ENTREVISTA | JORDI AMAT

“Els intents d’equidistància, d’ambigüitat, d’intentar construir una agenda alternativa no han funcionat”

Entrevista a Jordi Amat, filòleg, escriptor i autor de 'La conjura dels irresponsables'

Siscu Baiges
 
 
 
Jordi Amat, filòleg, escriptor i autor de “La conjura dels irresponsables” / SISCU BAIGES

Jordi Amat, filòleg, escriptor i autor de “La conjura dels irresponsables” / SISCU BAIGES

El filòleg Jordi Amat diu que li agrada escriure biografies. N’ha dedicat a dos polítics catalans que van tenir un paper important en la transició política a Catalunya: Ramon Trias Fargas i Josep Benet. Seria un excel·lent biògraf de Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Artur Mas o Carles Puigdemont, però la biografia que ha tingut un gran èxit és “La conjura dels irresponsables” (Editorial Anagrama), on repassa l’origen i evolució del procés que ha convertit en central a Catalunya el debat sobre la seva possible independència d’Espanya.

Perquè ens hem de fiar de la seva explicació de com ha anat tot aquest procés? Hi ha versions per tots els gustos.

Ens hem de fiar de qui ens convenci. El problema en què estem bastant atrapats és que, malgrat que l’existència de blocs no és ben bé veritat ja que és una manera simplificada d’explicar-ho, sembla que cada bloc té els seus mitjans de comunicació… La gent –i això ha passat sempre però ara potser passa més- tendeix a llegir el mitjà que li reafirma la seva manera de veure les coses. No hi ha relats compartits. S’ha de fer el possible per objectivar al màxim una explicació d’aquesta crisi política perquè sense una diagnosi compartida és molt difícil trobar una solució. El propòsit de “La conjura dels irresponsables” era intentar fer un diagnòstic que no fos de part. He intentat que ho fos el mínim possible.

El llistat d’irresponsables que fa al llibre situa Mariano Rajoy en el lloc més preeminent seguit d’aprop per Artur Mas. Tothom és irresponsable?

Tothom no. Hi ha graus diversos d’irresponsabilitat. Al text sóc més sever amb Artur Mas perquè crec que va ser molt conscient del risc que anava assumint i mai va rebaixar l’aposta. Al contrari, es va acostumar a anar surant a base d’apostar al “doble o res”. Mariano Rajoy s’ha caracteritzat per l’abúlia, la desídia i la vagància. És l’únic polític d’aquest cicle que el cobreix complet. Quan va començar hi era i encara hi és. Té el màxim poder polític i en la seva desídia ha actuat com a un piròman. És el principal responsable de crear una situació realment immanejable.

Desídia ara però va ser ell qui va engegar la campanya contra el nou Estatut de Catalunya recollint firmes per tot Espanya.

En la seva lògica entenc que ho fes però una vegada que posa en marxa la campanya no es planteja que ha de donar resposta a la problemàtica que crea objectivament. Quan presentant un recurs aconsegueix que el Tribunal Constitucional revisi el text aprovat a Catalunya i no respon a la situació creada fa un exercici de vagància profunda. Si entén que s’ha vist forçat a provocar una crisi institucional hi hauria de donar resposta. En canvi, deixa que la crisi es podreixi.

Es vincula el creixement de l’independentisme amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut però és el que tenim vigent i ben poca gent coneix el seu contingut i potencial.

Un debat televisiu recent entre l’ex-ministre García Margallo i el dirigent d’Esquerra Joan Tardà va donar lloc a una anècdota molt reveladora. Tardà va dir que tot va començar amb l’Estatut. García Margallo li va preguntar quants articles havien estat retocats. Tardà li va contestar, primer, que bastants i, en insistir el ministre, va acabar dient que tres o quatre. García Margallo va dir el nombre exacte. Sempre m’ha assemblat que això ha estat instrumentalitzat com una coartada per justificar un moviment polític. La sentència crea un problema, efectivament, però es converteix en una eina de mobilització quan aquesta ja s’ha posat en marxa. Enlloc de preguntar-nos què es pot fer i què no es pot fer amb l’Estatut que tenim ha estat més interessant convertir-lo en una eina de conflicte que no utilitzar-lo com la llei que ha de servir per afermar l’autogovern.

El PSC ho ha passat fatal amb aquest procés. També ha estat irresponsable? Podia fer alguna cosa diferent d’allò que ha fet?

