Interdependència i cures

Reflexionar sobre la vaga del 8 de març és reflexionar sobre les cures. Sobre tot allò indispensable que necessitem rutinàriament, tot allò que no necessitem estrictament però ens manté humanes i felices. Hem après què és la sororitat i l'estima a còpia de tenir-ne i fer-ne entre totes les dones que ens envolten. Ara falta que els homes s'adonin de les seves responsabilitats emocionals, efectives i de les tasques reproductives en general.

Carla Vall i Duran
 
 
 
Maria

Maria

Fa uns mesos va morir la meva àvia. Al cap de poques hores vaig rebuscar en totes aquelles caixes de records antics i vaig treure’n un paperet amb lletra infantil que jo li havia escrit més de 20 anys enrere. Em dirigia a ella en una mostra de gratitud i estima però, entre d’altres coses, deia que ‘el que més valoro és que ho fa tot per mi’ i així era; la mateixa nota acabava dient ‘no demana mai res. Ara me’n faig creus i sento vergonya, una nena que tot just aconseguia fer lletra lligada sabia que havia de rebre molt i donar poc. Des d’aquesta absència vaig poder repensar en aquells 28 anys de cures. Pensava que la nostra, era la història d’un fet natural com la de tantes altres, perquè-això-és-el-que-es-fa. Les àvies cuiden les nétes, mentre els progenitors treballen. Sens dubte, en cap moment devien acordar prèviament a la meva concepció l’establiment d’aquest repartiment de tasques. Però semblava que no en quedava una altra, que la vida va així. Ens eliminen el temps per estimar i el substitueixen per temps per produir; privant-nos.

La darrera conversa que vam tenir es basava, precisament en els afectes. Em deia que era més difícil deixar-se estimar que estimar, que deixar-se estimar és obrir-se del tot perquè esperes coses concretes d’un ésser lliure. I que jo m’havia deixat estimar del tot per ella. I me’n vaig adonar quan ella ja havia mort i no podia fer-li preguntes. Ja m’havien advertit que quan moren les àvies es destrueix l’últim refugi i així va ser.

Així, amb els mesos vaig pensar el que tantes d’altres han fet abans, reflexionar sobre tota l’estima rebuda i la petitesa de l’estima retornada. Realment, el que ella m’havia ofert era del tot irretornable; jo m’havia enriquit de manera infinita i no li podia tornar. Vaig generar una plusvàlua (què terrible fer servir termes quantificadors en cures) de recursos de tot tipus que era impossible compensar. A no ser que com deia ella, poder cuidar li suposés també plaer a ella. Un llegat ple d’ensenyances que m’han conformat, m’ancoren i empenyen. Vull pensar que era una relació ambivalent d’afectes però completament desigual. Commovedor si ho situo en el vincle entre dues dones de dues generacions; terrible si ho trasllado a l’àmbit de la parella. Quantes vegades hem sentit el dipòsit a un pou sense fons de carícies, tuppers, abraçades de consol, consells de matinada…? I quantes, quantes vegades no hi ha hagut aquest retorn d’ells a nosaltres? D’acord, la situació és força diferent. No només perquè el vincle sí que és escollit, segurament més inestable i permanent, sinó pel biaix de gènere.

Per això la vaga de cures té aquesta interpel·lació als homes, a la seva manera d’escoltar i atendre les necessitats que no senten com a pròpies. Les tasques quotidianes que comencen quan ens despertem i necessitem aquell cafè calent, les torrades, passejar el gos, la roba neta, planxada i penjada dins l’armari, la jornada laboral, els problemes de la feina, el dinar fet en un tupper, recollir els nens, jugar, escoltar, els cafès de mitja tarda, acaronar, fer la compra, ordenar la compra, passar comptes, missatges, correus, trucades, tenir sexe o fer l’amor, dormir i fi. O no, somniar. Perquè els desitjos i projectes conformen el que les economistes feministes anomenen decessitats (aquest mixt entre desitjos i necessitats; sense ser estrictament necessaris, els necessitem per ser felices).

I és que el que plantegem aquest 8 de març és complex, i n’estem aprenent juntes. Com diu una de les dones que em fa de germana: cuidar és un privilegi. I té raó, quan podem escollir que ens cuidin, pensem en qui pot fer-ho millor. No ens serveix qualsevol, pensem en les característiques dels afectes que esperem: en el poder de la tendresa i, també, en la força de qui pot lluitar per nosaltres tan bé com nosaltres ho fem. Al final, no deixa de ser buscar la calma de qui ens guarda les nits. Així, en el debat sobre fer vaga també en les cures imagino que el debat està si hem pogut escollir el vincle que ens lliga a banda i banda en cuidar o bé, si no ho hem pogut fer. Si podem fer-ho soles o si necessitem una xarxa més àmplia. Si podem viure aquesta relació de cures com un privilegi o si la relació és desbordant per una de les parts.

Però assumim-ho, ens necessitem. Ens desitjo la sort de que mai diguin de nosaltres: és una persona feta a sí mateixa. Quina tristesa fer-nos sols, prefereixo pensar que ens han crescut moltes persones que ens han fet a través de rondalles, sortides al bosc, genolls pelats, cossis d’aigua als terrats perduts de la infància. I que, avui ens continuen fent cada cop que una menuda estira els braços cap a nosaltres confiant en nosaltres, les trucades fora d’hores d’aquella amiga que fa una eternitat que no veus però sap que-tu-sí-que-la-podràs-entendre.

Sí, jo el 8 de març també m’aturo. Però segurament, per deixar espai per la vida, per recordar totes les que en algun moment m’han dut a aquest lloc que ens anunciava Alejandra Pizarnik: aquest racó sensible, lluitador, de pell suau i de tendre cor guerrer.

Carla Vall i Duran
Sobre Carla Vall i Duran

Advocada penalista, drets humans. Especialista en l'abordatge i prevenció de violències masclistes; assessora en polítiques públiques i plans de seguretat des d'una mirada interseccional. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*