Humiliació

La sentència del Tribunal Suprem entra en una gran contradicció quan rebaixa el contingut dels fets i després els castiga com si realment s’hagués posat l’Estat contra les cordes. Sembla que expressi una doble humiliació. La dels líders polítics que suposadament van dissenyar un pla d’independència sabent que no podia tenir èxit i un càstig notòriament desproporcionat a la realitat

Antoni Bayona
 
 
Concentració davant la seu d'Òmium en resposta a la sentencia del Procés | Victòria Oliveres

Concentració davant la seu d'Òmium en resposta a la sentencia del Procés | Victòria Oliveres

La sentència del Tribunal Suprem posa fi a una etapa del procés d’independència i ho fa de la pitjor manera possible. Penalitzant unes actuacions polítiques, la qual cosa és un resultat molt greu en una democràcia. Es vulgui o no reconèixer, la judicialització del Procés ha devaluat la qualitat de la democràcia espanyola i les responsabilitats que això hagi succeït no venen només d’un únic costat. La gestió del procés per la via unilateral el va fer entrar en un terreny molt relliscós i allunyat dels procediments seguits en països en els quals ens hauríem d’haver emmirallat. Qualsevol procés de secessió s’enfronta a molts obstacles i cal pensar-ho bé abans d’endinsar-se en el camí del conflicte. Sobretot quan es coneix bé com és l’altre interlocutor.

Ara bé, si tenim en compte el que realment va passar a Catalunya l’estiu i la tardor de 2017, la pregunta que cal fer és si els fets dels dies 20-S i 1-O tenien les característiques pròpies o eren l’expressió d’un pla que penalment pot ser considerat com a sediciós. Jo crec que no, però la meva opinió té poca autoritat davant de la del Tribunal Suprem. Però el curiós del cas és que és el propi Tribunal Suprem el que ve a dir que no n’hi havia per tant.

Bona part de la sentència no té altra intenció que la de desqualificar el Procés posant de relleu les seves debilitats intrínseques i la seva inviabilitat per poder materialitzar-se. També remarca la capacitat de l’Estat per no veure’s seriosament compromès com a tal pel que va succeir. Si el Procés no tenia consistència ni envergadura suficient per posar en risc la integritat de l’Estat, la segona pregunta a fer és per què es dóna al que va succeir els dies 20-S i 1-O la transcendència d’un aixecament tumultuari sediciós. La sedició és un delicte especialment greu, que no es pot banalitzar per aplicar-lo extensivament a qualsevol tipus de desordre públic. Si anem per aquest camí limitarem de manera perillosa el dret de reunió i de manifestació.

La sentència del Tribunal Suprem entra en una gran contradicció quan rebaixa el contingut dels fets i després els castiga com si realment s’hagués posat l’Estat contra les cordes. La sentència sembla que expressa una doble humiliació. La dels líders polítics que suposadament van dissenyar un pla d’independència sabent que no podia tenir èxit, d’uns seguidors ingènuament enganyats, i un càstig notòriament desproporcionat a la realitat del que va succeir aquells dies. Malgrat la relativització que el propi Tribunal fa dels fets, aquests son finalment castigats com si l’Estat hagués corregut un gran perill.

Això fa grinyolar la sentencia i convida a especular sobre quina part de la seva argumentació obeeix a la raó de dret i quina part a la raó d’Estat. A fi de comptes, ha estat un Tribunal penal el que ha donat resposta en nom de l’Estat perquè la política mai no ha volgut actuar. I un Tribunal i més encara una sentència penal no és òbviament el millor camí per donar aquesta resposta. Ans al contrari, l’autisme polític de l’Estat no ha fet més que aprofundir en la cronificació del problema.

Antoni Bayona
Sobre Antoni Bayona

Antoni Bayona i Rocamora és un jurista i professor català, que exercí de lletrat major del Parlament de Catalunya entre el 10 de juliol de 2012 i el 5 de juny de 2018 Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*