“Perdre el pis per una pujada del lloguer és un desnonament invisible”

Irene Sabaté, portaveu del Sindicat de Llogaters, destaca que els desnonaments per la pujada de preu del lloguer no es reflecteixen a les estadístiques. Però no només això els fa "invisibles". Quan es tracta d'un lloguer encara no assimilem que ens facin fora de casa com en un desnonament hipotecari, tot i ser "una negació del dret a l'habitatge".

Yeray S. Iborra / Sònia Calvó
 
 
Irene Sabaté davant d'un cartell la Raval | SÒNIA CALVÓ

Irene Sabaté davant d'un cartell la Raval | SÒNIA CALVÓ

Antropòloga social de formació, Irene Sabaté es dedica a la docència i la recerca a la Universitat de Barcelona. Interessada des de la seva etapa d’estudiant per la problemàtica de l’habitatge, va fer la tesi a Berlín per aprendre de l’experiència alemanya del lloguer. “A Alemanya ser llogater és una opció de vida perfectament viable i on hi ha uns drets associats, en canvi aquí se’ns és negat de manera sistemàtica”, afirma Sabaté.

Ella mateixa ha viscut les conseqüències del lloguer abusiu: fa deu anys que viu a L’Hospitalet, va marxar de la capital catalana expulsada. D’aquí poc, però, la fugida metropolitana tampoc serà una opció. Segons Sabaté serà una batalla de totes, a Barcelona o a Cornellà. Per anar fent via, ella ha baixat l’experiència de l’acadèmia al carrer i des de que el Sindicat de Llogaters va arrencar exerceix de portaveu.

Us vau constituir al maig amb una gran assemblea al Casinet d’Hostafrancs, com valoreu aquest més de mig any d’arrencada del projecte?

Hem aconseguit representar o donar veu al col·lectiu de llogaters, però encara hi ha molt per fer. Fins ara evidentment existien molts moviments, no sortim del no-res, però tot estava més diluït dins del moviment general pel dret a l’habitatge, amb l’experiència de la PAH i moltes organitzacions d’àmbit de barri. Nosaltres tenim una vocació més metropolitana.

Tot i això, encara estem avançant en la creació del Sindicat pel que fa a estructura interna, organigrama, comissions de treball, accions quotidianes, etc. Hem passat de 25 persones del grup promotor a un nucli activista de més de 80 persones en diferents comissions de treball. També tenim més de 1.200 afiliats. La idea és que si ens erigim en un actor i una veu pública important hi haurà al darrera aquesta coartada de l’afiliació. Això és diferent d’altres moviments per l’habitatge.

Aposteu per la defensa de l’habitatge des del vessant de la lluita col·lectiva. Quins avantatges suposa això?

Tenir davant un Sindicat de Llogaters i no un inquilí individual pot fer que molts propietaris o intermediaris que tinguin intencions de maximitzar les costes a l’arrendatari s’ho pensin dues vegades. Si bé la paraula potser no és intimidació, com a mínim sí que hi haurà cert respecte que sembla que de manera individual no sempre es té. És molt important estar apoderats i informats, ja que et situa en una altra posició davant de l’interlocutor.

Per altra banda, quan hi ha situacions concretes d’una negociació més dura o d’una resistència més forta, sobretot en el cas d’alguns blocs, també es pot fer força perjudicant la imatge d’un determinat propietari o intermediari.

Hi ha experiències al voltant de la hipoteca que semblaven que mai s’aconseguirien, com aturar un desnonament. Arribarem a veure imatges similars amb els lloguers?

Fins ara, davant una pujada abusiva del lloguer o una no renovació tothom acotava el cap i marxava. El que volem és trencar amb això. A vegades es farà amb més soroll i d’altres hi haurà més confrontació. Hi ha tota una gradació de riscos. Hi haurà casos que aniran fins al final, fins al que es coneix com a permanència en precari en un habitatge, consignant el lloguer al jutjat. Aquesta situació es pot donar i pot desembocar en un desnonament amb violència o un desnonament actiu per part del llogador.

Què proposeu, doncs?

Es poden fer vàries coses, però la primera qüestió que diem sempre és que s’ha d’obrir una via de negociació i diàleg, donar a conèixer i comunicar a l’arrendador o l’intermediari que no estem disposades a passar per aquí, que no acceptarem aquesta pujada, que no ens resignem a aquesta no renovació, i a partir d’aquí començar a parlar. Això que sembla obvi no ho és, perquè en molts casos el burofax que t’enviava l’arrendador o el seu intermediari era definitiu i ningú responia. En molts casos no hi ha ni una primera conversa. El fet d’anar a parlar i dir ‘no estic d’acord amb el que em dieu’ ja és un primer pas.

