envoltats de robòtica i no ens n’adonem”

Entrevistem a aquest conegut enginyer català, expert en còmics, robòtica i ciència ficció, per parlar d'éssers artificials, reals i imaginaris, arran de la recent publicació del llibre 'Robots de cine. De Maria a Alita' (Diábolo Ediciones).

Txerra Cirbián
 
 
 
sdr

sdr

Jordi Ojeda (Barcelona, 1966) és dels pocs especialistes en ciència ficció que sap realment de què parla i escriu: és enginyer industrial amb un Màster en Producció Automatitzada i Robòtica per la Universitat Politècnica de Catalunya. Fa una dècada va crear l’empresa Rational Time, centrada en una cosa tan actual com l’organització del temps del treball, que manté en standby. Responsable des de fa anys del projecte ‘Còmic, Ciència i Tecnologia’, en què fa servir la historieta com a instrument pedagògic i divulgatiu, també és professor del Departament d’Empresa de la Universitat de Barcelona i ha comissariat diverses exposicions, les més populars, al Saló Internacional del Còmic de Barcelona i al Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Vostè és una raresa: enginyer, expert en gestió del temps i ‘comiquer’ de pro. D’on surt?

Jo vaig néixer a Barcelona, el 1966. Sóc fill d’emigrants andalusos. El meu pare era paleta i la meva mare, mestressa de casa. Pencaires que han treballat tota la vida perquè els seus fills poguessin estudiar i viure bé. De petit era molt bon estudiant i un dia vaig descobrir que existia la carrera d’Enginyeria Industrial, una formació que em permetia dedicar-me a gairebé qualsevol cosa.

La va descobrir, així, sense més?

M’agradava la ciència. De petit deia que volia ser físic. Quan estava a l’institut, donava classes particulars de Matemàtiques i Física a altres nois, fins i tot de classes superiors, la qual cosa suposava una petita font d’ingressos. Els professors van saber-ho i el meu profe de Física, amb el qual tenia una bona relació, em va proposar anar a uns seminaris nocturns que ell donava a la Universitat.

I això, amb només 15 o 16 anys?

Sí, però encara que m’esforçava molt, no entenia res, perquè eren temes molt avançats: Física quàntica, Teoria de la Relativitat i similars. Un dia, aquest profe em va preguntar si m’ho estava passant bé. Li vaig respondre que m’estava costant molt seguir-lo, però que no es preocupés, perquè jo m’esforçaria, amb la idea de ser físic, com ell. I ell, que ja començava a ser amic meu, em va mirar i em va dir que moltes gràcies, però que ell no era físic, sinó enginyer industrial.

Vaja, quin desengany!

Sí. Gairebé em va deixar fet pols. Però em va explicar bé en què consistia la carrera i on estudiar-la, i vaig decidir que això era el que volia fer. L’Enginyeria Industrial de fa 30 anys et permetia formar-te per a moltes coses. Allà es donaven les Matemàtiques més difícils després d’Exactes, la Química més difícil després de Químiques i la Física més difícil després de Físiques. Et formaves de manera més generalista i et preparaves per a tot el que vindria després: jo vaig estudiar Informàtica amb cartolines perforades!

Caram, què diu!

Jo vaig entrar a la Universitat el 1984 i em vaig convertir en becari de l’Escola d’Enginyers el 1987, amb 20 anys. Anècdota: jo vaig ser qui va treure de les caixes i muntar els primers ordinadors personals que es van comprar a la Universitat Politècnica (UPC)! Ara pot semblar ridícul, però en aquell moment, gairebé ningú sabia el que era un ordinador. Fins i tot vam organitzar visites de professors per ensenyar-los què era un PC. Tinc correu electrònic des de 1988, un dels primers.

Com van entrar els robots en la seva vida?

