Entrevista | Jordi Ibáñez Fanés

Jordi Ibáñez Fanés: “En el joc polític ja no importa on és la veritat ni qui menteix”

El llibre 'En la era de la posverdad' pretén introduir en el debat públic una reflexió sobre la crisi de la veracitat, la confiança i la democràcia que transcendeixi les urgències de l'actualitat

Oriol Puig
 
 
 
Jordi Ibáñez | ORIOL PUJOL

Jordi Ibáñez | ORIOL PUJOL

Citant Nietzsche, dins la seva proposta postmoderna, “no existeixen els fets, només interpretacions”. Però qui s’apropia del relat pot ser portador de la veritat. Als anys setanta, a les facultats de periodisme, es deia que “els fets són sagrats i les opinions són lliures”, i en canvi avui en dia “les opinions són sagrades i els fets són opinables”. Els canals de comunicació han canviat i qui filtrava el relat de la veritat i les opinions amb el gran públic ara ha perdut aquest monopoli.

La interpretació i comprensió dels fets objectius queden subordinades a la manipulació i l’emmotllament de les emocions i creences personals de les persones encarregades d’orientar i formar opinions. Signe dels temps, o moda? Una nova cara de la propaganda política o un fenomen que només s’entén en el nou entorn comunicatiu? Una aberració que es depurarà ben aviat, o el principi del final de la democràcia? Instrument dels populismes, o conseqüència del fracàs de les castes mediàtiques i polítiques?

El llibre coordinat per Jordi Ibáñez Fanés, En la era de la posverdad (Calambur) convoca 14 assagistes (el mateix Ibáñez, Manuel Arias Maldonado, Victoria Camps, Nora Catelli, Joaquín Estefanía, Jordi Gracia, Andreu Jaume, Valentí Puig, César Rendueles, Domingo Ródenas de Moya, Marta Sanz, Justo Serna, Joan Subirats i Remedios Zafra) per respondre a aquestes preguntes en 14 assajos.

El diccionari Oxford, va designar el terme post-truth -postveritat- com la paraula de l’any 2016. Ens pot definir postveritat?

La definició que dóna el mateix diccionari fa referència a un tipus d’afirmació que prescindeix dels fets per interpel·lar directament a les emocions i creences del destinatari del missatge. Però els mateixos responsables del diccionari ja adverteixen que la paraula no és un neologisme recent, i remunten el seu ús a un article de Steve Tesich a The Nation, el 1992. És evident, però, que la campanya del Brexit i de Donald Trump en les presidencials nord-americanes van disparar l’ús de la paraula fins a quotes suficients per convertir-la en la paraula de l’any. Tot l’episodi del procés llançat per l’independentisme català ha alimentat aquest mateix fenomen a Espanya.

La coherència en la selecció dels assagistes que participen en el llibre rau en la seva llibertat professional o en la seva diversitat ideològica?

Òbviament els dos criteris han prevalgut i s’han combinat. No volíem (i faig servir el plural, perquè realment el llibre sorgeix d’un projecte compartit amb Jordi Gracia i Domingo Ródenas) que el llibre sorgís d’una única posició política. El problema de la postveritat no podia abordar-se com si es tractés d’una presa de partit, sinó com una qüestió de cultura política molt més oberta. 

Pot donar-nos un exemple clar de postveritat?

Els famosos “fets alternatius” invocats per la consellera de Trump, Kellyanne Conway, per justificar les falsedats del portaveu de la Casa Blanca Sean Spicer sobre el nombre d’assistents a la presa de possessió de Trump, és possiblement l’exemple més escandalós. Però moltes afirmacions simplistes, situades en el territori de la interpel·lació emocional i prescindint de tota consistència en termes fàctics, jurídics o econòmics, poden considerar l’ambient propici per aconseguir aquest punt aberrant dels fets alternatius, o d’afirmacions que tornen irrellevant la veracitat i la simulació en l’espai públic.

La mentida sempre ha existit. Què la diferència de la postveritat?