A partir d’aquí ens hem d’informar, llegir molt bé el nostre contracte i enquadrar-lo en el moment en què es va signar. Ara mateix estan acabant contractes de dos tipus molt diferents, els de fa cinc anys, signats sota la llei anterior, i que encara tenen certes garanties. Després hi ha l’altre tipus, els que es van signar a partir de juny de 2013, els del format de tres anys més un. Ens trobem que hi ha una no estipulació de quant ens poden pujar el lloguer.

La societat entén que un desnonament per lloguer és menys greu que un per hipoteca?

En general sembla que els desnonaments per lloguers són una cosa més ‘lleu’, sí. Sobretot pel fet que no hi ha l’endeutament de per vida que hi ha en el cas de les hipoteques. Per nosaltres, una pèrdua de l’habitatge per lloguer per una pujada de preu és un desnonament invisible. Això pot abocar a una situació molt dramàtica i de vulneració del dret a l’habitatge donades les circumstàncies actual en les que el mercat està a l’alça i que els preus són impagables. Si et desnonen per hipoteca o per lloguer, al final et trobaràs que no pots pagar els preus que hi ha actualment.

Per què dieu que és invisible exactament?

Diem que és invisible perquè no es reflecteix a les estadístiques sobre desnonaments. Per la comprensió social que tenim no ho assimilem com un desnonament però és una negació del dret a l‘habitatge.

Sabaté: “Hi ha un gran buit de dades sobre l’estructura de la propietat a Barcelona” | SÒNIA CALVÓ

És una fal·làcia que el llogater podrà trobar un altre pis marxant a l’àrea metropolitana?

Totalment. La setmana passada es fa fer una assemblea de 150 habitatges a Sant Joan Despí que estan a mans d’un banc. La fal·làcia del fet que ens suburbanitzem i que si anem cap a l’àrea metropolitana arreglem el problema no és veritat. Els fons voltors i els inversors també estan apuntant sobre l’àrea metropolitana. A més, el parc d’habitatge de lloguer disponible no podria acollir un eventual o potencial desplaçament de tots els llogaters de la ciutat de Barcelona. No funciona aquesta idea que simplement anem més lluny i ja està. Un altre problema és que tampoc funciona en termes de dret a la ciutat. La crisi habitacional està trencant el teixit social de la ciutat, per això l’hem de defensar amb ungles i dents.

Parles de fons voltors i inversors… De qui és Barcelona?

Hi ha un gran buit de dades i transparència sobre l’estructura de la propietat a la ciutat de Barcelona. Aquesta és una de les reivindicacions que estem fent a l’Ajuntament molt clarament i a l’Incasòl. Són dades que existeixen, estan a l’Incasòl, perquè allà tenen constància i al registre de la propietat també els té però no estan cuinats no es fan públics en nom de la protecció de dades.

No us poden donar dades de particulars… Però sí podrien fer-ho de persones jurídiques?

Això es podria fer i ens podrien donar una idea de com de grans i petits i com estan distribuïts els tenidors a la ciutat. Això ens permetria desmuntar la idea que Espanya és un país de petits propietaris on tothom té el seu pis o un que ha heretat d’un familiar. Quan ataquem els propietaris no anem a buscar els petits propietaris ni comprometem els interessos de la classe mitjana que té un pis o dos.

En el cas de Barcelona hi ha molta propietat vertical, hi ha més concentració de la propietat del que s’està dient i del que s’està filtrant a l’opinió pública. Hem d’aconseguir que aquestes dades es facin públiques perquè és un exercici de transparència imprescindible. També cal tenir en compte que un bloc pot ser de propietat vertical però també hi ha propietaris que tenen molts pisos de propietat horitzontal distribuïts per la ciutat. Aquestes dues dades ens interessen molt per saber si quan estem dient que s’ha de limitar la capacitat que tenen els propietaris de lucrar-se a partir del lloguer, a qui estem atacant.

Amb la informació que teniu, quins inversors us esteu trobant?

El 2016 més de la meitat de compres d’edificis sencers els havien comprat empreses de capital estranger. Això ens pot fer sospitar que hi ha aquesta projecció internacional de Barcelona que atrau intencions especulatives. Cal fer molta recerca sobre això, però és molt laboriós. Suposem que les compres verticals ens donen una idea d’on hi ha mitjans o grans tenidors, però això és molt suposar perquè també hi ha el problema dels pisos individuals però que són del mateix propietari i això no es pot saber. De moment els noms que més estem trobant són MK Premium, Vauras Investment, Norvet i molt capital israelià.

Un altre problemàtica de l’emergència habitacional: els pisos buits. L’Ajuntament està treballant en un cens…

Des del nostre punt de vista la cosa va massa lenta. Ens consta que estan treballant-hi, però van massa lent. Ho estan fent de manera molt acurada, fent moltes visites per assegurar-se fins a cinc vegades que el pis està buit. El nostre dubte és si arribarem al final de la legislatura sense tenir les dades: això seria molt greu. Una proposta podria ser que, ja que tenim comptadors electrònics intel·ligents dels serveis, es fes una estimació de en quines cases no hi ha despesa energètica i segurament estan deshabitades.