En aquella època vaig assistir a un màster de robòtica que dirigia Gabriel Ferraté, que era el rector de la UPC. Llavors era l’Institut de Cibernètica, que després canviaria de nom. Era tot molt nou, amb els primers robots, les primeres computadores industrials… I com destacava molt, em van demanar que coordinés el màster l’any següent. Sóc enginyer, especialitzat en organització industrial. Per aquest motiu m’interessen els grans projectes d’aquesta parcel·la, l’automatització en general, més que la robòtica.

Què llegia de petit?

Sóc el tercer de quatre germans. La meva germana és un any més jove que jo però els meus germans són més grans: quan tenia 10 anys, ells ja eren uns joves de 18 i 23 anys. Per aquest motiu vaig créixer amb els còmics i llibres que llegien i amb la música que escoltaven, ens portaven al cinema… Així que tota la meva vida he vist, llegit i escoltat coses que no eren les pròpies de la meva edat. I de totes elles, a mi m’interessava molt la ciència ficció, no només la tecnològica, sinó la sociològica, la que reflexionava sobre societats del futur, d’escriptors com Aldous Huxley o HG Wells. Entre els 12 i els 15 anys, els divendres i dissabtes anava de ‘caça’ per les biblioteques de Barcelona a la recerca de llibres rars. Si em parlaven d’un llibre d’Isaac Asimov, per exemple, mirava quins altres llibres havia escrit i on els podia consultar.

I la seva afició pels còmics?

Com li deia, llegia molts còmics gràcies als meus germans, ja que no tenia diners per comprar-los. Especialment, gràcies a un d’ells, que es va casar molt jove, als 20 anys. Els seus sogres tenien un quiosc i durant molts anys ens passàvem la nit de divendres a dissabte llegint totes les novetats de la setmana. Això sí, a les 6 del matí, tornàvem a deixar tot el material ben col·locat i en perfecte estat.

Quina sort!

Doncs sí. Fins que vaig anar a la Universitat i ja no ho podia fer, perquè havia d’estudiar. Però jo, amb 18 anys, estava al dia de tots els còmics que es publicaven i venien als quioscos: recordo especialment el primer número de la revista ‘Totem’, perquè hi sortien en Corto Maltés d’Hugo Pratt, la Valentina de Guido Crepax, el millor de Moebius… Espectacular! I jo només tenia 11 anys!

Llegia gratis, però no tenia còmics propis…

No. Fins que vaig començar a treballar d’enginyer i vaig poder comprar els meus propis còmics i anar fent la meva biblioteca. Però aquestes lectures em van ajudar a tenir una cultura de la qual encara ara me n’aprofito. Quan vaig acabar la carrera, el 1990, vaig entrar a treballar a l’Institut Català de Tecnologia i vaig començar a encarregar-me especialment de projectes de formació i divulgació. M’interessava com podia explicar millor la ciència perquè la societat l’entengués millor. I el 1997 va sorgir el projecte ‘Còmic, ciència i tecnologia’, és a dir, divulgar la ciència i la tecnologia utilitzant com a instrument pedagògic les historietes.

Què en pensaven els seus caps?

En aquell moment, ningú tenia ni idea del que estava fent, perquè haurien pensat que em passava tot el dia llegint ‘Mortadelo i Filemón’. Dels 22 anys que porto en aquest projecte, excepte la meva família i amics, fa només set o vuit anys que ho saben els meus caps; quan vaig començar a sortir a la premsa, la ràdio i la tele.

I l’han ajudat?

Sempre m’he buscat la vida. A la UPC hi ha hagut gent que m’ha ajudat i caps que m’han posat totes les traves del món, que no sabien què són els còmics ni entenien la importància que poguessis captivar i animar a estudiar carreres científiques a la gent jove a partir de la lectura dels còmics. Fixa’t que, als anys 60, en plena guerra freda, el Govern dels EUA va demanar a les editorials que introduïssin motius científics i tecnològics a les historietes, sobretot en les dels superherois. Aquest va ser un dels motius pels quals Stan Lee va desenvolupar en Marvel personatges que eren científics. Així, Reed Richards, el líder dels Quatre Fantàstics, és un científic; Spiderman és estudiant de Química; IronMan és enginyer… Quan llegies que Hulk era un físic que investigava els raigs gamma, t’interessava saber què eren.

