ENTREVISTA | Josep Burgaya, professor de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic-UCC

“L’independentisme té raons però en perd per la seva voluntat de guanyar aixafant”

Entrevista a l'exdegà de la Facultat d'Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, Josep Burgaya. Va ser regidor i tinent d’alcalde d’una ciutat on serà molt difícil que el partit del qual formava part, el PSC torni a tenir responsabilitats de govern

Siscu Baiges
 
 
 
Josep Burgaya, durant l'entrevista

Josep Burgaya, durant l'entrevista

L’historiador Josep Burgaya va ser degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic entre els anys 1995 i 2002 i regidor de l’Ajuntament de la capital de l’Osona entre el 2003 i el 2011. Va arribar a ser tinent d’alcalde d’una ciutat on serà molt difícil que el partit del qual formava part, el PSC, torni a tenir responsabilitats de govern. El PSC s’ha quedat sense regidors al consistori en el que entre CiU, ERC i la CUP en tenen 18 de 21. Crític amb el procés i els plantejaments independentistes, s’ha especialitzat en fer pedagogia econòmica en llibres com “Economia de l’absurd. Quan comprar més barat contribueix a quedar-se sense feina”, que va rebre el premi Joan Fuster d’assaig als premis Octubre de 2013.

Què passa a Catalunya que s’hi parla més de Vic que d’economia?

És curiós perquè els problemes de la gent tenen a veure més amb l’economia que amb Vic. Vic ha tingut sempre aquesta càrrega simbòlica i els sectors dirigents de la ciutat abonen, els darrers temps, que faci aquest paper de ‘capital de la Catalunya catalana’, com va dir amb una expressió desafortunada un antic alcalde de la ciutat. Em sap greu la comparació però ho entenen com si fos Raqqa, el cor de la jihad. És una aposta fallida, molt equivocada, que no porta enlloc. No és només Vic sinó que tota la Catalunya interior, carlina, és la més intensament processista i no és casual que sigui així.

Però només a Vic s’emet des de fa mesos i des de l’Ajuntament un missatge per altaveu a la plaça Major cridant a la independència

Me’n vaig assabentar per la premsa. La plaça Major no és un lloc que freqüenti especialment. No calen comparacions amb la Itàlia dels anys vint per dir que és desafortunat. No em sorprèn tant que a algun hiperventilat se li acudeixi una ocurrència d’aquestes sinó que tota una estructura política i institucional deixi passar una cosa així. A les institucions hi hauria d’haver gent assenyada, pensi el que pensi. L’independentisme tendeix cap a unes simbologies una mica preocupants. Un dia d’aquests han convocat a una marxa nocturna amb torxes, la Marxa dels Vigatans, que rememora acords previs a la Guerra de Successió. Són simbologies que fan una mica de por i que no sé si els que les organitzen saben el seu origen. En tot cas, a alguna gent ens recorden coses no precisament agradables. També és cert que molts dels que aposten per aquesta simbologia no hi volen donar aquest contingut ancestral. Però el pa hi és.

A les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 21 de desembre hi va haver 2.899 vigatans que van votar Ciutadans, 1.426, PSC i 470, PP. No els deu fer cap gràcia la crida a la independència diària des de l’Ajuntament

L’hegemonia de l’independentisme és clara però, com a tot arreu, hi ha una certa pluralitat. Hi ha un 25% que vota i pensa diferent i que no combrega amb això. Però hi ha aquesta tendència a Vic i, en general, a tot Catalunya a confondre la part pel tot, pensar que l’independentisme és una majoria social aclaparadora i creure que té un cert dret a no deixar que s’expressin d’altres opinions. Això no els fa cap favor i els treu algunes de les raons que tenen, que en tenen. Amb aquest intent d’aclaparar, de guanyar per aixafament, perden una part d’aquestes raons.