S’ha convertit en un actor secundari. Entenc que la idea de l’Estatut de Maragall l’assumeix el PSC amb resignació i Zapatero amb una certa frivolitat. Això no treu que Zapatero, en el procés d’elaboració, amb el cinisme necessari de tot líder polític, hi veu una possibilitat de transformació. Si impulses un desafiament d’aquesta naturalesa has d’estar-hi molt a sobre i en diversos moments claus d’aquest procés no hi estan prou a sobre o tenen la sensació que se’ls està escapant de les mans. No va ser així. Ni per part del president ni en l’impuls per part del govern, on es va cedir la responsabilitat a Iniciativa, el germà petit de la coalició. Qui tensa la corda ja en la ponència de manera més partidista, pensant no tant en la llei per tots sinó com a eina de confrontació, són Convergència i Esquerra. M’han explicat una escena que desconeixia quan vaig escriure el llibre i és produeix quan Maragall intenta sumar Mas a la reforma de l’Estatut. En una reunió, Maragall li proposa i Mas li respon: “Molt bé! I d’això jo què en trec?”. El que en van treure és un desgast de l’adversari. Aquesta incapacitat del PSC, primer, per controlar l’elaboració del text i, després, per incidir en el Tribunal Constitucional per evitar l’estrip final, és el que explica el paper secundari en què es troba ara.

Semblava que Podem tindria un paper més important en aquest procés. Els independentistes li tenien molta por quan va aparèixer en escena. Aquesta sensació, però, no s’ha confirmat.

No és una excepció nostra. En una dialèctica on un conflicte social competeix amb un conflicte nacional, que té una capacitat interclassista molt gran, les forces que es decanten pel conflicte social queden en posicions secundàries. Això és el que ha passat. És molt difícil sortir del discurs que orbita entorn la nació. Quan el debat polític queda captiu en aquesta xarxa és molt difícil escapar-se’n. Els intents d’equidistància, d’ambigüitat, d’intentar construir una agenda alternativa no han funcionat.

Ada Colau cau també en el ventall dels polítics ‘irresponsables’ de què parla al llibre?

No. No crec que sigui una irresponsable. Tinc la sensació que intenta actuar amb responsabilitat davant els fets anòmals en què estem però no aconsegueix consolidar una agenda alternativa. Té una solució però no compta amb prou força per tirar-la endavant. Està atrapada també en el col·lapse en què estem.

Quan comença el procés? L’endemà de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut segur que no.

No. Hi ha múltiples factors que s’inicien en moments diferents que expliquen la crisi en la qual ens trobem. Al llibre plantejo que hi ha un moment en què el desenvolupament territorial de l’Estat del 1978 queda congelat. La descentralització del poder entre el 1996 i el 2003, tal i com s’havia anat articulant en la relació Pujol-Aznar, queda clar que ja no serveix.

A partir d’aquí, què fem? Maragall i les esquerres entenen que per plantejar una alternativa forta a Pujol i desencallar aquest nus cal una reforma de l’Estatut. Jo diria que el procés comença aleshores. Fascinats per l’impacte de la manifestació de 2012, oblidem que des de 2006 hi ha gent que està treballant en moviments socials amb una clara voluntat sobiranista, jo diria que independentista. És gent que treballa de forma organitzada, dotant-se d’un discurs, fent manifestacions al carrer, picant pedra, fent seu Òmnium Cultural, creant think tanks, petits partits,… Per això, la manifestació de 2010 de rebuig a la sentència de l’Estatut és un exercici de rebuig també del president Montilla i una afirmació de sobiranisme. No havia passat prou temps entre la sentència i la manifestació que expliqui aquell desbordament.

Quan això s’empelta amb la crisi econòmica, amb l’allunyament de la ciutadania de les institucions perquè el contracte social s’esquinça fruït de les retallades, es crea la tempesta perfecta perquè aquest moviment agafi una solidesa enorme, coincidint en el temps amb d’altres moviments de replegament nacional contra la por a la globalització i la constatació que s’ha perdut la sobirania econòmica.

La manifestació de la Diada de 2011 passa històricament desapercebuda.

Entre la manifestació de juliol de 2010 i la de setembre de 2012 n’hi ha moltes de potents contra les polítiques d’austeritat. Hi ha un subjecte polític de protesta nou. Ja no és la protesta sindical clàssica tot i que hi ha les vagues generals. O la concentració a plaça de Catalunya amb la resposta violenta per part dels mossos d’esquadra. Hi ha moviments de protesta importants, en ocasions fortament reprimits, i després hi ha allò que anomeno ‘mutació del catalanisme’, que no és només un canvi ideològic sinó també una reestructuració dels instruments socials que conformen el moviment. Òmnium juga un paper rellevant i també l’Assemblea Nacional Catalana a partir de 2012, una organització que funciona molt bé, que està molt ben estructurada, amb una implantació territorial potentíssima. L’Assemblea Nacional Catalana xucla, en el bon sentit de la paraula, l’entramat civil del país. S’estructura un moviment social amb vasos comunicants amb les institucions, que explica l’èxit massiu i constant de les mobilitzacions que posa en marxa.

