Entrevista | João França, periodista

“Que els barcelonins vulguin regular el preu del lloguer no s’explica sense els moviments anteriors pel dret a l’habitatge”

João França, periodista i ex cap de redacció de 'Catalunya Plural', publica 'Habitar la trinxera. Històries del moviment pel dret a l'habitatge a Barcelona' (Octaedro i Fundació Periodisme Plural), un llibre que cus la memòria dels activistes pel dret a l'habitatge i reivindica les petites victòries.

Yeray S. Iborra
 
 
 
L'autor del llibre, en una imatge d'arxiu | Sònia Calvó

L'autor del llibre, en una imatge d'arxiu | Sònia Calvó

La sorra s’aixeca i s’estavella contra bancs i arbres. Petits cops de vent fan més suportable aquest calorós dia de juliol. Som a Barcelona, però no a la platja. El Forat de la Vergonya, com es coneix popularment al Pou de la Figuera, és un d’aquests espais de la ciutat que no van sucumbir a la febre pel ciment als anys noranta. Aquí els veïns van lluitar per conservar la seva plaça tova, d’arena. Encara que en dies com avui tothom hagi de mirar-se amb els ulls mig clucs perquè els grans no es colin als ulls.

La història sobre la mítica plaça de Ciutat Vella l’explica el periodista João França (Brasilia, 1990). El Forat és paradigma de la lluita veïnal pel dret a l’habitatge i contra l’especulació, molt abans que el verd, el verd de la PAH, fos multitudinari i hagués arribat fins i tot al Congrés. Molt abans de les lluites contra els preus abusius del lloguer que ara es fan fortes a Barcelona.

França, ex cap de redacció de Catalunya Plural i que recentment ha estrenat també el documental sobre les manifestacions del col·lectiu LGTBI, El Fil Rosa, ha explicat totes aquestes batalles a Habitar la trinxera. Històries del moviment pel dret a l’habitatge a Barcelona (2018). El llibre, editat per Octaedro i part d’una col·lecció de títols periodístics impulsats amb la Fundació Periodisme Plural, cus la memòria dels activistes i reivindica les petites victòries. Com les d’aquesta plaça.

Per què estem aquí, al Forat de la Vergonya?

El Forat de la Vergonya és un lloc simbòlic de les lluites de la ciutat contra la violència urbanística i immobiliària, un lloc que va patir una transformació molt gran als noranta. Aquí els veïns es van trobar molt sols. Perquè no hi havia un moviment molt articulat contra l’especulació en aquella època. Van haver de recórrer al moviment okupa, que just havia entrat als cinemes Princesa, per a defensar-se. Finalment es va formar una aliança entre veïns i okupes per a protegir un espai que havia patit enderrocs i que va trigar molts anys en ser el que tenim ara. Que el terra sigui de sorra és una victòria veïnal: no volien una plaça dura.

L’objectiu d’Habitar la trinxera. Històries del moviment pel dret a l’habitatge a Barcelona passava precisament per visibilitzar tots aquests activistes, tots aquests moviments precedents dels què avui coneixem i que han aconseguit grans objectius?

Crec que amb el llibre el que em vaig anar trobant és que moltes lluites petites, locals, de barri, van anar generant un discurs i unes eines que, efectivament, han permès moviments com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Quan la PAH va portar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) al Congrés tenia un suport majoritari de la població, del 90%. Aquests suports no s’entendrien sense totes aquestes lluites anteriors. La idea era repassar un moviment, el de l’habitatge, ben divers i amb estratègies sovint divergents. I així el seguim tenint avui: col·lectius diversos però objectius comuns.

Quins canvis es produeixen des dels primers moviments okupes fins a la PAH perquè el moviment aglutini tanta gent?