Un home va entrar amb un cotxe a la plaça Major i es va endur per davant un grapat de creus grogues que hi havien instal·lat

No ho va fer per criteri polític. Era un home amb vuit cognoms catalans que va actuar suposo que fart de l’ocupació de l’espai públic. Aquestes ocupacions d’espai públic amb creus reproduint cementiris de la primera guerra mundial suposen una simbologia equivocada. A més, és una ocupació exagerada. Tots podem entendre que es pengin llaços grocs o alguna pancarta però el que no té sentit és que no quedi cap arbre, cap pal, cap balcó sense ocupar. La gent que no és d’aquesta corda aparentment no existeix. No s’expressa, no li convé, ningú no vol caure en l’ostracisme. Hi ha silenci per part de molta gent que es vol autoprotegir. Ho entenc però hi ha alguns intel·lectuals, universitaris o periodistes que es posen massa de perfil. Haurien de dir que no es poden traspassar segons quines línies vermelles. Al cap de la fi hem de conviure. Tots som vigatans, osonencs, catalans. Una part de la ciutadania calla, però, s’expressa a les eleccions, probablement molt més a la contra del seu pensament. La temptació a fer-ho en una situació d’aquestes és molt gran

Darrere l’home que feia caure les creus va sortir un jove donant cops de peu al cotxe i cridant “xarnego!”. Semblava que aquesta expressió estava oblidada

Aquestes coses no s’han superat del tot. El supremacisme existeix, encara que al món independentista li desagrada molt que li recordin. La idea que hi ha persones de vuit cognoms catalans i que això els dóna una certa superioritat està més o menys instal·lada, sobretot en llocs poc airejats i ciutats menors de la Catalunya interior. A Barcelona és més complicat de sostenir.

Dóna classes a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic. Com viuen els universitaris el debat sobre la independència de Catalunya? Els ha absorbit també? Se’n van cansant?

El món universitari en el qual estic és bastant o molt processista, més els professors que els estudiants. Els estudiants, quan opinen a l’aula, ho fan en un bon percentatge en clau independentista però, en canvi, són poc donats a exhibir simbologia. No veus joves amb llaços grocs. L’exèrcit dels llaços grocs és, sobretot, de jubilats. Quan es parla de CDRs, d’entrada imagines joves i quan veus imatges resulta que són jubilats. Els estudiants estan relativament poc polititzats, en general, amb percentatges una mica favorables a la independència però no majoritaris. Molts dels nostres estudiants són de l’entorn metropolità i, per tant, no hi ha predomini del processisme.

Esperava que s’arribaria a la situació que es viu avui a Vic i a Catalunya?

Si ens ho haguessin dit fa uns anys hauríem negat la possibilitat que estiguéssim així. És insòlit. Formo part de la Catalunya perplexa. Ens sembla una brutalitat on hem arribat, el grau de divisió que s’ha generat. Convivim amb un cert malestar i incomoditat amb ciutadans que estan fora de la realitat en termes polítics, que han assumit que és possible, fàcil i probable arribar a una situació de trencament d’Espanya i a la constitució d’una república catalana. Ho veuen com una cosa d’una simplicitat extraordinària, quan és molt més complicat i requeriria de moltes dècades i no uns anys. És sorprenent com una part de la població ha comprat aquest discurs. Han aconseguit ocupar l’agenda política, tenir una hegemonia de l’opinió publicada, dominen molts mitjans,…

Josep Burgaya, durant l’entrevista

I per què hem arribat on som?

S’han donat un cúmul de circumstàncies. Ha estat una tempesta perfecta. Sense la crisi econòmica no ho podríem entendre. Ha estat una revolta de les classes mitjanes com a resposta als seus temors. Una mena de peronisme de classes mitjanes. Hi ha qui parla d’un peronisme 3.0. Sense l’hegemonia digital tot aquest procés de mobilització tan ràpid no s’hauria produït. Ha tingut una importància cabdal. Estem davant una revolta digital enfront d’un Estat que reacciona de forma analògica. És estranyíssim. L’Estat reacciona amb piolins de forma absurda mentre els altres munten un 1 d’octubre pensat pels impactes que generarà a twitter, planificat i, fins i tot, amb les fotos preparades per si no es generaven aquell dia. Es barreja la crisi de la política de representació, la del sistema democràtic, la de les ideologies. El populisme de dretes d’aquí s’ha expressat en forma de processisme.

Per què compara el procés amb el peronisme?