L’explicació que Artur Mas i Convergència impulsen el procés independentista per amagar la corrupció del partit, especialment després de la confessió de Jordi Pujol, és ciència ficció?

No em sembla l’element determinant però sí que hauríem de plantejar-nos perquè bona part de les elits del catalanisme –mediàtiques, polítiques, algunes econòmiques- se sumen a un projecte que desafia l’Estat. Hi ha una certa sensació que l’Estat no està posant les condicions perquè el sistema econòmic català pugui jugar a la lliga de la globalització. Per això són molt importants la qüestió de les infraestructures, el llibre de Germà Bel, la protesta pel corredor del Mediterrani, la reivindicació de l’aeroport… Les elits es troben amb el problema que el model econòmic que permetia la seva riquesa ja no les deixa en bones condicions i tenen un comportament defensiu davant una dinàmica en què ja no tenen el paper que havien tingut. És evident que la corrupció va ser un lubricant en la mecànica d’aquestes elits. Ho constatem, ho sabem i ho anirem descobrint, però és un ingredient més d’aquesta crisi d’un determinat model econòmic.

TV3 i Catalunya són només uns ingredients més en aquest procés?

No estic gens d’acord amb la idea de l’adoctrinament. Acabo de llegir les memòries radiofòniques d’Antoni Bassas i ell diu que una ràdio nacional crea consciència nacional. Això és així. Els mitjans de la Corporació van ser concebuts per crear marcs mentals nacionals, no per sabotejar l’Estat. Ho fan més o menys tots els mitjans públics del món. El que passa és que els catalans no n’havíem tingut. És un factor nou. Durant dècades hi ha uns mitjans de comunicació que parlen i perfilen un determinat marc nacional i això té conseqüències polítiques. Pujol els va idear d’aquesta manera. No es crea un marc espanyol compartit, la qual cosa és una responsabilitat molt gran de l’Estat. D’una manera volguda per la majoria de la gent que vota i té una activitat civil i política es va optar per uns governs que entre els seus propòsits tenien la construcció de marcs nacionals. Quan aquests marcs nacionals es consoliden durant lustres, això té conseqüències polítiques perquè la gent se sent vinculada a un marc i no a un altre. Això no és adoctrinament. És inherent al que Pujol deia ‘Construir Catalunya’, que és construir nació. Aquest era el seu propòsit polític principal i va posar la Generalitat al servei d’aquest projecte. Jordi Pujol era un nacionalista i deia que ho era. Els altres no van entendre que si permetien que es continués en la seva línia, la gent acabaria sentint que pertanyia només a un determinat marc nacional.

ERC, l’històric partit independentista, sempre es queda a les portes de dirigir el procés. Sembla una maledicció.

En el procés d’elaboració de l’Estatut, teòricament haurien d’haver estat els maximalistes, però en la ponència es troben que l’oposició, segurament per desgastar el govern, encara és més maximalista que ells. L’home fort d’Esquerra a la ponència, que era Joan Ridao, queda moltes vegades desconcertat. A la ponència, Convergència estira la corda però després el pacte Mas-Zapatero rebaixa les expectatives. Aleshores, Esquerra se sent alliberada i construeix el seu allunyament respecte de la reforma de l’Estatut. És interessant constatar que quan sembla que Esquerra farà el sorpasso, Convergència, o el que sigui ara el món convergent, sempre acaba guanyant el pols. Per bé o per mal, els líders convergents se saben classe dirigent i això és una força. En canvi, per ara, els líders d’Esquerra Republicana quan s’han vist el poder a prop han tremolat.

Quin pes han tingut i tenen les xarxes socials en el procés? Hauria estat igual sense twitter?

No. No hauria estat igual sense twitter i sense whatsapp. Un fenomen que no havíem viscut fins que les xarxes no s’han integrat a la nostra vida d’una forma absoluta és la intensitat i immediatesa com s’han creat comunitats a través de les quals ens arriben consignes i ens frapen emocionalment. No hi ha vida política i capacitat de mobilització fora de la xarxa. Sense aquestes eines, el procés no hauria tingut ni la gran distribució per tot el territori ni l’eficiència enorme que ha demostrat. Fins a quin punt els polítics són captius de les pressions de la xarxa? Les 155 monedes de plata de Rufián són determinants? Els polítics bons resisteixen aquesta pressió. Però és evident que no és un món virtual al marge de la realitat. És un món virtual que condiciona, que intervé, que transforma la realitat.

Carles Puigdemont ha anat més enllà del que Artur Mas volia quan el va proposar com a successor?