Pura miopia d’aquests caps seus…

És no veure que la cultura popular, com són els còmics, enfocats a qualsevol edat, però especialment als joves, pot ajudar no només al fet que estudiïn ciències, sinó simplement per adquirir l’hàbit de la lectura. Jo corregeixo molts exàmens i veig que la gent no sap llegir, no sap escriure, no sap expressar-se. Tenen problemes de comprensió lectora.

I vostè creu que la historieta pot ajudar?

Per a mi, el còmic té quatre usos: com una lectura, un llibre de text, temàtic, històric, genèric; com a recurs pedagògic, que t’ajuda a explicar una lliçó; com a plataforma per a estudiar altres disciplines artístiques, i com a eina de comunicació, perquè un dibuix et permet transmetre o expressar emocions o sentiments.

Tornem al projecte ‘Còmic, ciència i tecnologia’.

Va sorgir el 1996 després d’una xerrada sobre el tema a càrrec de Francesc Solé Parellada, un catedràtic d’Economia que és un gran amant i col·leccionista de còmics, a la qual únicament vaig assistir jo. Solé, que havia estat professor meu, em va convidar a anar a casa seva per ensenyar-me els còmics que tenia. Vaig anar-hi i vaig al·lucinar amb la seva col·lecció. ¡Brutal! Jo li vaig proposar fer un llibre entre tots dos amb tota aquella documentació.

No recordo un llibre seu així …

No, no, espera. Com que allò era una feina colossal (anàvem amb fotocòpies, no hi havia ordinadors), vaig proposar-li canviar el projecte de llibre per quelcom més senzill, com una exposició. Així podíem convèncer a algunes institucions perquè ens ajudessin, com el Col·legi d’Enginyers Industrials, la UPC i l’Institut Català de Tecnologia. I al 1997 vam exposar a la UPC, en la que seria l’última mostra exhibida a la seva sala d’exposicions.

D’aquesta exposició sí que me’n recordo!

Sí, perquè a l’any següent, el 1998, va estar al Saló del Còmic, i va viatjar a set o vuit llocs més de Catalunya, gairebé sempre acompanyada d’una conferència que donava jo. I després, va estar a Pamplona, Logronyo, Madrid, Castelló, València… 25 llocs diferents fins a l’any 2006 o 2007.

També ha organitzat altres mostres…

Quan vam portar l’expo a Cantàbria, el 2006, entre els assistents s’hi trobava el cap de cultura del Port de Santander, i ens va proposar un projecte on expliquéssim la contribució dels ports al desenvolupament històric, econòmic i sociològic dels territoris i ciutats on n’hi havia. I aquest seria el germen de ‘Còmics a port’ i ‘Fars de paper’. Del 2007 al 2011 em vaig dedicar a aquest projecte, del qual van sortir exposicions, llibres, conferències, articles, congressos.

I després van arribar els robots…

En el 2011, Carles Santamaría, director del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, ​​em va demanar organitzar una gran exposició central sobre els robots en el món del còmic, que s’acabaria titulant ‘Robots en la seva tinta’. Vaig acceptar amb la condició que el marc no fos únicament la historieta, perquè els robots en la ficció sorgeixen especialment de la literatura i s’han fet molt populars en el cinema i la televisió, però són residuals en el còmic. Vaig estar treballant en això tot un any i l’exposició es va inaugurar en la 30ena edició del saló, el 2012, any que va superar per primera vegada els 100.000 assistents. Va ser un espectacle, la major exposició sobre robòtica que s’havia fet a Espanya fins llavors.

I va ser el germen de més exposicions sobre robots.

Sí, arran de ‘Robots en la seva tinta’, vaig realitzar l’exposició ‘Robots de pel·lícula: de Maria a Eva’. Totes dues són el germen del meu llibre, al costat d’una tercera, pendent de muntatge, que s’exhibirà al Museu Nacional de Ciència i Tecnologia (MUNCYT) d’Alcobendas (Madrid) al llarg del 2020. És un projecte que vaig iniciar el 2017, però que té vuit anys d’investigació i feina al darrere, des del 2011, i que, en retardar-se la seva posada en marxa, m’ha permès traslladar el treball de recerca elaborat a aquest llibre.