Al peronisme la base social eren les classes baixes. Al processisme no, però coincideix amb el peronisme en la capacitat d’establir un lideratge, portar la política al camp emocional exclusivament, conformar un enemic que li dóna cohesió. També hi ha una barreja del trumpisme. Alguns dels que han pensat el procés han seguit Steve Bannon, que va coordinar la campanya de Donald Trump. És una revolta de classes mitjanes. Amb una mica de mala llet dic que és una revolta del 4×4, de gent que es pot pagar viatges en avió a Brussel·les, protagonitzada per jubilats que tenen un nivell de benestar que no tindran els jubilats del futur,… És una gent que no té res a veure amb els que han patit la crisi, que té por de perdre els privilegis que han tingut sempre. Creuen que crear una estructura política nova, un Estat nou, els obre una gran quantitat d’oportunitats d’ocupar càrrecs, d’obtenir prebendes,… El nacionalisme que ha esdevingut independentisme ha estat molt hàbil.

L’independentisme actual és l’evolució lògica del pujolisme?

És la fase superior del pujolisme. El pujolisme, des dels anys vuitanta, va decidir que crearia Catalunya. Per tant, va posar en marxa una determinada escola, unes determinades escoles de mestres que formaven un determinat tipus de professorat, amb uns valors determinats, un impuls al rock català amb una colla de simbologies i missatges, TV3, Catalunya Ràdio… El salt endavant de l’independentisme és el resultat de tot això. Quan es planteja que té a veure amb la sentència del Tribunal Constitucional jo crec que és una anècdota. Va ser una mica esperpèntic però que quan Pasqual Maragall va apostar, erròniament, per la modificació de l’Estatut, les enquestes deien que només un 7% dels catalans ho volia. Aquest problema no estava plantejat.

És després, a partir de les circumstàncies que s’han donat, amb un control molt potent dels mitjans i del missatge, que s’ha aconseguit portar una part important de la societat catalana cap aquí. I actua de manera absolutament emocional. Si contradius a algú que es mou en aquest terreny et diu que no ho pots entendre perquè és un sentiment. El sentiment està molt bé en l’amor, a casa, amb els amics, però la política hauria de ser l’espai de la raó, del debat, de confluir, de buscar consens. Quan posem la política en el terreny dels sentiments anem malament. És com posar-la en el terreny de la religió.

Tenim una societat quasi empatada entre els partidaris i els contraris a la independència. El portaveu d’ERC al Congrés, Joan Tardà, diu que no es pot trobar cap solució que no tingui el compte les dues parts, però això sembla missió impossible

Celebro que Joan Tardà i alguna gent d’ERC diguin ara això però per què, en canvi, van forçar Carles Puigdemont que no convoqués eleccions i optaven per la via unilateral? Ara semblen la gent més sensata dins d’aquest món i creuen que la independència no s’ha d’imposar. Veuen que el problema està a la societat catalana. És fantàstic i està bé que ho diguin però haurien d’haver evitat que s’arribés fins aquí i podien haver-ho fet. M’agradaria que fessin una mica d’autocrítica. Fa uns mesos estaven en el ‘ni un pas enrere, president’. Diàleg vol dir sortir de les posicions preses.

Si el diàleg es basa en el referèndum per la independència, neix mort d’entrada. No hi haurà referèndum d’independència. Una cosa és que el desitgin i una altra que n’hi hagi. Hi ha gent que desitgem la justícia universal i em temo que no la veurem. El punt de trobada, el punt mig entre les Catalunyes de sensibilitats diferents no és la independència. És un altre. El primer que hauria de fer l’independentisme és reconèixer que hi ha una altra Catalunya. El dia que ERC segui a una mateixa taula amb Ciutadans, me’ls creuré. Quan diuen que els que han votat Ciutadans són una colla de fatxes i quan els altres diuen que els que han votat ERC són una colla de bojos, tenim un problema. O sortim dels dos blocs o no anem enlloc. El problema és el cost que això està tenint.

Econòmic? Fractura social?

Evidentment que té cost econòmic i social. Diuen que no hi ha fractura social. Sí que n’hi ha i és profunda. Les relacions entre la gent han canviat. Ha canviat la gent amb la qual ens relacionem en funció d’això. Hi ha gent condemnada a l’ostracisme i gent que s’ha enfilat a aquest carro i viu d’aquesta història.

Personalment l’ha afectat? Al seu compte de twitter hi ha molts insults?

La guerra de twitter no m’interessa.

Participa als mitjans de comunicació locals?