Creus que les polítiques de reactivació de pisos buits estan sent encertades? Fa un temps es va proposar condonar les multes per lloguer social a Ciutat Vella però no s’hi va acollir ningú.

Segurament no ho estan sent i ens fa falta aquesta informació. Saber on hi ha pisos buits ens permet saber quin potencial hi ha per convertir en habitatge social de lloguer.

Ampliar el parc de lloguer social seria una solució per l’emergència habitacional que viu Barcelona? 

Seria una solució parcial. L’emergència habitacional s’ha d’atacar per molts fronts i aquest seria un. Nosaltres fem 10 propostes i aquesta és una d’elles. Abans de les eleccions vam organitzar un debat amb membres de tots els partits polítics candidats i semblava un consens la necessitat d’augmentar el parc de lloguer social, fins i tot la dreta més liberal hi estaba d’acord. Això és perquè electoralment ven i perquè és innocu pel funcionament especulatiu del mercat. A més hi ha l’excusa de com que no hi ha sòl no es pot crear més habitatge.

Un altre dels problemes és que aquest parc es faci als afores de la ciutat i no preservi el dret a viure al teu barri i a preservar la teva identitat? 

Es podria articular aquest parc de manera que fos més respectuós i que no provoqués reallotjaments en altres indrets allunyats. Cal respectar el dret al reallotjament en el mateix barri o districte. Aquestes acotacions que es podria fer de crear habitatge públic de lloguer. Per altra banda si advoquem per la creació de parc que compleixi com a mínim amb la llei catalana d’habitatge, quedent menys de 10 anys per complir amb el principi de solidaritat urbana, hauríem de tenir un 15% d’habitatge de lloguer social. Actualment no arribem ni al 2%. I això que a aquesta xifra esperpèntica se li suma l’habitatge de lloguer social, la renda antiga i també els habitatges d’entitats del tercer sector que donen servei a determinats col·lectius. No és ni habitatge de propietat publica el que suma aquesta xifra tan baixa.

Com podem passar del 2% actual al 15% promès?

Abans que res cal mobilitzar el parc d’habitatges buits. Ho ha de fer l’Administració d’ofici, no esperant que vinguin els propietaris  amb incentius o amb bona intenció amb uso fruit dels seus habitatges. Calen polítiques més decidides i d’ofici que permetin mobilitzar aquests habitatges. La banca té un deute moral i social amb la població d’aquest país i amb les persones més vulnerables, han de revertir la situació de la població que ha estat espoliada per la mateixa operació de la banca.

El 2016 hi havia 40.000 habitatges a Catalunya en mans de la banca. Però és difícil saber les xifres, ja que  han sabut fer enginyeria financera per crear altres societats dins del seu grup, amb altres NIF.

La PAH treballa en una moció que incorpora el tema del lloguer, esteu amb ells?

Aquesta moció es presentarà aquest mes. L’objectiu és promoure o exigir que com a mínim els grups municipals es pronunciïn respecte a polítiques que incentivin o que augmentin el parc de lloguer públic a Barcelona. Proposa tres o quatre estratègies concretes. Aquestes mocions no són vinculants, simplement porten el tema al ple municipal i fan que els grups hagin de dir alguna cosa al respecte. Ho ha impulsat la PAH però també hi treballem de manera coordinada altres entitats.

A escala estatal, us sumeu a la Ley de Vivienda PAH?

Sí, ells porten cinc propostes, on dues interpel·len directament al lloguer. Una fa referència a la regulació dels preus i l’altra és l’allargament dels contractes. A més, també demanen habitatge social de lloguer públic. Tot i això, les nostres propostes monogràfiques són més ambicioses. Donem tot el suport a la Ley de Vivienda PAH, però la idea nostra és anar més enllà, no tornar al contracte de cinc anys, com la LAU de 1994, sinó aconseguir una situació més estable.

La proposta que feu és més ambiciosa… No és complicat que prosperi, tenint en compte que la Ley de Vivienda de la PAH podria ser vetada pel PP? En quin escenari esteu parlant? D’aquí a, diguem-ne, deu anys? 

Sí, això pot passar, així són els cicles de la legislació sobre lloguer. Si mirem els últims anys el que ha anat passant és que s’ha modificat amb una certa periodicitat i el fet que ara mateix s’estigui pensant o plantejant com a mínim la possibilitat de canviar la LAU només cinc anys després ens indica que la de 2013 és molt fallida i que potser es pot obrir una escletxa per aconseguir anar una mica més enllà. Això pot passar a l’estat i també si es planteja una LAU catalana. Aquesta possibilitat està al calaix ara, però va haver-hi moviments fa un any i mig en aquest sentit, volem que això es reactivi i tenir una LAU catalana més garantista. Si a Madrid no es mouen les coses, ho haurem de fer des d’aquí.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*