Tot sobre robots?

En realitat, sobre l’ésser artificial. No em podia referir només a robots com R2D2 i C3PO, de ‘La guerra de les galàxies’, sinó que havia de parlar del tema de manera global. Per això, començo pels autòmats del segle XVIII i la literatura de ciència ficció i éssers artificials del segle XIX (la paraula androide s’inventa en una novel·la francesa). Ja al segle XX passo pel teatre, on es va inventar la paraula robot (encara que referida al ‘treball esclau’) en una obra de Karel Capek, el 1921, i el cinema, amb la Maria de ‘Metròpolis’, així com la literatura d’Isaac Asimov. Fins als anys 80 escric de robòtica de forma cronològica, però després parlo també de ciborgs, exosquelets, drons, la realitat augmentada…

Per a vostè, quin és aquest primer ésser artificial?

El que marca l’inici de la ciència ficció moderna és la criatura de Frankenstein el 1818, el primer robot biològic, perquè tal com apareix en la novel·la de Mary Shelley, es crea a partir de trossos de diversos cadàvers. Fixa’t que a ‘Avatar’ (2009), una pel·lícula tan interessant com taquillera, els cos blaus dels na’vi que fan servir els protagonistes no deixen de ser unes fundes amb el cervell d’aquests humans. En el fons, són robots biològics.

Al seu llibre hi ha totes les pel·lícules del gènere?

No. El llibre no és completista, sinó que destaco les pel·lícules que jo crec que són interessants per al lector amb un seguit d’excepcions: no surten molts títols orientals ni d’animació perquè és probable que escrigui una segona part sobre el cinema asiàtic i l’anime japonès. Com que no es tracta d’un encàrrec, faig servir un llenguatge divulgatiu per a tots els públics. I ho he dividit en molts capítols per facilitar la lectura i consulta posterior.

En el llibre hi ha títols bons i d’altres, més regulars.

És que no faig crítica de cinema, sinó que parlo de robots de pel·lícula. Podria estar tot un dia parlant de ‘2001’ (de fet, l’any passat vaig impartir un curs de 20 hores sobre aquesta pel·lícula de Kubrick), però en el llibre només parlo d’HAL.

El pròleg el signa Kike Maíllo, el director de les pel·lícules ‘Eva’ i ‘Toro’.

Quan Kike estava a punt d’estrenar ‘Eva’ al Festival de Sitges del 2011, jo era jurat en aquella edició. Ens coneixem i hem anat coincidint en diferents conferències i presentacions. Li vaig comentar que havia escrit el llibre, li vaig enviar el text i em va dir que li havia agradat molt i que no tenia cap problema en escriure’n el pròleg. Que ho hagi fet li dóna un punt de qualitat, que hagi confiat en mi. També va ser important per a l’editor i per a la promoció del llibre, és clar.

Podem treure alguna conclusió del seu llibre?

Que cada vegada més estem envoltats de robòtica i no ens en adonem. Mira el teu mòbil: funciona amb intel·ligència artificial. Per això, aquest no és només un llibre sobre robots al cinema, sinó una reflexió sobre tecnologia i el concepte de criatura artificial. Tot el nostre entorn, fins al nostre oci, té relació amb la robòtica. És fàcil imaginar que d’aquí a uns anys puguem fer una rèplica del nostre cervell i tenir una còpia de seguretat a internet. O podríem tenir una impressió en 3D del nostre cos, una funda, com a ‘Avatar’. Doncs potser això passi d’aquí a 20, 50 o 100 anys. I tot això, en la ficció, ja ho ha plasmat algú d’alguna manera, com Richard K. Morgan, a ‘Altered Carbon’ (2002) i Netflix ho ha convertit en una sèrie (2018).

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*