He deixat d’anar a les tertúlies de ‘El 9 TV’ justament per això. Em trobava gent primària que m’insultava. No té cap interès discutir amb gent que t’insulta. No hi ha res a fer ni a guanyar.

I a nivell de relacions personals?

Hi ha gent que he deixat de veure o freqüentar. I gent que ha deixat de freqüentar-me. Salvant totes les distàncies -perquè aquesta comparació pot semblar forçada, però no ho és tant- quan llegeixes la novel·la ‘Patria’ de Fernando Aramburu, tot i que allí hi ha violència i morts, que no és el cas aquí, entens com funciona la lògica dels bàndols i el patriotisme. Són móns que funcionen per exclusions. La gent que protagonitza la política ara, per exemple a l’ANC, és la que abans estava despolititzada. S’ha empoderat gent que abans estava despolititzada, que la seva única activitat política era anar a votar a les eleccions, probablement Convergència i Unió o ERC. Si et trobaven pel carrer i els coneixies et demanaven que els expliquessis qüestions polítiques i ara t’increpen perquè es veu que entenen molt de política i els altres no hi entenem gens.

Josep Burgaya, durant l’entrevista

L’empresonament de polítics i activistes independentistes segurament ha agreujat aquesta realitat. Molts analistes pensen que els judicis que els han obert acabaran amb sentències a molts anys de presó

Preferiria de molt que no estiguessin presos. Em sembla un abús que estiguin en presó provisional, una figura que entenc per delictes de sang. No sóc jurista però no em sona gens bé. Si sortissin ara al carrer ho interpretarien com una victòria, seria un motiu de celebració. El problema d’ara és que tot acaba reforçant l’independentisme. D’altra banda, aquest és un tema que, malgrat el que digui l’independentisme, no està en mans del govern. No depèn del govern que aquestes persones surtin de la presó o que tinguin sentències més dures o més toves. El món judicial va al seu aire. Tot apunta que hi haurà condemnes relativament importants. El conflicte queda obert per molt de temps. Aquesta tardor la veig molt complicada. Algú ha dit que ‘el pitjor està per arribar’. Hi estic d’acord. S’ha arribat a un grau d’enconament, de bogeria, que difícilment baixarà. La composició del món independentista, a més, contribueix a la radicalitat. El fet que siguin tres grups provoca una competència per veure qui manté les essències, l’ortodòxia. Ningú pot fer un replegament de moderació. A ERC, que fa alguna declaració en aquest sentit, li demanen càstig diví a les xarxes.

L’arribada al poder dels socialistes i la marxa de Mariano Rajoy ha obert vies de diàleg, de suavització del conflicte

Pedro Sánchez fa una cosa que està bé, que és intentar que el conflicte es desescali. El món Puigdemont viu del conflicte i vol el conflicte. Sánchez recorda que mentre no faci cap acte jurídic les paraules se les enduu el vent. Això durarà el que durarà. L’independentisme, aquesta tardor-hivern, ha de tornar a fer actes administratius, ha de prendre decisions, ja sigui tornant a provar l’1 d’octubre o la declaració del 27 de setembre. De moment, no ha fet res en aquest sentit. El PSOE ha guanyat temps i està bé perquè poden passar coses que no preveiem, però no pot cedir en un referèndum que s’assembli al de l’autodeterminació. No ho farà. Per alguns d’aquí això és irrenunciable. Estan entre la unilateralitat i el referèndum pactat. No hi haurà referèndum pactat d’autodeterminació. És viure en la irrealitat pensar que l’Estat l’acceptarà. Tard o d’hora es produirà el xoc perquè si algú es retira d’aquesta demanda li cauran tots els retrets del món.

ERC va quedar per darrere de ‘Junts per Catalunya’ a les eleccions del 21 de desembre, quan les enquestes preveien que les guanyaria. Ara tem que la Crida Nacional per la República que ha creat Carles Puigdemont la torni a deixar en segon lloc

En segon lloc o tercer lloc. Puigdemont ha liquidat el PDeCat. Va executar Marta Pascal i ara vol liquidar ERC. Si es fa una mobilització potent amb un lideratge central de Puigdemont, ERC no podrà guanyar unes eleccions. A més, aquest estiu ha desaparegut de la discussió política. El perfil dels seus líders actuals és bastant baix. Li auguro poc èxit.

