Joan Antoni Solans, l’urbanista que va fer possible la Barcelona d’avui

Amb la mort de l'urbanista Joan Antoni Solans desapareix una figura fonamental en la transformació urbana de Barcelona en els difícils temps de la transició. Els parcs de l'Oreneta, Can Dragó, Estació del Nord, Pegaso, España Industrial o les Aigües, per exemple, són una realitat gràcies a Solans i l'alcalde Socías Humbert.

J.J. Caballero
 
 
 
Joan Antoni Solans, al centre, mirant al front, al costat del regidor d'Urbanisme Ricard Boix i alguns periodistes, entre ells Maria Favà, Mari Ángeles Alcázar i Jordi Bordas. Foto cedida per Maria Favà. Autor desconegut.

Joan Antoni Solans, al centre, mirant al front, al costat del regidor d'Urbanisme Ricard Boix i alguns periodistes, entre ells Maria Favà, Mari Ángeles Alcázar i Jordi Bordas. Foto cedida per Maria Favà. Autor desconegut.

Barcelona té un deute amb l’ex-alcalde Josep Maria Socías Humbert i ara té un doble deute: amb Socías Humbert i amb Joan Antoni Solans. La Barcelona contemporània no seria la mateixa sense les polítiques urbanístiques que el tàndem Socías-Solans van desenvolupar en 1977 i 1978 , el primer al capdavant de l’alcaldia i el segon com a delegat de Serveis d’Urbanisme. L’arquitecte i urbanista Joan Antoni Solans va morir el 2 de setembre en ser atropellat per un cotxe que realitzava una maniobra a Calella de Palafrugell. Tenia 77 anys.

En temps de transició i d’escàs control per part de les administracions, amb importants interessos per convertir terreny públic en edificable, Socías i Solans van rescatar per al futur grans espais (casernes i terrenys ferroviaris, sobretot) que havien perdut la seva funció i que eren objecte de cobdícia de les constructores.

La llista d’aquests terrenys que van passar a mans públiques suma més de 80 hectàrees, un espai equivalent a les illes de l’Eixample delimitades pel Passeig de Gràcia, el carrer Sardenya, la Gran Via i el carrer Còrsega. Renfe i l’Exèrcit aspiraven a treure un bon rendiment de tots ells, però Socías i Solans van aconseguir frenar els intents especulatius. Solans sabia molt bé el que tenia entre mans. Havia estat, acompanyant a Albert Serratosa, un dels autors destacats de la revisió del Pla Comarcal de 1953, que es va transformar en el Pla General Metropolità de 1976. Coneixia cada racó de la ciutat, com després va conèixer cada racó de Catalunya en la seva etapa de director general d’Urbanisme de la Generalitat.

Compra a terminis

Tots aquests terrenys no van ser exactament comprats per aquell Ajuntament, sinó compromesos per ser pagats en el futur, perquè els consistoris de finals del franquisme tenien les arques buides. Socías i Solans van pensar que ja que no tenien diners per desenvolupar projectes, el més apropiat era garantir que tots aquests espais es convertirien algun dia, amb els futurs ajuntaments, en equipaments i zones verdes per a la ciutat. I d’aquí aquesta espècie de compra a terminis.

Aquesta visió de futur, en temps del “campi qui pugui”, no va ser entesa per alguns dels nous responsables polítics sorgits dels comicis de 1979, les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco. Amb més o menys discreció, diversos representants del PSC criticaven Socías i Solans pel que consideraven un endeutament excessiu. Temps després, quan tots aquests terrenys erms es van transformar en espais públics, ja només pensaven en quan inaugurar-los.

Temut pels alcaldes

Solans va continuar un temps com a Delegat de Serveis d’Urbanisme en el nou Ajuntament, però les topades amb alguns responsables polítics van acabar amb la seva sortida de l’administració municipal en 1980. Solans resultava incòmode per a alguns polítics, com va quedar demostrat durant els seus vint anys al capdavant de la Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat.

Nombrosos alcaldes, especialment de CiU, partit que estava al capdavant de la Generalitat, van sol·licitar el seu cessament per les seves polítiques estrictes respecte a l’ordenació territorial. Molts alcaldes creien que podien fer i desfer al seu plaer en el seu municipi, però aquí van topar amb Solans, que va aconseguir mantenir-se en el seu lloc sense modificar ni una mica el respecte al territori i la lluita contra l’especulació. Fins que l’any 2000 va ser cessat i nomenat director general de Planificació, un càrrec merament administratiu que no li concedia marge de maniobra. Poc després, va abandonar la conselleria.

Tan temut per polítics com respectat per periodistes i representants de les associacions de veïns, Joan Antoni Solans va mantenir el contacte amb molts d’ells després de la seva desaparició de l’esfera pública. La periodista María Eugenia Ibáñez va demanar que fos Solans qui la presentés quan va rebre el reconeixement professional Ofici de Periodista.

Fa un any, l’arquitecte va convocar Maria Favà, també periodista, perquè volia llegir-li el llibre que havia escrit amb les experiències de la seva trajectòria professional. Maria Favà recorda algunes de les “bèsties negres” de Solans: les polítiques urbanístiques que pretenia desenvolupar l’Ajuntament d’Alp i la transformació en hotel del palauet de Miramar, a Montjuïc, antiga seu de RTVE. Solans considerava que es tractava d’una obra il·legal i va aconseguir frenar la seva construcció durant deu anys.

Com passava amb cada racó de Barcelona i cada racó de Catalunya, coneixia el terreny que trepitjava. Sabia d’aquell antic camí de Montjuïc a Poble Sec que desapareixeria amb el projecte. “Estimava les coses -resumeix Maria Favà-  Això era bo per a alguns i dolent per a altres”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*