És habitual mostrar-se displicent amb la postveritat i assimilar-la sense més a la vella mentida de sempre. Però si no distingim no serem capaços de comprendre la toxicitat potencial del fenomen. La propaganda pot consistir en un engany cregut, tolerat o suportat. No creure’t alguns disbarats, en segons quins règim, i manifestar en veu alta aquesta incredulitat, pot portar-te a la presó. Encara que és veritat que creure en l’increïble, com l’Alemanya nazi va arribar a creure en Hitler, forma part d’un gaudi de la creença i de la identificació amb el líder i amb el poder que no s’ha de menystenir. Vull dir que davant el que menteix sempre hi ha qui desitja ser enganyat i qui suporta l’engany per pura supervivència. En les democràcies també hi ha engany, i també hi ha propaganda. Però al mentider se li fa pagar el seu engany.

I és clar, una cosa és mentir per protegir-se i una altra cosa ben diferent és mentir per enganyar i aconseguir d’una manera falsa, per exemple, una victòria electoral. I és en aquest punt on la postveritat fa la seva aparició. Ja no és un simple engany per incrèduls. És un engany clamorós, bast i obscè per consum de seguidors als quals, fins i tot sabent que poden estar enganyant-los, no els importa que el que els seus els diuen sigui veritat o mentida. A aquest nou públic que només escolta el que li agrada i només creu el que li agrada i convé creure, perquè ho diuen “els seus”, podríem qualificar-lo de “crèdul cínic”. Creuen sabent que el que creuen pot ser totalment fals.

Existeix la postveritat inconscient?

No existeix l’engany inconscient, perquè en diem error. I creure inconscientment un engany és ser senzillament enganyat. A la postveritat no hi ha engany. El joc és molt més pervers. Per això parlo de credulitat cínica.

Podríem parlar d’una postveritat positiva i en aquest cas seria justificable?

Hi ha enganys, les anomenades mentides pietoses, o fins i tot els secrets d’Estat, o les mentides del poder per protegir-se, que poden arribar a tenir una justificació, no diré positiva, però es pot comprendre que algú o alguna cosa desitgi protegir-se, ocultar-se, o desviar l’atenció mitjançant l’engany i la fabulació. La postveritat és massa obscena en el seu plantejament i massa estúpidament tòxica per a la comunitat com per arribar a imaginar mai ni tan sols una remota explicació, tret la gran degradació de la comunitat on s’obre pas. Perjudica la qualitat de l’espai públic i perjudica la democràcia. 

El ciutadà té la percepció que la mentida, avui, gaudeix d’una certa impunitat. Té fonaments aquesta percepció?

Sí, si pensem en la postveritat en un sentit estricte. Una altra cosa és que en el règim de la postveritat ja res importi i l’engany sigui tolerat, senzillament perquè en el joc polític ja no importa ni on és la veritat ni qui menteix, sinó com et mous en les ombres que envolten els teus propis interessos de ciutadà privat.

Podríem considerar les xarxes socials com un “antídot” contra la postveritat?

A l’inrevés. Jo crec que en elles ha proliferat la postveritat i han estat un camp adobat per a la seva reeixida expansió. A les xarxes regna l’emocional, el primari, i el criteri rector és el gaudi de l’acord i del conflicte, res que tingui a veure amb criteris de veritat o facticitat. Prova d’això és el nivell d’intoxicació que triomfa en elles.

L’ús de la postveritat és eficaç més enllà de la política i en qualsevol col·lectiu?

Crec que és eminentment una qüestió política. No crec que en una parella sigui indiferent que sigui veritat o mentida el que se sàpiga sobre, per exemple, una infidelitat, i no crec que en el món de les relacions sentimentals, inclosa l’amistat, el joc de la creença cínica tingui cabuda. Per descomptat, la postveritat no té ni sentit ni cabuda en el món dels sabers. Allà, si hi ha mentida, hi ha engany o desemmascarament.

Sembla que la postveritat ha vingut per quedar-se. Quins mecanismes podem utilitzar per evitar la seva influència?

Una educació exigent, una política exigent, un espai públic exigent. Denunciar, desemmascarar. És difícil i perillós voler anar més lluny. Fins i tot quan la política s’ha convertit en aquesta fe cínica, en què tot és acceptable per tal que guanyin els teus, cal denunciar, cal desemmascarar, i del desvergonyiment de la postveritat cal saber trobar el lúcid desvergonyiment de la veritat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*