Se suposa que Catalunya és un país d’esquerres però la possibilitat que partits progressistes tornin a governar-la es veu llunyana

El nacionalisme, primer, i l’independentisme, després, han triturat l’esquerra catalana. El pujolisme li va fer molt mal. El PSC, tot i que va intentar fer un discurs propi, alternatiu, sempre ha hagut d’anar demanant perdó en aquesta qüestió.  L’esquerra ha quedat trencada i ara més que mai. El mateix món dels comuns ha estat dividit per aquesta història. Esquerra i nacionalisme són un matrimoni que sol funcionar molt malament.

L’esquerra no només va de baixa a Catalunya. A pràcticament tota Europa els partits socialdemòcrates estan en davallada

Fa molt temps que la gent no els veu com una alternativa real sinó com partits del stablishment. Una part del votant d’esquerres s’aferra a opcions populistes, identitàries, Lepens, Orbans… La mateixa esquerra que era renovadora a Alemanya està assumint un discurs identitari brutal… L’esquerra està molt perduda i la socialdemocràcia no ha recuperat un projecte propi, nou, creïble. És difícil quan la classe treballadora, que era el seu subjecte històric, quasi bé ha deixat d’existir. La socialdemocràcia no pot prometre el desenvolupament de l’estat del benestar quan s’imposen polítiques macroeconòmiques que impliquen menys recursos públics. No té massa res a prometre. Els anys seixanta prometia coses i les feia. Ara, no.

Es pot ser d’esquerres, de Vic, català, espanyol, europeu i creure que les idees progressistes i solidàries s’obriran camí en aquest món que funciona amb una economia que vostè bateja com absurda?

Potser el problema és que la condició humana dóna pel que dóna. Hi ha elements per no ser massa optimista que tenen a veure amb la pèrdua dels valors de civilitat, democràtics. La democràcia es va buidant de contingut. Els ciutadans tenim importància en tant que consumidors. Com a treballadors deixem de tenir valor i importància. La sociabilitat ens ve només per la via digital, que ens transmet una manera d’entendre el món que aposta poc pel que és col·lectiu i solidari i molt per l’individualisme. L’eclosió del món digital té una transcendència que se’ns escapa i no és pas positiva.

No hi ha esperança, doncs

Allò de Gramsci: Front al pessimisme de la raó, optimisme de la voluntat. Però no ens fem trampes al solitari. A hores d’ara, decideixen més els algoritmes que les eleccions, són més determinants els algoritmes que els pensadors. Google tria el que llegim cada matí. Anem cap a un món de gent reclosa, en un efecte túnel on només ens sentim a nosaltres mateixos. Estem en grups de whatsapp on hi ha la nostra gent. A twitter només rebem imputs dels nostres. Acabem pensant que el nostre món és el món i creient que dient una tonteria a twitter influïm sobre el món, quan l’únic que estem fent és donar informació als algoritmes perquè ens puguin fer una publicitat més ben direccionada. Estem molt condicionats. Allò del ‘lliure albir’ queda molt tocat.

3 Comments en “L’independentisme té raons però en perd per la seva voluntat de guanyar aixafant”

  1. L. Kait // 13/09/2018 en 22:59 // Respon

    brillante vincular el independentismo catalanista con la pasion peronista y los metodos de publicidad trump. Un movimiento vinculado a la vez con la derechización del pensamiento actual y los populismos. Patetico triste y peligroso.

  2. Joan Ortí // 14/09/2018 en 11:15 // Respon

    Son mes de tres-cents anys que ens tenen el peu al coll i nosaltres simplement em resistit i de sempre que hem estat i som un poble d’acollida, no hem aixafat mai a ningú ni és la nostra voluntat. Catalunya és una Nació i com a tal, a casa nostra hi podran viure -com sempre- gent de tot el mon, també espanyolistes.

  3. Jordi Juan // 14/09/2018 en 13:28 // Respon

    També m’agradaria trobar alguna crítica de la seva corda, sembla com si el que ha fet el PSC o PSOE no tingués res a veure amb la situació que s’esta vivint. Jo només conec un cas clar d’assetjament, ha estat a Sant Adrià de Besòs, si la vida és difíl a Vic, també allà on dominen els espanyolistes, la vida per els altres, no és fàcil. Si vol li indico quí i què ha passat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*