A Jordi Pujol, quan va plegar, li van preguntar si continuaria dient-li a Artur Mas allò que havia de fer i va contestar que això no passava mai, que quan marxes el que ocupa la cadira fa allò que creu que ha de fer. Puigdemont ha actuat així. Mas intensifica el procés com a mesura de pressió per negociar amb l’Estat. Aquesta aposta pot ser que se li escapi de les mans i que ell, que creia que tenia capacitat per controlar el moviment, acabi sent controlat per aquest. Puigdemont tenia un altre perfil polític. Ell no volia forçar una negociació. El seu projecte polític exigia la ruptura, l’ha portat tant allà com ha pogut i encara està en aquesta tessitura.

Els impulsors del procés des del Govern i entitats com Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional sabien que jugaven molt fort, amb foc, que podia passar allò que està passant ara, amb gent a la presó, a l’estranger…?

Si no ho sabien eren uns ingenus i no crec que després de tants anys d’estar en el procés algú pogués pensar que, arribat el moment del desafiament real, legal i al carrer amb l’Estat, no hi hauria conseqüències. Potser no havien calibrat prou que serien tant fortes. Moltes vegades, els polítics són captius del moviment que els dóna suport i, tot i que voldrien, no poden fer exercicis de rectificació, no només per estalviar-se tragèdies personals sinó perquè l’autogovern de la Generalitat està en joc. Això no ho han calculat prou, la qual cosa no legitima l’actitud repressora de l’Estat, que està tensant la llei fins a uns extrems que degraden l’Estat de dret. Després del discurs del Rei, era evident que l’Estat de dret quedava en segon terme i la raó d’Estat s’imposaria tant com fes falta. Això ho haurien d’haver pensat.

Amb els 10 diputats de l’anterior Parlament i els 4 de l’actual sembla que el camí independentista que s’està seguint és el que voldria la CUP. És la força de xoc a les darreres manifestacions i accions al carrer.

La força de xoc està activa. Res fa pensar que es desfibri. Segurament qui té més presència en l’organització immediata de la protesta és la CUP però dubto que cap dels actors aquí i allà cregui que les coses estan anant com ells voldrien. Alguns en treuen profit però saben que aquí hi ha un embolic perillós i ningú no està còmode en aquesta situació. El resultat electoral del 21 de desembre permet seguir prenent decisions que com a objectiu principal tinguin l’afany de desestabilitzar l’Estat. Tothom sap que està jugant amb foc. Ni una força revolucionària com la CUP està còmoda en una situació que tampoc no pot controlar.

És habitual parlar ara de la gent desenganyada perquè es va creure que la independència estava a la cantonada. Ha pecat d’ingenuïtat? Els líders de l’independentisme han jugat amb els seus sentiments?

Estem en un moment d’incertesa política arreu. El model de societat que teníem s’està aprimant. Hi ha por a la immigració, por a un futur sense pensions i on s’haurà de treballar molt… El món s’ha complicat molt perquè la globalització és una realitat. La independència és una bella utopia. En la mesura que ha estat capaç de crear un moviment on tanta gent s’ha agermanat i ha trobat sentit a la seva vida com a ciutadans és molt difícil introduir elements de realisme, bàsicament perquè aquesta utopia vol no contemplar una realitat que és molt complicada. No es tracta tant de si han enganyat la gent, si no els han dit que la reacció de l’Estat seria dura… La gent s’hi ha avocat perquè hi ha trobat una esperança en uns temps molt foscos. La qüestió és que els polítics han de ser prou responsables com per dir-li a la gent que Ítaca no existeix, que davant tenim un mur molt complicat de pujar i si no el pugem entre tots el mur ens caurà al damunt.

Algun dia existirà una Catalunya independent i com seria d’independent de debò en aquest món globalitzat?

És altament probable que una Catalunya independent sigui viable econòmicament. Tendeixo a pensar que no hi hauria un conflicte social per l’existència de dues comunitats. Però això no són raons suficients per pensar que sigui possible. Perquè la independència sigui possible hi ha d’haver una desestabilització europea que ara mateix no hi és i els estats fan el possible per evitar que hi sigui. Mentre aquesta sigui la situació, difícilment es pot plantejar la independència, sobretot quan no hi ha una majoria qualificada al Parlament, quan no hi ha una majoria social amplíssima, quan no hi ha forces econòmiques potents que li donin suport, quan no es disposa d’exèrcit propi… Calen unes condicions que van més enllà de la voluntat utòpica de la gent que hi creu amb bona fe. Els polítics ho han d’explicar a la gent, no perquè deixi de ser independentista; es tracta que el principi de la realitat guiï l’acció quotidiana d’un procés que si és institucional ha d’incloure també la gent que no és independentista. Ara no està sent així i aquest és el problema amb què ens trobem.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*