El moviment anterior a la PAH, V de Vivienda, ja té molta força en el seu moment, amb molt d’impacte gràcies a campanyes com Super Vivienda. Així ho recorda la gent. Però és un moviment que tenia uns objectius de màxims, el que permet arrossegar la gent, però només amb aquests objectius no s’aconsegueixen petites victòries. Si només aspires al màxim, al final la gent es cansa. La PAH incorpora un aprenentatge: objectius a curt, mitjà i llarg termini. Amb objectius tan a curt termini com aturar un desnonament, que només ajorna el problema, doncs després s’han de buscar alternatives. Però per a la família acaba sent una victòria important. Això, que és petit i individual, li dóna al moviment moments de gran força col·lectiva. Per altra banda, és un moviment molt enfocat a les persones que tenien aquest problema. Enfocat a les persones i a les problemàtiques, a fer assessorament col·lectiu; són les mateixes persones les que troben les respostes. I després, les que han après les poden compartir, això permet créixer el moviment: no depens de la gent que ho ha impulsat. Crees una roda.

Queda clar que la PAH és un revulsiu per aquestes accions més directes (aturar desnonaments), però la qüestió estructural queda coixa fins a la ILP. Com valora l’impacte legislatiu?

El tema dels canvis legals està des d’un principi sobre la taula. La ILP es comença a gestar abans del 15M. De seguida el problema del deute es posa sobre la taula, i això requeriria un canvi legal. Aquests canvis legals no fructifiquen, però la ILP, insisteixo, havia estat secundada pel 90% de la població. Però queda tan desdibuixada al Congrés que els mateixos impulsors la retiren. Queda en no res. Però mentrestant s’arrosseguen petites victòries: augmentar el sostre de què és embargable a una família; o la modificació del PP contra desnonaments, que ha tingut poc profit, però és alguna cosa. Després s’intenta fer aquesta lluita autonòmica, amb la llei 24/2015, que acaba al Tribunal Constitucional. I després estan les mocions als ajuntaments. I finalment, aquest sostre de vidre institucional és una de les motivacions perquè molta gent d’aquest moviment per l’habitatge es presenti a les eleccions. Les dues estratègies eren clares: romper por abajo, amb propostes en l’àmbit autonòmic i municipal; i l’altra, ocupar l’espai legislatiu. L’aposta es fa a escala municipal i és d’on surt BComú i la gent que ara governa la ciutat.

I quin ha estat l’impacte d’aquesta entrada a les institucions?

Institucionalment, hi ha molts resultats de la resposta a l’emergència: aturar desnonaments i fer mediació en situacions límit. No es fa tot el que es podria esperar, perquè de pisos d’emergència en falten, i la gent està a l’espera, però en general hi ha resultats. Això sí, la gent del carrer veiem que les qüestions més estructurals no tenen resposta.

Per exemple parlem del lloguer?

Així és. No és una cosa que depengui del govern municipal però en aquests tres anys l’habitatge a la ciutat no està millor, en qüestions d’accés als lloguers sobretot…

Objectius com el del parc de lloguer social no s’han complert. Quina és la valoració que fa en matèria d’habitatge del govern d’Ada Colau?

Costa valorar-ho. Com deia, hi ha una resposta institucional molt clara i contundent en temes d’emergència. Però en la resposta a altres nivells es barregen coses. Es barreja la qüestió competencial i també la frustració; una frustració que té a veure amb la gestió d’expectatives d’una campanya guanyadora i que pretenia transformacions radicals. Regular els preus a Barcelona ho pots fer, o a través de la llei, que no està a les teves mans, o a través d’un parc habitatge públic prou gran per a incidir en el preu. Aquí ens falten anys per veure una transformació en la realitat. Tot és molt lent. Com a veí, ho visc amb gran impotència. Quan m’apugen el lloguer un 33%, que és el que m’està passant, i em diuen: ‘No trobaràs pas res més barato’. I mires, i és veritat. Això genera molta impotència. Què pot fer l’Ajuntament? No ho sé, però el que podem fer la resta és organitzar-nos. L’esperança l’hem de trobar en organitzar-nos. És el que fan el Sindicat de Llogaters o els sindicats de barri.

I els moviments socials, com estan després d’aquest traspàs?

Durant els primers dos anys de govern hi va haver un reflux i es va veure menys mobilització. En el cas de la PAH, quan apareixen les apostes municipals li prenen el focus mediàtic i perd molta presència, això té un efecte. Quan tu ocupes un banc és una mesura social que ataca una seu concreta i també una imatge, però quan perds premsa mediàtica això no té efecte. Però ara això ha canviat. Està havent-hi una reactivació, i em sembla curiós que quan els moviments socials han pres força han estat per moviments antiracistes però també, i sobretot, per l’habitatge. I no només la PAH, que segueix rebent gent cada dilluns, sinó també altres moviments de barri. Aquest tema torna a ser dels més candents a la ciutat.

Hi ha esperança d’espais de lluita?

Hi ha espais perquè el moviment pel dret a l’habitatge tingui més força, sí, perquè és un problema que afecta cada cop més gent i hi ha consciència social. L’última enquesta municipal deia que la majoria de barcelonins estaven a favor de regular el preu del lloguer. No hi hauria hagut una resposta tan clara fa uns anys: parles d’una cosa tabú, regular el lliure mercat! Que aquest discurs hagi calat perquè és un dret bàsic és senyal de la preocupació. Per tant, hi ha potencial, igual que poden haver-hi espais d’aliança, com va demostrar la unió per aturar la subhasta de la Generalitat.

La PAH va aconseguir que les persones passessin, respecte dels desnonaments, d’herois en solitari a víctimes en companyia. Això està per fer amb el lloguer? Cal encara un canvi cultural?

El desnonament té a veure amb situacions més extremes. Sense casa i deute de per vida… És una situació molt difícil; la gent tenia menys a perdre ja, perquè ho havien perdut tot. Si bé és cert que la gent de la PAH et diu que va trobar una societat deprimida i que pensaven que estaria cabrejada. I en canvi estava derrotada. Per la PAH va ser un procés empoderar-la. Fer entendre que eren víctimes d’un sistema que havia promogut tot això. Amb el lloguer tenim la sensació que hi ha menys a perdre; si no pagues un lloguer, te’n vas a un altre lloc però no et quedaràs sense sostre. Es viu amb menys urgència, tot i que no és tan així, perquè el cercle d’expulsió va creixent… On acabarem vivint? Renunciarem als nostres barris?

Se segueix vivint de forma més individual el tema del lloguer?

Costa més fer el pas cap a la mobilització perquè, passant una mica per l’aro, i acceptant una pujada, et guanyes ja la tranquil·litat. A mi m’ha passat: m’apugen i em podria haver organitzat més però t’agafa en un context que t’exposa al risc de perdre casa teva, i cedeixes. No et quedaràs al carrer, però perdràs la teva llar; i si mires el barri, com deia, no hi ha res més assequible. Al final, tots aquests elements et fan alimentar la bola. Però a poc a poc hem de sortir d’això: hi ha gent que planta cara a aquest problema i li funciona. Mira el Sindicat de Llogaters i altres col·lectius de barri.

Tornem a les petites victòries…

Sí, no vull donar una visió pessimista. Una cosa que m’ha agradat d’aquest procés, de fer el llibre, és que aquest és un moviment ple de derrotes en cert sentit, perquè la PAH no va aprovar la ILP i hi ha mil projectes socials al voltant de l’okupació que han acabat desallotjats. Però m’agrada valorar el que hem après amb aquestes experiències i les victòries després d’aquestes derrotes. El primer desnonament que recorda la gent de la PAH és el del Manel, pura especulació, però que va ser desnonat igualment tot i la resistència. Sense el seu cas no s’haurien pogut aturar d’altres similars però. A la història queden les lleis aprovades, però el que s’aconsegueix pel camí les explica. Que els barcelonins vulguin regular el preu del lloguer no s’explica sense els moviments anteriors pel dret a l’habitatge. No s’explica sense la PAH, les okupacions, V de Vivienda, les assemblees de barri i la ILP rebutjada. Els relats van guanyant espai polític també amb les derrotes.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*